Diumenge 11 de febrer. Hem llevo ben d’hora (6:30h) per intentar agafar el primer autobús cap al centre d’Auckland. Em preparo la motxilla amb unes quantes peces de fruita, el cangur, la crema solar, la cantimplora i el llibre de Harry Potter. Evidentment em calço les xiruques i em poso roba apropiada per caminar. La meva idea és anar a una illa volcànica pròxima a Auckland anomenada Rangitoto i fer una petita excursió d’un dia. Un cop tot preparat camino cap a la parada per agafar l’autobús de les 8h (el primer del dia ja que els diumenges només passen 10 autobusos en tot el dia per la zona on visc). Haig d’agafar aquest perquè només hi han 4 ferris al dia que vagin a Rangitoto i el primer surt a les 9:15h. Arribo a les 9h aproximadament al downtown i compro un bitllet d’anada i tornada cap a l’illa que em costa 20$ (10.54€). Fa un dia força assoleiat així que tant bon punt pujo al ferri em poso crema solar per a no cremar-me la pell (sunburnt).
L’illa de Rangitoto es va formar fa només uns 600 anys a causa d’una erupció volcànica. Curiosament hi havia una tribu maori que habitava a l’illa pròxima de Motutapu i van poder contemplar com es va crear la nova illa tot i que van haver de marxar a causa de la violència de l’erupció. Al cap dels segles la vegetació es va anar assentant a Rangitoto començant per les molses i les algues. Poc a poc, amb un terreny totalment hostil la vida va anar sorgint i a través del vent les llavors dels primers arbres van anar sorgint. Es veu que els primers arbres a créixer a l’illa van ser una espècie autòctona en extinció anomenat pohutukawa (o també se l’anomena arbre de Nadal perquè floreix unes flors vermelles molt maques pels voltants de desembre). Actualment a Rangitoto queda el bosc de pohutukawa més gran que es coneix. La colonització de la flora va seguir amb l’arribada dels manglars i d’altes plantes autòctones com el kowhai. És molt interessant comprovar com la colonització de la vegetació continua avui en dia a Rangitoto. Si et fixes amb les zones on encara només hi ha les roques volcàniques es pot veure com els líquens i les molses comencen a colonitzar aquests espais. És l’inici de la vida en estat pur. Posteriorment a les plantes van venir els primers ocells i insectes.
Quan vaig baixar del ferri vaig agafar un camí (McKenzie Bay Road) que em va portar per la costa sud-oest de l’illa fins arribar, al cap d’una hora i mitja, a la McKenzie Bay. Allà es pot contemplar un far construït al 1890. Després vaig seguir caminant per una altra carretera de terra (Summit Road) fins al peu del volcà. Allà vaig agafar un senderol que travessava un parc natural (Wilson’s Park). La vegetació i la quantitat d’ocells és increïble. Vas caminant i no pares de sentir tot tipus d’ocells cantant. El més curiós de tot és que els ocells no tenen gaire por a l’home i se t’acosten moltíssim. Em va embadalir un ocell que quan canta sembla que xiuli una cançó: increïble!
El senderol em va deixar a un altre caminet que puja el volcà fins al mateix cràter a uns 260 metres sobre el nivell del mar. Des del capdamunt es pot contemplar una fabulosa vista de les illes del voltant i de la ciutat d’Auckland. Després d’aquesta vista vaig baixar i vaig agafar un trencant que em va dur fins a uns tubs de lava (lava caves) força macos. Finalment la meva ruta va acabar al cap de 6 hores al moll per on havia arribat tot i esperant el ferri que em tornaria a Auckland.
Si voleu veure unes quantes fotos d’aquesta excursió les podeu trobar a l’àlbum de Rangitoto.
A les 18h vaig arribar a casa on vaig preparar uns espaguetis amb salsa de roquefort per a que la família tastés un plat diferent. Pel que sembla els va agradar força.
