Finalment ho havia aconseguit; totes les meves pertinences havien cabut dins l’apretada maleta. Llàstima, però, que vaig haver de fer doloroses concessions ja que tot no hi podria cabre. Per exemple, els bastons d’excursió que em van regalar, amb tota la il·lusió la Laia i en Kim, o els binocles dels amics de Mecanoscrit (la brúixola sí que hi va cabre). També m’hagués agradat portar la guitarra però no ha pogut ser…
L’endemà va ser el gran dia. El moment de la meva partença i també del comiat. A les 8 del matí del dimarts 30 de gener ja estava a l’aeroport amb els meus pares preparat per agafar l’avió. L’embarcament de la maleta no va ser cap problema. Al llarg del matí vaig anar rebent molt missatges o trucades de comiat per part de molts de vosaltres, cosa que em va donar més forces per tirar endavant. A tots vosaltres, moltes gràcies!
Dolorós i trist comiat amb els meus pares i tot seguit el control de seguretat d’abans d’entrar a la zona d’embarcament. Fins ara cap imprevist. Arribo a la meva porta amb el temps de sobres ja que l’avió no surt fins les 10 del matí i ara són només les 9 i escaig. Sort que amb mi porto el llibre en anglès de Harry Potter and the Order of the Phoenix (així ja començo a submergir-me en l’idioma). A tres quarts de deu avisen des de megafonia que el vol SQ377 de la companyia Singapore Airlines sortirà amb un quart d’hora de retard. Al cap d’un altre quart tornen a avisar que hi sumem uns altres quinze minuts més a l’hora prevista. Ara sí, a les 10:30h puja a l’avió. Un Boeing 777 – 300ER Jet amb capacitat per a uns 340 passatgers. Només asseure’m i tornar-me a posar a llegir sento un impacte molt fort a la cara. Un home, sense voler, havia fet caure la meva motxilla de l’armari de sobre. Un fil de sang va començar a recórrer la galta. Una petita ferida havia sorgit al meu nas. Sort que l’hemorràgia es va aturar ràpidament (començava bé el viatge!).
La primera escala és a Milà, on arribo al cap d’una hora i mitja de vol. Només en aquest temps de vol ja em donen l’esmorzar i algunes coses per picar. A l’aeroport de Malpensa (Milà) s’acaba d’omplir l’avió i, sense baixar d’aquest, ens enlairem cap a Singapur. Una mica més de 12 hores de vol on torno a esmorzar, dino, sopo i entre mig em van donar coses per picar. (Si el vol arriba a durar més temps, amb aquest ritme d’endrapar ja no hagués pogut sortir per la porta de l’avió). A les 7:45h del matí, hora local, arribo a la ciutat-estat de Singapur. He de desembarcar ràpid perquè l’altre avió que em portarà fins a Auckland (Nova Zelanda) surt a les 8:30h. Ràpidament pujo a l’avió, aquesta vegada un Boeing 777 (a seques), on estic 10 hores. Evidentment aquest vol no és cap excepció i em ceven de menjar igual que en els anteriors.
A les 23:30h, hora local, arribo a la ciutat comercial del país dels kiwis. El primer pensament, a part d’anar al lavabo, és: haurà arribat al mateix temps que jo la meva maleta? Doncs per una vegada la Llei de Murphy no se’m va aplicar. Primera prova superada però encara quedaven dos més. La següent prova consistia en passar els exhaustius controls de seguretat de l’aeroport, ja que els novazelandesos vigilen molt les entrades al seu país. El primer control de seguretat va ser un policia que em va fer mil i una preguntes sobre les raons de la meva estada a l’illa, a més de revisar el meu passaport i un formulari que vaig haver d’omplir a l’avió. El segon control va ser sobre el menjar que portava (com que no era el meu cas, vaig passar sense problemes). L’últim control era els rajos X i els controls sanitaris. Un cop passada la segona prova venia la última i definitiva: algú em vindria a buscar? Doncs sí! En sortir de la zona d’embarcament vaig llegir un cartellet amb el meu nom: Xavier Navarrete. Una dona molt simpàtica, d’uns trenta anys i enviada per l’acadèmia d’anglès, em va recollir a l’aeroport, no sense abans fer el canvi de moneda d’euros a dòlars novazelandesos (uns 300€ que portava en metàl·lic).
Estava a punt de tenir el meu primer contacte amb la família d’acollida. Durant el transcurs del viatge de l’aeroport a la casa, les llums nocturnes de les faroles i dels cotxes acompanyaven els meus pensaments. Al cap d’uns 20 minuts d’una sorprenent conversa força fluïda amb la xofer, la furgoneta groga i vermella aparcava a la casa del número 37 de Taipari Road (Te Atapu Peninsula). El silenci envoltava la casa mentre treia l’equipatge del maleter de la furgoneta. De sobte la porta es va obrir i una dona amb bata apareix al llindar. Sense dir gairebé res entrem a dins la casa i es presenta: I’m Kudayi. Darrera meu apareix un home en pijama mig adormit. Hi, nice travel? La xofer s’acomiada i em quedo a soles amb ells. Em pregunten si vull res i els demano una mica d’aigua. Finalment m’acaben donant un suc de taronja i els pregunto a quina hora s’han de llevar. Ell respon que a les 6 del matí. Aleshores comento que se’n vagin a dormir, ja que per ells les 24h és molt tard. M’acompanyen a l’habitació i es despedeixen fins l’endemà.
