Bay of Islands

Divendres 16 de febrer. Feia més d’una setmana que amb uns quants amics de l’acadèmia havíem començat a organitzar un viatge de cap de setmana cap al nord de l’illa nord, una regió anomenada Northland. Per a portar-lo a terme vam llogar una minifurgoneta i vam reservar lloc en dos albergs de joventut (hostels). En total érem 6 persones (de dreta a esquerra): en Vitor (alemany/portuguès), en Magnus (suec), en Gabriel (italià/suïs), en Kenta (japonès), el Nick (suïs) i jo mateix (català).

El nostre viatge comença a les 8:30h del divendres al downtown d’Auckland. Un cop reunits tots amb les motxilles vam anar caminant a buscar el cotxe de lloguer al pàrquing de l’empresa A2B. Mentre caminàvem una pluja suau i constant, d’aquelles que no t’assabentes però que poc a poc va calant, va fer acte de presència. Al garatge ens esperava una furgoneta Toyota Previa de color gris metal·litzat amb la matrícula CGB529. Després d’omplir la paperassa necessària per tal de formalitzar el lloguer vam carregar tot l’equipatge i iniciarem l’aventura que hauria de durar 3 dies.

Per a seguir millor el nostre viatge és millor anar mirant el mapa de Northland.

Vam agafar l’autopista 1 amb l’objectiu d’arribar al primer punt del nostre viatge: Pahia, la població més important de Bay of Islands. L’autopista només és real durant uns quants quilòmetres mentre dura l’àrea metropolitana d’Auckland. A partir d’aquí és una carretera d’un sol carril. De fet a Nova Zelanda hi ha poques carreteres i les poques que hi ha són petites i estretes (total, pels 4 milions d’habitants perquè en volen més?). Després d’unes 4 hores i quart de viatge (237 km) vam arribar a Pahia, on vam buscar el nostre hostel anomenat The Mousetrap Backpackers, situat a uns 70 metres de la platja. Com que vam veure que l’hostel tenia una barbacoa per a cuinar decidirem fer una barbecue (BBQ). Al supermercat més proper compràrem un bistec per cadascú, unes salsitxes i blat de moro. La veritat és que va quedar boníssim. Després de prendre unes quantes cerveses vam anar a prendre alguna cosa a un bar proper (The Lighthouse) aprofitant que teníem un val per una cervesa gratis. En arribar-hi vam trobar la sorpresa que hi tocava un grup de música en directe: un bateria, un cantant amb acústica, un guitarrista i un baixista. Tocaven força bé i ens van fer passar una bona estona mentre jugàvem al futbolí (Per cert, els futbolins aquí, com a molts llocs d’Europa, són una porqueria ja que semblen de joguina). Finalment ja era tard i vam decidir anar a veure si hi havia vida nocturna. Mentre buscàvem vam fer una pausa a la platja per a banyar-nos despullats sota els estels (Vaig intentar reconèixer algunes estrelles però són molt diferents ja que aquí estem a l’hemisferi sud. Tanmateix vaig reconèixer Orió). Després de refrescar-nos vam seguir buscant fins que trobarem una discoteca justament davant del nostre hostal. Vam estar ballant una bona estona fins que el cos va dir prou. Una bona dutxa i a dormir. A dormir? No, perquè només estirar-se al llit en Magnus, que havia begut unes quantes cerveses de més, va començar a roncar estrepitosament. Tant és així que començarem a fer sorollets perquè parés de roncar, però no hi havia manera. Ho vam provar tot, moure’l, flaixos de les càmeres davant de la cara… res aconseguia despertar-lo del son profund. Així que vam començar a riure com a desesperats davant de la situació. Vinga riure, vinga riure fins que ens vam començar a animar fent el burro per l’habitació. D’aquí van sortir algunes fotos que podeu veure a l’àlbum de Bay of Islands.

Dissabte 17 de febrer. L’endemà ens vam llevar a les 7:45h per tal de dutxar-nos i esmorzar abans d’anar a una ruta per vaixell per Bay of Islands, i si teníem sort, poder nedar amb els dofins. En total ens va costar 89$ (47.4€), una mica car però la ruta durava 6 hores. Ens vam preparar uns entrepans per al dinar i ens encaminarem cap al moll. El vaixell, de l’empresa Kings, sortia a les 9:30h. Vam agafar un bon lloc i el barco, amb el nom d’Orca II, va iniciar el viatge.

Bay of Islands, és una badia amb 144 illes, declarada parc marítim i històric, on s’hi fundà la primera colònia per part dels anglesos el 1814, ja que era una bona zona per a caçar balenes (Ara està prohibit caçar-ne a Nova Zelanda). A més, prop de Pahia hi ha la localitat de Waitangi, el lloc on es va fundar la nació novazelandesa. Allà es va firmar l’anomenat tractat de Waitangi on, el 6 de febrer de 1840, els cabdills de les tribus maoris, reunits en un tendal construït expressament per l’ocasió a la casa del representant de la corona britànica, James Busby, van signar un document en que acceptaven estar sota el domini britànic i, per tant, esdevenir ciutadans britànics. El Waitangi Day és la festa nacional dels kiwis ja que commemora aquest dia. Tot i la importància del lloc, per votació democràtica (veus, a vegades això de ser “demòcrata” i políticament correcte és una tocada de nassos), es va decidir no visitar Waitangi ja que anàvem justos de temps. (Poca història que té Nova Zelanda i no la puc contemplar!).

Tornant al viatge amb vaixell per la badia, va ser una ruta molt maca, amb una paisatges de postal. Vam anar resseguint moltes de les illes de la badia fins que vam sortir a mar obert. Per a veure-ho millor tot, juntament amb en Kenta (the crazy japanese) vam anar a la proa del vaixell. En entrar a alta mar el vent va començar a bufar amb més intensitat. Al principi va ser molt divertit ja que la proa es movia a munt i avall al ritme de les onades. Però va arribar un moment que el mar es va començar a encabritar i allò semblava un rodeo. Després de moltes peripècies i moll dels esquitxos de les onades vaig poder tornar al meu seient a dalt del vaixell. Evidentment en arribar-hi vaig patir les burles dels altres companys ja que estava tot xop (però va ser molt divertit. I com es diu en castellà: que me quiten lo bailao).

El punt més llunyà de la ruta per mar va ser un enorme illot on l’aigua hi ha excavat un forat al mig. És força curiós de veure. Després vam donar mitja volta i ens vam dirigir a la zona on normalment neden els dofins. Es veu que hi ha un 95% de possibilitats d’avistar dofins i un 50% de que els dofins no estiguin amb les cries (ja que quan estan amb les cries no pots nedar amb ells). Doncs vam tenir sort! (per variar, ja que els que em coneixeu ja sabeu que no em va em diuen Àtila, el rei dels huns. Crec que deuria ser una tirada oberta en tota regla). Ens vam posar les ulleres de bussejar (snorquel), el vestit de neoprè i les aletes, i ens vam posar en una enorme xarxa dins l’aigua. El vaixell ens va portar cap on nedaven els dofins i quan van estar a prop vam poder nedar cap ells. El problema és que quan ens vam apropar prou els dofins van marxar nedant i no els vam veure més… Total que només vaig poder veure els dofins a uns quants metres de distància. Però bé, que hi farem. Millor això que res.

Després de tornar a pujar al barco i assecar-nos, ens vam encaminar cap a una de les illes on vam poder gaudir d’una platja paradisíaca per nosaltres sols. Al cap d’una hora ens van recollir i vam tornar cap a Pahia on vam agafar el cotxe per anar fins a Kaitaia, un poble situat més al nord-oest. En aquesta ocasió vaig conduir jo. El més complicat és, primer de tot, conduir per l’esquerra. Però a més, a Nova Zelanda, la majoria de cotxes són amb canvis de marxes automàtics. És a dir, només dos pedals i una palanca per tirar endavant o endarrere. És complicat agafar les corbes sense poder reduir de marxa. Tanmateix, aviat em vaig acostumar.

El viatge fins a Kaitaia va durar unes dues hores i mitja (109 km). Ens vam instal·lar a l’hostel anomenat Mainstreet Lodge i vam tornar a cuinar a la barcacoa, però aquesta vegada amb una bona amanida d’enciam, tomàquet, panses i nous. Evidentment, tot acompanyat amb unes quantes cerveses novazelandeses. Posteriorment vam estar prenent algunes copes a un bar prop de l’hostel on vam gaudir també d’un grup de música en directe, aquesta vegada tots els components eren maoris. De fet, la gran majoria de la gent del pub eren maoris.

Diumenge 18 de febrer. Un esmorzar amb muesli, llet i galetes i altre cop en marxa, aquest cop en direcció al punt més septentrional de Nova Zelanda: el cap Reinga. Unes dues hores i escaig (112 km) de carretera en direcció cap el nord ens van portar finalment cap el nostre destí. Al llarg de la carretera vam poder contemplar un increïble paissatge amb grans contrastos. Per un cantó prats verds amb moltes vaques i ovelles pasturant (és el típic paissatge novazelandès) però per l’altre la platja i les grans dunes. Al cap Reinga vam poder contemplar com les aigües del pacífic i del mar de Tasmania s’ajuntaven. Les de l’oceà pacífic són més fosques i les del mar de Tasmania més clares.

Al final de tot del cap hi ha un bonic far i una senyal amb la direcció d’algunes ciutats del planeta. En acabar de contemplar aquest magnífic paisatge vam anar a llogar unes taules per lliscar per al damunt de la sorra. Prop del cap Reinga hi ha una zona amb unes dunes gegantines on hom pot baixar per elles al damunt d’una taula similar a la de surf. Però quan vam arribar no se’ns va ocórrer res més que anar a les dunes només amb el banyador, totalment descalços. Al començament cap problema, però a mesura que ens vam anar endinsant en el desert, la sorra, calenta per la força del sol, ens va començar a cremar els peus. Vam intentar pujar per les dunes però els peus ens bullien. Per aquesta raó estàvem tota l’estona corrent per tal de buscar un altre lloc per a pujar a sobre de les dunes. Caminant pel mig de les dunes vam arribar a dalt de tot i ens vam llançar amb les taules (sandboard). Va ser divertidíssim ja que quan arribes a baix surts rodolant per la sorra. Evidentment quedes ple de sorra per tot el cos.

Ara només quedava visitar el bosc més gran d’un arbre molt maco endèmic de Nova Zelanda: Kauri. El bosc de Waipoua és extraordinàriament dens i està ple d’ocells. És sensacional poder caminar entremig d’una massa vegetal que et tapa gairebé la llum del sol. Va ser una mala passada que no tinguéssim gaire temps per a passejar pel bosc ja que em va encantar. També vam poder contemplar l’arbre kauri més gran del món anomenat Te Matua Ngahere, que en llengua maori vol dir: pare del bosc. El Te Matua Ngahere té un tronc de 16.41 metres de circumferència, i l’alçada total és de 29.9 metres.

Al cap de 6 hores de conducció (321 quilòmetres) vam arribar a la 1h de la nit a Auckland. Com que era molt tard ja no hi havia autobusos i vaig haver de portar a tothom a casa seva. Això comportava estar gairebé dues hores conduint per Auckland, ja que cadascú viu en una punta de la ciutat. Finalment a les 3h del matí vaig arribar a casa. Una dutxa i a dormir. L’endemà em vaig haver de llevar a les 6h per anar a tornar el cotxe abans de les 9h, ja que si no ens feien pagar un altre dia. Tot i això va valdre la pena ja que va ser un viatge molt divertit i amb uns paisatges impressionants.

One Tree Hill

Dimarts 13 de febrer. Amb un amic danès, Magnus, decidim intentar travessar tot Auckland de costa a costa. És a dir, de l’oceà Pacífic (nord) al mar de Tasmania (sud). En principi hi ha una ruta marcada per tal de fer-ho i uns cartells informatius que et van guiant. Dic en principi perquè només començar a caminar ja ens vam perdre, o més ben dit, no vam trobar cap cartell més en tot el camí. El que havia començat com una broma tonta de: “Quan creus que tardarem a perdre’ns?” va acabar convertint-se en realitat. D’aquesta manera ens vam guiar per la nostra orientació i per un mapa d’Auckland.

La caminada va començar a les 14:30h després de classe. Seguint cap al sud gairebé en línia recta vam passar pel parc anomenat “Auckland Domain” que és on està el museu de la ciutat (lloc que he de visitar, per cert). Al cap de tres hores de caminada vam arribar al Cornwall Park, el parc més gran de la ciutat (deu fer dos quilòmetres de llarg per un d’amplada). Allà iniciarem l’ascensió a un dels turons més alts de la ciutat: One Tree Hill. El parc és espectacular. Ple d’arbres centenaris amb un tronc que ni quatre persones agafades les unes amb les altres el podria abraçar. Però el que em va sorprendre més va ser que pasturant tranquil·lament pel parc hi havia desenes d’ovelles i de vaques. Podies caminar tranquil·lament entremig de les ovelles o de les vaques i gairebé ni s’immutaven. Vaques i ovelles pasturant al mig d’Auckland! Finalment vam arribar al capdamunt del turó on s’erigeix un obelisc que recorda la proesa del poble maori d’arribar de la polinèsia en barques fins a Nova Zelanda.

Sobre les 19h vam descendir el turó i vam agafar l’autobús fins a casa.

Si voleu veure algunes fotografies podeu mirar-les a l’àlbum de One Tree Hill.

P.D: És curiós el nom de One Tree Hill, ja que justament al capdamunt del turó no hi ha cap arbre…

Rangitoto

Diumenge 11 de febrer. Hem llevo ben d’hora (6:30h) per intentar agafar el primer autobús cap al centre d’Auckland. Em preparo la motxilla amb unes quantes peces de fruita, el cangur, la crema solar, la cantimplora i el llibre de Harry Potter. Evidentment em calço les xiruques i em poso roba apropiada per caminar. La meva idea és anar a una illa volcànica pròxima a Auckland anomenada Rangitoto i fer una petita excursió d’un dia. Un cop tot preparat camino cap a la parada per agafar l’autobús de les 8h (el primer del dia ja que els diumenges només passen 10 autobusos en tot el dia per la zona on visc). Haig d’agafar aquest perquè només hi han 4 ferris al dia que vagin a Rangitoto i el primer surt a les 9:15h. Arribo a les 9h aproximadament al downtown i compro un bitllet d’anada i tornada cap a l’illa que em costa 20$ (10.54€). Fa un dia força assoleiat així que tant bon punt pujo al ferri em poso crema solar per a no cremar-me la pell (sunburnt).

L’illa de Rangitoto es va formar fa només uns 600 anys a causa d’una erupció volcànica. Curiosament hi havia una tribu maori que habitava a l’illa pròxima de Motutapu i van poder contemplar com es va crear la nova illa tot i que van haver de marxar a causa de la violència de l’erupció. Al cap dels segles la vegetació es va anar assentant a Rangitoto començant per les molses i les algues. Poc a poc, amb un terreny totalment hostil la vida va anar sorgint i a través del vent les llavors dels primers arbres van anar sorgint. Es veu que els primers arbres a créixer a l’illa van ser una espècie autòctona en extinció anomenat pohutukawa (o també se l’anomena arbre de Nadal perquè floreix unes flors vermelles molt maques pels voltants de desembre). Actualment a Rangitoto queda el bosc de pohutukawa més gran que es coneix. La colonització de la flora va seguir amb l’arribada dels manglars i d’altes plantes autòctones com el kowhai. És molt interessant comprovar com la colonització de la vegetació continua avui en dia a Rangitoto. Si et fixes amb les zones on encara només hi ha les roques volcàniques es pot veure com els líquens i les molses comencen a colonitzar aquests espais. És l’inici de la vida en estat pur. Posteriorment a les plantes van venir els primers ocells i insectes.

Quan vaig baixar del ferri vaig agafar un camí (McKenzie Bay Road) que em va portar per la costa sud-oest de l’illa fins arribar, al cap d’una hora i mitja, a la McKenzie Bay. Allà es pot contemplar un far construït al 1890. Després vaig seguir caminant per una altra carretera de terra (Summit Road) fins al peu del volcà. Allà vaig agafar un senderol que travessava un parc natural (Wilson’s Park). La vegetació i la quantitat d’ocells és increïble. Vas caminant i no pares de sentir tot tipus d’ocells cantant. El més curiós de tot és que els ocells no tenen gaire por a l’home i se t’acosten moltíssim. Em va embadalir un ocell que quan canta sembla que xiuli una cançó: increïble!

El senderol em va deixar a un altre caminet que puja el volcà fins al mateix cràter a uns 260 metres sobre el nivell del mar. Des del capdamunt es pot contemplar una fabulosa vista de les illes del voltant i de la ciutat d’Auckland. Després d’aquesta vista vaig baixar i vaig agafar un trencant que em va dur fins a uns tubs de lava (lava caves) força macos. Finalment la meva ruta va acabar al cap de 6 hores al moll per on havia arribat tot i esperant el ferri que em tornaria a Auckland.

Si voleu veure unes quantes fotos d’aquesta excursió les podeu trobar a l’àlbum de Rangitoto.

A les 18h vaig arribar a casa on vaig preparar uns espaguetis amb salsa de roquefort per a que la família tastés un plat diferent. Pel que sembla els va agradar força.

Dominion School

Dilluns 5 de febrer. Comença el meu primer dia a l’acadèmia d’anglès. Com que és el primer dia em fan anar abans de l’horari normal, que és a les 9h, i haig d’estar allà a les 8:30h per tal de fer un examen per saber el meu nivell. Agafo l’autobús juntament amb en Paul, ja que ell també l’ha d’agafar a aquesta hora per anar a la feina.

L’acadèmia, anomenada Dominion English School, està justament al final de la línia d’autobús i al centre d’Auckland. Ocupa tres pisos d’un edifici de nou (concretament el 2n, 3r i 4t pis). La recepció es troba al 2n pis. Quan hi arribo em fan presentar el passaport i la meva assegurança de viatge. Posteriorment em donen uns papers per omplir i em fan esperar a la sala principal, on molts altres estudiants estan esperant per a la prova de nivell. M’assento a una taula amb altres estudiants. Al principi tothom està concentrat amb tots els papers que s’han d’omplir i només ens creuem furtives mirades de curiositat, però cap de nosaltres s’atreveix a dir res. Finalment, quan acabo d’omplir la paperassa trenco el gel preguntant a una noia que està al davant meu d’on és. Al cap de poc tots els de la taula estàvem parlant sense problemes sobre d’on erem, quan temps estàvem i les raons per venir a Nova Zelanda.

A les 9h comença la prova de nivell que consisteix en unes preguntes test (40 preguntes), una breu redacció i una prova oral. Mentre es corregeixen les exàmens ens ensenyen les instal·lacions i les normes de funcionament. Un cop ensenyat tot tornem a la sala principal on veiem un paper penjat amb la nostra classe. Em sorprenc perquè em posen al 6è nivell de 8 (sí, sí… com ho sentiu!). Com que ja és l’hora de dinar es fa una pausa i ens incorporem a les classes a la tarda. M’enxufo a un grup d’alemanyes que van a dinar pels voltants i d’aquesta manera no estic sol.

Les classes són relativament divertides i amenes. Per ara, la primera setmana de classes, m’ho he passat força bé ja que les professores són molt simpàtiques. Tinc dos professores, una pel matí i una altra per la tarda. La del matí és divertidíssima ja que té aquell humor tan típic anglès. La de la tarda no és tan divertida però és molt agradable. El meu horari és el següent: començo les classes a les 9h fina a les 10h que hi ha una pausa d’una hora. A les 11h hi tornem fins a les 12h. Hi torna a haver una pausa per a dinar i a les 13h m’hi torno a posar fins a les 14:30h. Ja conec força gent i només dues persones que sàpiguen castellà. Un català, que justament ha marxat avui, una argentina. La resta són coreans, japonesos, alemanys o suíssos.

Aquests dies, amb uns quants companys hem començat a preparar la primera gran excursió de cap de setmana. La idea és llogar un cotxe, concretament un mini-bus de 7 places, i anar pel nord de la illa nord. Però d’això ja en parlaré quan ho hagi fet.

Curses de motos antigues

Diumenge 4 de febrer. Em llevo sobre les 8 del matí i esmorzo com cada dia. La família em va preguntar si volia anar amb ells a veure curses de motos antigues. En Paul treballa en una empresa d’assegurances i muntaven un estand allà. Com que era una novetat, els hi vaig dir que sí. Dit i fet. Sobre les 9 del matí va venir la Nathalie, una companya de la feina del Paul, i sobre les 9:30h estàvem anant amb el cotxe de la Nathalie cap al circuit. El circuit està al sud d’Auckland, però no sé en quin punt geogràfic exactament.

En arribar allà l’estand ja estava muntat ja que les curses duraven tot el cap de setmana, i l’empresa del Paul ja hi va estar des del primer dia. Al costat de l’estand i sota l’ombra d’uns arbres immensos (per variar) vam instal·lar les cadires plegables i una manta sobre la gespa. La veritat és que l’ombra dels arbres era d’agrair ja que feia un sol de justícia. Per aquesta raó em vaig empastifar la pell amb crema solar ja que el dia anterior a Devonport em vaig rostir. El principal problema és que amb la brisa marina no te n’adones de la força del sol… Però aquesta vegada havia après la lliçó.

Un cop instal·lats vaig anar a donar un tomb pel circuit i pels bòxers improvisats on els aficionats a les motos antigues posaven a punt les seves màquines. Hi havia motos de totes les èpoques. La més antiga que vaig veure va ser una Harley-Davidson de l’any 1924 que apareix en aquesta foto. Hi havia força gent al circuit, però per la quantitat de barrets de cowboys que hi havia semblava que estigués al EUA.

La gent passejava pels bòxers mirant i admirant les motos que molts anys enrere havien circulat per les carreteres o havien competit en curses d’alt nivell però que ara només les treien de tant en tant. Un soroll ensordidor envoltava tota la zona ja que aquestes màquines, al ser antigues, no tenen cap tipus de silenciador. Una curiositat que vaig descobrir és que a Nova Zelanda els Hot Dogs no són com els que coneixem a Europa. Si vas a una tenda i demanes un Hot Dog el que et serveixen és un pal amb un frankfurt arrebossat i pel damunt ketchup. Si vols un Hot Dog normal has de demanar un American Hot Dog i aleshores et porta el frankfurt amb el pa, ceba, ketchup, mostassa i no sé quantes guarrades més.

Mentre esperava el començament de la cursa em vaig posar a llegir el llibre de Harry Potter sota l’ombra dels arbres. A les 12h va començar la primera cursa. Un soroll impressionant feia que constantment haguessis de cridar per parlar amb algú. Les motos, tot i ser antigues van córrer força ràpid, tot i que alguna tenia algun problema tècnic i havia de tornar als bòxers. Entre les motos participants hi havia algunes Bultaco i Montesa, dues marques catalanes de motos antigues.

Sobre les 14 o les 15h vaig ajudar a en Paul a repartir propaganda de l’empresa on treballa, tot i que finalment vam acabar posant els tríptics als parabrises dels cotxes. Es veu que l’empresa (Swann Insurance) ha tret una nova assegurança per les motos antigues ja que és un mercat sense explorar (o això em va dir en Paul).

Finalment sobre les 18h vam desmuntar l’estand i vam marxar cap a casa amb el cotxe de la Nathalie. Si voleu mirar algunes fotografies de les curses de motos antigues les podeu trobar al nou àlbum.

Devonport

Dissabte 3 de febrer. Em llevo a les 8 del matí per agafar l’autobús i anar al centre d’Auckland. La meva intenció és anar a Devonport, un poble que hi ha prop d’Auckland i el qual es pot accedir tant per terra com per mar. Al cap de 40 minuts de trajecte arribo al centre de la ciutat on agafo un ferri que em porta fins a Devonport. Abans d’això, però, aprofito per a comprar una targeta SIM pel mòbil, ja que d’aquesta manera estic més connectat amb tothom. Es tracta d’una targeta de prepagament de la companyia Vodafone que em costa uns 35$ (18.5€). Per tant, ja tinc telèfon a Nova Zelanda.

Quan el ferri està a punt d’arribar a la costa de Devonport un avís pel megàfon del vaixell ens avisa que per motius tècnics hem de tornar a donar la volta i tornar a Auckland. Allà agafem un altre ferri que, aquesta vegada sí, em deixa a Devonport. Seguint les indicacions d’un fulletó turístic segueixo una ruta predeterminada que em porta des de la drassana del ferri cap al Mount Victoria, passant primer pel North Head. Tant el Mount Victoria com el North Head són dos turons que tenen una posició estratègica per la ciutat d’Auckland. Per aquesta raó abans que comencés la Primera Guerra Mundial es van construir fortificacions al damunt i a dins dels turons. Des dels turons es pot controlar l’accés marítim des de l’oceà Pacífic (banda est, ja que la banda oest toca al mar de Tasmania). La ruta la completo amb dues hores i mitja sota un sol de justícia però la brisa marina que sempre passa per la ciutat fa que no te n’adonis.

Després de visitar els dos forts i baixar pel carrer Victoria Road vaig decidir comprar alguna cosa per dinar: dues pomes (no tenia gaire gana). Me les vaig menjar sota l’ombra d’un immens arbre prop de Victoria Road. Al cap d’una estona vaig agafar altre cop el ferri cap a la ciutat. Sort que vaig adquirir una targeta d’un mes per poder agafar el transport públic. D’aquesta manera em costa molt més barat moure’m per tota l’àrea metropolitana d’Auckland.

Un cop arribat al downtown (centre de la ciutat) altre cop vaig passejar durant unes quantes hores per Auckland fins que, ja cansat de tant caminar, vaig agafar l’autobús de tornada cap a casa (concretament el numero 48. Per anar a la zona on visc, Te Atatu Peninsula, només puc agafar el 48 o el 49. Normalment passen entre cada mitja hora o cada hora depenent de l’hora del dia que sigui. Pel matí en passen més sovint però a mesura que es va apropant la nit en passen menys). Després de baixar a la parada més pròxima de casa, haig de caminar uns cinc minuts fins arribar-hi.

Per a veure algunes fotos de la meva visita a Devonport ho podeu fer en aquest àlbum.

Kudayi, Paul i Auckland

10 del matí de l’1 de febrer. El so de centenars d’ocells que no havia sentit mai em desperten del son reparador. Mentre els meus ulls s’habituen a la llum que entra per la finestra de darrera meu començo a entreveure les blanques parets de la meva habitació. Un espai petit on només hi ha el llit i un armari empotrat a la paret de la dreta. A dins de la casa tot sembla en silenci. Poc a poc, com si no em pogués creure que estava a Nova Zelanda, aparto els llençols i em llevo. Miro l’hora i em sorprenc de que només hagi dormit 10 hores, ja que durant el viatge vaig intentar no dormir en cap moment. Gràcies a la pantalla de televisió que tenia cada seient vaig poder distreure’m durant tot el trajecte: pel·lícules, jocs, música, documentals… A més de la lectura del llibre, és clar. Tot això ho vaig fer per intentar evitar l’anomenat Jet Lag i pel que es veia ho havia aconseguit. Cap símptoma de cansament, cap sensació de mal de cap. Estava ben despert i descansat, preparat per afrontar el meu primer dia a Auckland. La porta costava d’obrir ja que la moqueta era massa ampla. Finalment en sortir al passadís i saludar en veu alta no em trobo a ningú. Quan arribo al menjador veig a la Kudayi mirant la televisió. Em saluda i comencem a parlar per tal de coneixe’ns. Jo l’explico per sobre qui sóc i el que faig, i ella m’explica que és de Zimbabwe. El seu pare és diplomàtic d’aquest país africà i ha viatjat per a molts països del món. Va conèixer a en Paul a Londres, mentre ella estudiava infermeria. Després d’uns anys de coneixença van decidir venir a Nova Zelanda a viure. Ell treballa en una agència d’assegurances (igual que l’Uriel) i de jove va jugar a futbol com a professional a molts països d’Europa com Holanda, Alemanya o Àustria. Però una lesió al genoll li va trencar la carrera. Després d’una llarga conversa la Kundayi (Kundi pels amics) em va animar a agafar la bicicleta i donar un tomb pels voltants de la casa. Després d’unes quantes hores de donar tombs per la zona vaig al·lucinar amb la quantitat de parcs i d’animals que corrien per tot arreu. Tot són espais oberts i el colors predominants són el verd de les plantes, el blanc de les cases i el blau del cel. A més, la temperatura sota el sol és força alta, potser uns 25-26 ºC. Podeu veure algunes fotos d’aquesta sortida en l’àlbum corresponent.

Després de la primera sortida pel país que m’haurà d’acollir almenys fins a dos mesos vaig tornar a casa. Allà m’esperava el meu primer àpat: Jacket potatoes. Es tracta d’una recepta típica anglesa que justament és el plat preferit d’en Paul. Es bullen les patates senceres amb pell i després es posen al forn. Quan la pell comença a dorar-se es treu del forn i es parteixen per la meitat. Amb un ganivet es fa una incisió en la patata i es posa una mica de mantega baixa en calories. Posteriorment es barreja tonyina en llauna i maionesa, i es posa sobre la mantega que amb l’escalfor de la patata s’haurà fos. Aleshores a sobre es posen mongetes en llauna amb salsa de tomàquet (Heinz Backed Beans). Un cop fet tot això es posa formatge ratllat cheddar al damunt. Es serveix calent i amb el formatge fos.

Després de dinar vaig agafar l’autobús que a partir d’ara m’hauria de portar cada dia al centre d’Auckland. Allà m’esperava en Paul, ja que havia acabat de treballar i curiosament treballa al costat de l’acadèmia d’anglès, en un gratacels de 26 pisos. M’esperava perquè m’havia d’ajudar a obrir un compte corrent. Però justament el meu autobús em va deixar en una parada incorrecta de la que normalment para i no ens vam trobar. Com que no el trobava vaig buscar la cabina més pròxima i el vaig trucar al mòbil. Em va dir que, si volia anés al banc jo mateix i intentés obrir un compte. I així ho vaig fer. Em vaig presentar al primer banc que vaig trobar (Bank of New Zealand) i vaig demanar d’obrir un compte corrent. Però em van dir que necessitava tenir un any de visat. Allà em van dir que anés a al Kiwi Bank perquè allà amb 6 mesos de visat podria obrir un compte. En aquest cas em demanaven que la meva família garantitzés que jo vivia amb ells. Torno a trucar en Paul i aquesta vegada ens trobem a la parada d’autobús. Com que ja passen de les 4 de la tarda (hora en que tanquen els bancs) em porta al seu pub preferit (un pub irlandès prop d’on ell treballa). Allà em presenta a en James, un company de feina molt divertit (altrament anomenat Jimboo). Em comencen a convidar a cerveses fins que ja anem tots tocats. Sobre les 6 o 7 de la tarda tornem a casa amb el seu cotxe. Allà ens espera la Kundi i ens prepara el sopar.

L’endemà vaig amb la Kundi a obrir el compte corrent i finalment l’obro al National Bank of New Zealand. Sort d’ella perquè en un principi no obren cap compte a cap estudiant que estigui menys de 3 mesos. Primer, que jo no tinc visa d’estudiant, si no de visita. El truca ha estat amb que en un cantó del visat especifica que puc estudiar durant 3 mesos a Nova Zelanda. Gràcies a la Kundi, a més, m’han obert un compte d’estudiant que no em cobren cap taxa de manteniment.

Després d’obrir el compte vaig haver de comprar un adaptador de corrent ja que el que vaig comprar a Catalunya no serveix. L’adaptador posa que és per als països de la commonwealth però en veritat és per a la Gran Bretanya. Es veu que a Austràlia i a Nova Zelanda tenen el seus propis tipus d’endolls. Un cop va estar tot fet em va ensenyar per sobre la ciutat i vam anar a buscar en Paul a l’oficina. Allà em van presentar la resta dels companys de treball, em van convidar a unes quantes cerveses i vam estar conversant de la seva feina. Finalment vam tornar a casa amb cotxe on vam sopar lasanya amb xampinyons.

Primer contacte

Finalment ho havia aconseguit; totes les meves pertinences havien cabut dins l’apretada maleta. Llàstima, però, que vaig haver de fer doloroses concessions ja que tot no hi podria cabre. Per exemple, els bastons d’excursió que em van regalar, amb tota la il·lusió la Laia i en Kim, o els binocles dels amics de Mecanoscrit (la brúixola sí que hi va cabre). També m’hagués agradat portar la guitarra però no ha pogut ser…

L’endemà va ser el gran dia. El moment de la meva partença i també del comiat. A les 8 del matí del dimarts 30 de gener ja estava a l’aeroport amb els meus pares preparat per agafar l’avió. L’embarcament de la maleta no va ser cap problema. Al llarg del matí vaig anar rebent molt missatges o trucades de comiat per part de molts de vosaltres, cosa que em va donar més forces per tirar endavant. A tots vosaltres, moltes gràcies!

Dolorós i trist comiat amb els meus pares i tot seguit el control de seguretat d’abans d’entrar a la zona d’embarcament. Fins ara cap imprevist. Arribo a la meva porta amb el temps de sobres ja que l’avió no surt fins les 10 del matí i ara són només les 9 i escaig. Sort que amb mi porto el llibre en anglès de Harry Potter and the Order of the Phoenix (així ja començo a submergir-me en l’idioma). A tres quarts de deu avisen des de megafonia que el vol SQ377 de la companyia Singapore Airlines sortirà amb un quart d’hora de retard. Al cap d’un altre quart tornen a avisar que hi sumem uns altres quinze minuts més a l’hora prevista. Ara sí, a les 10:30h puja a l’avió. Un Boeing 777 – 300ER Jet amb capacitat per a uns 340 passatgers. Només asseure’m i tornar-me a posar a llegir sento un impacte molt fort a la cara. Un home, sense voler, havia fet caure la meva motxilla de l’armari de sobre. Un fil de sang va començar a recórrer la galta. Una petita ferida havia sorgit al meu nas. Sort que l’hemorràgia es va aturar ràpidament (començava bé el viatge!).

La primera escala és a Milà, on arribo al cap d’una hora i mitja de vol. Només en aquest temps de vol ja em donen l’esmorzar i algunes coses per picar. A l’aeroport de Malpensa (Milà) s’acaba d’omplir l’avió i, sense baixar d’aquest, ens enlairem cap a Singapur. Una mica més de 12 hores de vol on torno a esmorzar, dino, sopo i entre mig em van donar coses per picar. (Si el vol arriba a durar més temps, amb aquest ritme d’endrapar ja no hagués pogut sortir per la porta de l’avió). A les 7:45h del matí, hora local, arribo a la ciutat-estat de Singapur. He de desembarcar ràpid perquè l’altre avió que em portarà fins a Auckland (Nova Zelanda) surt a les 8:30h. Ràpidament pujo a l’avió, aquesta vegada un Boeing 777 (a seques), on estic 10 hores. Evidentment aquest vol no és cap excepció i em ceven de menjar igual que en els anteriors.

A les 23:30h, hora local, arribo a la ciutat comercial del país dels kiwis. El primer pensament, a part d’anar al lavabo, és: haurà arribat al mateix temps que jo la meva maleta? Doncs per una vegada la Llei de Murphy no se’m va aplicar. Primera prova superada però encara quedaven dos més. La següent prova consistia en passar els exhaustius controls de seguretat de l’aeroport, ja que els novazelandesos vigilen molt les entrades al seu país. El primer control de seguretat va ser un policia que em va fer mil i una preguntes sobre les raons de la meva estada a l’illa, a més de revisar el meu passaport i un formulari que vaig haver d’omplir a l’avió. El segon control va ser sobre el menjar que portava (com que no era el meu cas, vaig passar sense problemes). L’últim control era els rajos X i els controls sanitaris. Un cop passada la segona prova venia la última i definitiva: algú em vindria a buscar? Doncs sí! En sortir de la zona d’embarcament vaig llegir un cartellet amb el meu nom: Xavier Navarrete. Una dona molt simpàtica, d’uns trenta anys i enviada per l’acadèmia d’anglès, em va recollir a l’aeroport, no sense abans fer el canvi de moneda d’euros a dòlars novazelandesos (uns 300€ que portava en metàl·lic).

Estava a punt de tenir el meu primer contacte amb la família d’acollida. Durant el transcurs del viatge de l’aeroport a la casa, les llums nocturnes de les faroles i dels cotxes acompanyaven els meus pensaments. Al cap d’uns 20 minuts d’una sorprenent conversa força fluïda amb la xofer, la furgoneta groga i vermella aparcava a la casa del número 37 de Taipari Road (Te Atapu Peninsula).  El silenci envoltava la casa mentre treia l’equipatge del maleter de la furgoneta. De sobte la porta es va obrir i una dona amb bata apareix al llindar. Sense dir gairebé res entrem a dins la casa i es presenta: I’m Kudayi. Darrera meu apareix un home en pijama mig adormit. Hi, nice travel? La xofer s’acomiada i em quedo a soles amb ells. Em pregunten si vull res i els demano una mica d’aigua. Finalment m’acaben donant un suc de taronja i els pregunto a quina hora s’han de llevar. Ell respon que a les 6 del matí. Aleshores comento que se’n vagin a dormir, ja que per ells les 24h és molt tard. M’acompanyen a l’habitació i es despedeixen fins l’endemà.