10 del matí de l’1 de febrer. El so de centenars d’ocells que no havia sentit mai em desperten del son reparador. Mentre els meus ulls s’habituen a la llum que entra per la finestra de darrera meu començo a entreveure les blanques parets de la meva habitació. Un espai petit on només hi ha el llit i un armari empotrat a la paret de la dreta. A dins de la casa tot sembla en silenci. Poc a poc, com si no em pogués creure que estava a Nova Zelanda, aparto els llençols i em llevo. Miro l’hora i em sorprenc de que només hagi dormit 10 hores, ja que durant el viatge vaig intentar no dormir en cap moment. Gràcies a la pantalla de televisió que tenia cada seient vaig poder distreure’m durant tot el trajecte: pel·lícules, jocs, música, documentals… A més de la lectura del llibre, és clar. Tot això ho vaig fer per intentar evitar l’anomenat Jet Lag i pel que es veia ho havia aconseguit. Cap símptoma de cansament, cap sensació de mal de cap. Estava ben despert i descansat, preparat per afrontar el meu primer dia a Auckland. La porta costava d’obrir ja que la moqueta era massa ampla. Finalment en sortir al passadís i saludar en veu alta no em trobo a ningú. Quan arribo al menjador veig a la Kudayi mirant la televisió. Em saluda i comencem a parlar per tal de coneixe’ns. Jo l’explico per sobre qui sóc i el que faig, i ella m’explica que és de Zimbabwe. El seu pare és diplomàtic d’aquest país africà i ha viatjat per a molts països del món. Va conèixer a en Paul a Londres, mentre ella estudiava infermeria. Després d’uns anys de coneixença van decidir venir a Nova Zelanda a viure. Ell treballa en una agència d’assegurances (igual que l’Uriel) i de jove va jugar a futbol com a professional a molts països d’Europa com Holanda, Alemanya o Àustria. Però una lesió al genoll li va trencar la carrera. Després d’una llarga conversa la Kundayi (Kundi pels amics) em va animar a agafar la bicicleta i donar un tomb pels voltants de la casa. Després d’unes quantes hores de donar tombs per la zona vaig al·lucinar amb la quantitat de parcs i d’animals que corrien per tot arreu. Tot són espais oberts i el colors predominants són el verd de les plantes, el blanc de les cases i el blau del cel. A més, la temperatura sota el sol és força alta, potser uns 25-26 ºC. Podeu veure algunes fotos d’aquesta sortida en l’àlbum corresponent.
Després de la primera sortida pel país que m’haurà d’acollir almenys fins a dos mesos vaig tornar a casa. Allà m’esperava el meu primer àpat: Jacket potatoes. Es tracta d’una recepta típica anglesa que justament és el plat preferit d’en Paul. Es bullen les patates senceres amb pell i després es posen al forn. Quan la pell comença a dorar-se es treu del forn i es parteixen per la meitat. Amb un ganivet es fa una incisió en la patata i es posa una mica de mantega baixa en calories. Posteriorment es barreja tonyina en llauna i maionesa, i es posa sobre la mantega que amb l’escalfor de la patata s’haurà fos. Aleshores a sobre es posen mongetes en llauna amb salsa de tomàquet (Heinz Backed Beans). Un cop fet tot això es posa formatge ratllat cheddar al damunt. Es serveix calent i amb el formatge fos.
Després de dinar vaig agafar l’autobús que a partir d’ara m’hauria de portar cada dia al centre d’Auckland. Allà m’esperava en Paul, ja que havia acabat de treballar i curiosament treballa al costat de l’acadèmia d’anglès, en un gratacels de 26 pisos. M’esperava perquè m’havia d’ajudar a obrir un compte corrent. Però justament el meu autobús em va deixar en una parada incorrecta de la que normalment para i no ens vam trobar. Com que no el trobava vaig buscar la cabina més pròxima i el vaig trucar al mòbil. Em va dir que, si volia anés al banc jo mateix i intentés obrir un compte. I així ho vaig fer. Em vaig presentar al primer banc que vaig trobar (Bank of New Zealand) i vaig demanar d’obrir un compte corrent. Però em van dir que necessitava tenir un any de visat. Allà em van dir que anés a al Kiwi Bank perquè allà amb 6 mesos de visat podria obrir un compte. En aquest cas em demanaven que la meva família garantitzés que jo vivia amb ells. Torno a trucar en Paul i aquesta vegada ens trobem a la parada d’autobús. Com que ja passen de les 4 de la tarda (hora en que tanquen els bancs) em porta al seu pub preferit (un pub irlandès prop d’on ell treballa). Allà em presenta a en James, un company de feina molt divertit (altrament anomenat Jimboo). Em comencen a convidar a cerveses fins que ja anem tots tocats. Sobre les 6 o 7 de la tarda tornem a casa amb el seu cotxe. Allà ens espera la Kundi i ens prepara el sopar.
L’endemà vaig amb la Kundi a obrir el compte corrent i finalment l’obro al National Bank of New Zealand. Sort d’ella perquè en un principi no obren cap compte a cap estudiant que estigui menys de 3 mesos. Primer, que jo no tinc visa d’estudiant, si no de visita. El truca ha estat amb que en un cantó del visat especifica que puc estudiar durant 3 mesos a Nova Zelanda. Gràcies a la Kundi, a més, m’han obert un compte d’estudiant que no em cobren cap taxa de manteniment.
Després d’obrir el compte vaig haver de comprar un adaptador de corrent ja que el que vaig comprar a Catalunya no serveix. L’adaptador posa que és per als països de la commonwealth però en veritat és per a la Gran Bretanya. Es veu que a Austràlia i a Nova Zelanda tenen el seus propis tipus d’endolls. Un cop va estar tot fet em va ensenyar per sobre la ciutat i vam anar a buscar en Paul a l’oficina. Allà em van presentar la resta dels companys de treball, em van convidar a unes quantes cerveses i vam estar conversant de la seva feina. Finalment vam tornar a casa amb cotxe on vam sopar lasanya amb xampinyons.
