Bay of Islands

Divendres 16 de febrer. Feia més d’una setmana que amb uns quants amics de l’acadèmia havíem començat a organitzar un viatge de cap de setmana cap al nord de l’illa nord, una regió anomenada Northland. Per a portar-lo a terme vam llogar una minifurgoneta i vam reservar lloc en dos albergs de joventut (hostels). En total érem 6 persones (de dreta a esquerra): en Vitor (alemany/portuguès), en Magnus (suec), en Gabriel (italià/suïs), en Kenta (japonès), el Nick (suïs) i jo mateix (català).

El nostre viatge comença a les 8:30h del divendres al downtown d’Auckland. Un cop reunits tots amb les motxilles vam anar caminant a buscar el cotxe de lloguer al pàrquing de l’empresa A2B. Mentre caminàvem una pluja suau i constant, d’aquelles que no t’assabentes però que poc a poc va calant, va fer acte de presència. Al garatge ens esperava una furgoneta Toyota Previa de color gris metal·litzat amb la matrícula CGB529. Després d’omplir la paperassa necessària per tal de formalitzar el lloguer vam carregar tot l’equipatge i iniciarem l’aventura que hauria de durar 3 dies.

Per a seguir millor el nostre viatge és millor anar mirant el mapa de Northland.

Vam agafar l’autopista 1 amb l’objectiu d’arribar al primer punt del nostre viatge: Pahia, la població més important de Bay of Islands. L’autopista només és real durant uns quants quilòmetres mentre dura l’àrea metropolitana d’Auckland. A partir d’aquí és una carretera d’un sol carril. De fet a Nova Zelanda hi ha poques carreteres i les poques que hi ha són petites i estretes (total, pels 4 milions d’habitants perquè en volen més?). Després d’unes 4 hores i quart de viatge (237 km) vam arribar a Pahia, on vam buscar el nostre hostel anomenat The Mousetrap Backpackers, situat a uns 70 metres de la platja. Com que vam veure que l’hostel tenia una barbacoa per a cuinar decidirem fer una barbecue (BBQ). Al supermercat més proper compràrem un bistec per cadascú, unes salsitxes i blat de moro. La veritat és que va quedar boníssim. Després de prendre unes quantes cerveses vam anar a prendre alguna cosa a un bar proper (The Lighthouse) aprofitant que teníem un val per una cervesa gratis. En arribar-hi vam trobar la sorpresa que hi tocava un grup de música en directe: un bateria, un cantant amb acústica, un guitarrista i un baixista. Tocaven força bé i ens van fer passar una bona estona mentre jugàvem al futbolí (Per cert, els futbolins aquí, com a molts llocs d’Europa, són una porqueria ja que semblen de joguina). Finalment ja era tard i vam decidir anar a veure si hi havia vida nocturna. Mentre buscàvem vam fer una pausa a la platja per a banyar-nos despullats sota els estels (Vaig intentar reconèixer algunes estrelles però són molt diferents ja que aquí estem a l’hemisferi sud. Tanmateix vaig reconèixer Orió). Després de refrescar-nos vam seguir buscant fins que trobarem una discoteca justament davant del nostre hostal. Vam estar ballant una bona estona fins que el cos va dir prou. Una bona dutxa i a dormir. A dormir? No, perquè només estirar-se al llit en Magnus, que havia begut unes quantes cerveses de més, va començar a roncar estrepitosament. Tant és així que començarem a fer sorollets perquè parés de roncar, però no hi havia manera. Ho vam provar tot, moure’l, flaixos de les càmeres davant de la cara… res aconseguia despertar-lo del son profund. Així que vam començar a riure com a desesperats davant de la situació. Vinga riure, vinga riure fins que ens vam començar a animar fent el burro per l’habitació. D’aquí van sortir algunes fotos que podeu veure a l’àlbum de Bay of Islands.

Dissabte 17 de febrer. L’endemà ens vam llevar a les 7:45h per tal de dutxar-nos i esmorzar abans d’anar a una ruta per vaixell per Bay of Islands, i si teníem sort, poder nedar amb els dofins. En total ens va costar 89$ (47.4€), una mica car però la ruta durava 6 hores. Ens vam preparar uns entrepans per al dinar i ens encaminarem cap al moll. El vaixell, de l’empresa Kings, sortia a les 9:30h. Vam agafar un bon lloc i el barco, amb el nom d’Orca II, va iniciar el viatge.

Bay of Islands, és una badia amb 144 illes, declarada parc marítim i històric, on s’hi fundà la primera colònia per part dels anglesos el 1814, ja que era una bona zona per a caçar balenes (Ara està prohibit caçar-ne a Nova Zelanda). A més, prop de Pahia hi ha la localitat de Waitangi, el lloc on es va fundar la nació novazelandesa. Allà es va firmar l’anomenat tractat de Waitangi on, el 6 de febrer de 1840, els cabdills de les tribus maoris, reunits en un tendal construït expressament per l’ocasió a la casa del representant de la corona britànica, James Busby, van signar un document en que acceptaven estar sota el domini britànic i, per tant, esdevenir ciutadans britànics. El Waitangi Day és la festa nacional dels kiwis ja que commemora aquest dia. Tot i la importància del lloc, per votació democràtica (veus, a vegades això de ser “demòcrata” i políticament correcte és una tocada de nassos), es va decidir no visitar Waitangi ja que anàvem justos de temps. (Poca història que té Nova Zelanda i no la puc contemplar!).

Tornant al viatge amb vaixell per la badia, va ser una ruta molt maca, amb una paisatges de postal. Vam anar resseguint moltes de les illes de la badia fins que vam sortir a mar obert. Per a veure-ho millor tot, juntament amb en Kenta (the crazy japanese) vam anar a la proa del vaixell. En entrar a alta mar el vent va començar a bufar amb més intensitat. Al principi va ser molt divertit ja que la proa es movia a munt i avall al ritme de les onades. Però va arribar un moment que el mar es va començar a encabritar i allò semblava un rodeo. Després de moltes peripècies i moll dels esquitxos de les onades vaig poder tornar al meu seient a dalt del vaixell. Evidentment en arribar-hi vaig patir les burles dels altres companys ja que estava tot xop (però va ser molt divertit. I com es diu en castellà: que me quiten lo bailao).

El punt més llunyà de la ruta per mar va ser un enorme illot on l’aigua hi ha excavat un forat al mig. És força curiós de veure. Després vam donar mitja volta i ens vam dirigir a la zona on normalment neden els dofins. Es veu que hi ha un 95% de possibilitats d’avistar dofins i un 50% de que els dofins no estiguin amb les cries (ja que quan estan amb les cries no pots nedar amb ells). Doncs vam tenir sort! (per variar, ja que els que em coneixeu ja sabeu que no em va em diuen Àtila, el rei dels huns. Crec que deuria ser una tirada oberta en tota regla). Ens vam posar les ulleres de bussejar (snorquel), el vestit de neoprè i les aletes, i ens vam posar en una enorme xarxa dins l’aigua. El vaixell ens va portar cap on nedaven els dofins i quan van estar a prop vam poder nedar cap ells. El problema és que quan ens vam apropar prou els dofins van marxar nedant i no els vam veure més… Total que només vaig poder veure els dofins a uns quants metres de distància. Però bé, que hi farem. Millor això que res.

Després de tornar a pujar al barco i assecar-nos, ens vam encaminar cap a una de les illes on vam poder gaudir d’una platja paradisíaca per nosaltres sols. Al cap d’una hora ens van recollir i vam tornar cap a Pahia on vam agafar el cotxe per anar fins a Kaitaia, un poble situat més al nord-oest. En aquesta ocasió vaig conduir jo. El més complicat és, primer de tot, conduir per l’esquerra. Però a més, a Nova Zelanda, la majoria de cotxes són amb canvis de marxes automàtics. És a dir, només dos pedals i una palanca per tirar endavant o endarrere. És complicat agafar les corbes sense poder reduir de marxa. Tanmateix, aviat em vaig acostumar.

El viatge fins a Kaitaia va durar unes dues hores i mitja (109 km). Ens vam instal·lar a l’hostel anomenat Mainstreet Lodge i vam tornar a cuinar a la barcacoa, però aquesta vegada amb una bona amanida d’enciam, tomàquet, panses i nous. Evidentment, tot acompanyat amb unes quantes cerveses novazelandeses. Posteriorment vam estar prenent algunes copes a un bar prop de l’hostel on vam gaudir també d’un grup de música en directe, aquesta vegada tots els components eren maoris. De fet, la gran majoria de la gent del pub eren maoris.

Diumenge 18 de febrer. Un esmorzar amb muesli, llet i galetes i altre cop en marxa, aquest cop en direcció al punt més septentrional de Nova Zelanda: el cap Reinga. Unes dues hores i escaig (112 km) de carretera en direcció cap el nord ens van portar finalment cap el nostre destí. Al llarg de la carretera vam poder contemplar un increïble paissatge amb grans contrastos. Per un cantó prats verds amb moltes vaques i ovelles pasturant (és el típic paissatge novazelandès) però per l’altre la platja i les grans dunes. Al cap Reinga vam poder contemplar com les aigües del pacífic i del mar de Tasmania s’ajuntaven. Les de l’oceà pacífic són més fosques i les del mar de Tasmania més clares.

Al final de tot del cap hi ha un bonic far i una senyal amb la direcció d’algunes ciutats del planeta. En acabar de contemplar aquest magnífic paisatge vam anar a llogar unes taules per lliscar per al damunt de la sorra. Prop del cap Reinga hi ha una zona amb unes dunes gegantines on hom pot baixar per elles al damunt d’una taula similar a la de surf. Però quan vam arribar no se’ns va ocórrer res més que anar a les dunes només amb el banyador, totalment descalços. Al començament cap problema, però a mesura que ens vam anar endinsant en el desert, la sorra, calenta per la força del sol, ens va començar a cremar els peus. Vam intentar pujar per les dunes però els peus ens bullien. Per aquesta raó estàvem tota l’estona corrent per tal de buscar un altre lloc per a pujar a sobre de les dunes. Caminant pel mig de les dunes vam arribar a dalt de tot i ens vam llançar amb les taules (sandboard). Va ser divertidíssim ja que quan arribes a baix surts rodolant per la sorra. Evidentment quedes ple de sorra per tot el cos.

Ara només quedava visitar el bosc més gran d’un arbre molt maco endèmic de Nova Zelanda: Kauri. El bosc de Waipoua és extraordinàriament dens i està ple d’ocells. És sensacional poder caminar entremig d’una massa vegetal que et tapa gairebé la llum del sol. Va ser una mala passada que no tinguéssim gaire temps per a passejar pel bosc ja que em va encantar. També vam poder contemplar l’arbre kauri més gran del món anomenat Te Matua Ngahere, que en llengua maori vol dir: pare del bosc. El Te Matua Ngahere té un tronc de 16.41 metres de circumferència, i l’alçada total és de 29.9 metres.

Al cap de 6 hores de conducció (321 quilòmetres) vam arribar a la 1h de la nit a Auckland. Com que era molt tard ja no hi havia autobusos i vaig haver de portar a tothom a casa seva. Això comportava estar gairebé dues hores conduint per Auckland, ja que cadascú viu en una punta de la ciutat. Finalment a les 3h del matí vaig arribar a casa. Una dutxa i a dormir. L’endemà em vaig haver de llevar a les 6h per anar a tornar el cotxe abans de les 9h, ja que si no ens feien pagar un altre dia. Tot i això va valdre la pena ja que va ser un viatge molt divertit i amb uns paisatges impressionants.