Great Barrier Island

Divendres 23 de març. Per primera vegada faig una sortida amb els viatges organitzats per l’escola d’anglès. El destí és una illa situada al nord-est d’Auckland anomenada Great Barrier Island. Aquesta illa està força aïllada de la illa nord i per aquesta raó està molt poc poblada (al voltant d’unes 900 persones) i gairebé tot és zona natural protegida. Per aquesta raó, abans de marxar el 31 de març cap a Christchurch i començar una nova aventura a l’illa sud, vaig voler anar a la Great Barrier Island.

El viatge va començar a les 15h on ens esperava un minibus davant l’escola per anar a la drassana on sortia el ferri. Allà vam pagar uns 65$ per l’anada i la tornada. El trajecte fins a l’illa dura unes 4 hores. Després d’esperar que tots els cotxes i mercaderies es carreguessin al vaixell vam salpar sobre les 16:30h. En total érem 10 persones: 3 japonesos, 3 alemanys, 2 suïssos, 1 novazelandesa (la guia) i el seu marit (també suïs), i jo mateix. A més, dues amigues kiwis de la guia se’ns van unir a la sortida.

Vam arribar sobre les 20:30h i ja era fosc. Una furgoneta de lloguer amb un remolc per les motxilles ens esperava al port. D’allà ens vam dirigir al nostre hostel, anomenat Stray Possum Lodge. Vam sopar fish and chips (peix arrebossat fregit amb patates fregides) i vam estar jugant a diversos jocs a la cuina (pim-pam-pum, uno, jocs de cartes, jocs de gestos, etc.). Va ser una vetllada molt divertida on la gent va al·lucinar amb els meus sons

Dissabte 24 de març. Ens llevem a les 7h per a dutxar-nos i per esmorzar ben d’hora ja que la idea és anar d’excursió a la muntanya més alta de l’illa: Mount Hobson (Hirakimata, en maori) que fa més de 600 metres d’alçada. L’esmorzar va consistir en llet, cereals, torrades amb mantega i melmelada, nocilla, mel, iogurt i suc de taronja (evidentment no vaig menjar tot això, senzillament cadascú podia menjar el que volia). A més, vam fer-nos uns entrepans per dinar, ja que la idea era dinar al cim del mount Hobson. La Sarah (la guia) i en Diego (el seu marit) van posar diferents ingredients sobre la taula i tu et podies fer els entrepans al teu gust: enciam, tomàquet, pernil dolç, formatge cheddar, cogombre i maionesa. Per postres un plàtan i una poma.

Un cop vam tenir-ho tot preparat ens vam dirigir amb la furgoneta cap a l’inici de la ruta que ens havia de portar al cim de la muntanya. La ruta s’anomena Windy Canyon i és força espectacular. Al cap d’unes dues hores de caminar entremig d’arbustos, boscos frondosos i carenes escarpades vam arribar a dalt de tot. La vista és preciosa ja que pots contemplar gran part de l’illa.

Vam dinar i al cap d’una estona tornàvem a recórrer el mateix camí fins a la furgoneta. Per a descansar després de la caminada vam anar a banyar-nos a la platja. Les platges són precioses: aigua cristal·lina, sorra blanca, natura per tot arreu, gairebé ningú pels voltants… Com que l’illa està força aïllada les corrents marines són força potents, per això la Sarah ens va avisar que no ens endinséssim gaire dins de l’aigua. Tanmateix ho vam poder comprovar per a nosaltres mateixos. Entrar a l’aigua va ser fàcil però la feina que vam tenir per a poder tornar a la platja. Començaves a nedar i a nedar en direcció a la terra però només avançaves uns pocs metres. Finalment, però, vam arribar a la sorra

A les 18h vam tornar a l’hostel on vam sopar pizzes i amanida i després vam estar jugant força estona a diferents jocs com el pukeko (similar al pim, pam, pum), o al joc dels animals (joc de cartes on cadascú ha de fer un so d’un animal), etc. Sobre les 22h va començar un concert a l’hostel. Dos guitarristes van tocar versions de diversos grups. Va ser força divertit i els dos guitarristes van tocar molt bé (un amb una guitarra clàssica i l’altre amb una acústica).

Diumenge 25 de març. Ens llevem altre cop a les 7h. Dutxa, esmorzar i cap a la furgoneta falta gent. La destinació és unes aigües termals que hi ha al centre de l’illa. Tanmateix jo prefereixo caminar i visitar els espais naturals de Great Barrier Island. Per això, juntament amb un altre company, iniciem una petita ruta. Primer pugem el Mount Whangaparapara (509 metres) i posteriorment anem cap a les aigües termals per un antic camí que utilitzaven els llenyataires. L’excursió va estar realment molt bé, ja que tota l’estona estàs envoltat de natura. Cap presència de l’home (a excepció de nosaltres, és clar). Els canvis de tipus de terreny són constants. Comencem la ruta en un prat on pasturen les vaques. Quan comencem a pujar el Mount Whangaparapara el terreny és força sec, amb una vegetació semblant a la mediterrània. A mesura que anem pujant el bosc es va tornant més frondós i atapeït on progressivament la sensació d’humitat es fa més intensa. Al cim de la muntanya està ple d’arbres cosa que gairebé ens impedeix veure els paisatge dels voltants. Quan ens dirigim a les aigües termals passem per una zona plena de petits rius i una vegetació subtropical, però després el terreny torna a ser sec. I així al llarg del recorregut.

Al voltant de les 13h arribem a les aigües termals però anem tant justos de temps que no ens dona temps de remullar-nos ni de dinar. Només arribar en Diego (el marit de la guia) ens estava esperant per anar cap a la furgoneta, on la resta de gent ens esperava. Al cap de mitja hora de caminar arribem al cotxe. Havíem d’estar al port per agafar el ferri a les 14h però arribem mitja hora tard. Tot i això, quan arribem a la drassana, el vaixell encara no havia arribat. Quatre hores més de ferri i altre cop a Auckland. Fi del viatge i cadascú a agafar l’autobús cap a casa.

Podeu mirar les fotos de la sortida a l’àlbum de Great Barrier Island.

Rotorua, Taupo i Waitomo

Divendres 16 de març. Com la resta de sortides anteriors iniciem el nostre viatge després de les classes del divendres. El Gabriel i jo anem a recollir el cotxe de lloguer i a omplir els formularis de rigor mentre els altres ens esperen al Heineken bar (com no). Un altre cop el cotxe és un Toyota Previa de color verd clar (igual que l’anterior però no el mateix). Un cop passats tots els tràmits (formularis, dades bancàries, revisió dels danys del cotxe, comprovació del nivell de la gasolina, etc.) condueixo el cotxe fins al bar on recollim el Nick. Des d’allà anem a la casa dels dos, on han de fer la motxilla, mentre jo me’n vaig a casa meva a agafar la motxilla, que ja està feta. Quan torno puja al cotxe un tercer passatger: l’Antoine, un francès que està fent les pràctiques a Nova Zelanda i que viu a la mateixa casa que el Nick i el Gabriel. Quan arribem altre cop al Heineken bar recollim la resta de la “tripulació”: en Magnus i l’Heli. Aquest últim és un noi de Corea del Sud. Per tant, si els números no em fallen, som 6 persones (d’esquerra a dreta): Magnus (Sweden), Antoine (France), Heli (South Korea), Nick (Switzerland), Gabriele (Italy) i Xavier (Catalonia).

El nostre destí és el sud d’Auckland, al centre de l’Illa Nord. El primer punt del viatge és Rotorua, una població amb una presència important de maoris i famosa per l’activitat volcànica. Sortim de la ciutat sobre les 17h. La previsió del temps per el cap de setmana és força desencoretjadora ja que es preveuen pluges durant tots els tres dies. Després de 235 quilòmetres i 5 hores de trajecte arribem a Rotorua. Segur que molts de vosaltres us preguntareu com collons vam poder tardar cinc hores en fer 235 quilòmetres. Doncs bé, com és lògic tot té una explicació. En sortir d’Auckland vam estar a la carretera més d’una hora amb tràfic dens, on només vam poder avançar uns 40 quilòmetres. Més tard, com que ja era força tard (per ser Nova Zelanda), vam parar per sopar alguna cosa. A en Magnus se li va posar al cap que volia anar a un Kentucky Fried Chicken (KFC) perquè no n’hi ha cap a Suècia. Evidentment després de parar-nos en un i descobrir el meravellós món del fast food a Nova Zelanda, va arribar a la conclusió que els suecs no es perden cap cosa per a no tenir cap KFC (de fet, penso que és una sort). Abans d’arribar a Rotorua ens vam aturar a un supermercat a comprar l’esmorzar i el dinar per l’endemà.

A les 22h arribàvem al nostre hostel, tot i que havíem dit que arribaríem sobre les 21h. En arribar a la recepció de l’establiment un home ens diu que ha donat la nostra habitació a unes altres persones perquè havíem arribat tard i no havíem avisat. Evidentment el nostre descontentament va ser palès quan li vam dir unes quantes paraules poc educades sobre el que pensàvem d’ell. En tornar al cotxe vam iniciar un debat sobre el que podíem fer i les possibles sortides. Primer de tot vam trucar als altres hostels de la població per a preguntar si hi havia lloc. Després d’una resposta negativa rera l’altra vam començar el pla B: donar voltes per Rotorua amb el cotxe per a veure si trobàvem algun motel obert que fos mínimament assequible econòmicament. Per sort no vam trigar gaire en trobar un Motel obert i en Gabriel i jo vam anar a preguntar sobre si hi havien habitacions lliures i el preu d’aquestes. Una dona coreana molt educada ens va dir que tenia una habitació amb 5 llits, TV i un quarto de bany. El preu de l’habitació: 135$ (71€) que dividit per 6 feia una quantitat de 23$ per cap. Només 2$ més car que el que ens hagués costat l’hostel. El problema: 6 persones i 5 llits. Com que jo puc dormir a qualsevol lloc sense problemes em vaig oferir per a dormir al terra. Unes quantes cerveses, mirar una estona la televisió (Wrestling i la competició de l’home més fort del món), preparar el dinar per l’endemà (uns entrepans de formatge i pernil dolç), tocar una estona la guitarra, dutxes de rigor i a dormir.

Dissabte 17 de març. A les 8h ens llevem i esmorzem (muesli, llet i galetes). Recollim les coses i ens posem altre cop en ruta. Aquesta vegada ens dirigim al parc termal de Wai-o-Tapu on es troba el guèiser més gran de Nova Zelanda: Lady Knox. Ens trobem a una zona amb una important activitat volcànica. Això es demostra en la gran quantitat de piscines termals que hi ha per tota la rodalia. Només amb l’energia de dues grans piscines geotèrmiques Nova Zelanda obté el 5% de la seva energia. Per aquesta raó, per la zona es poden trobar forces plantes geotèrmiques que aprofiten l’energia volcànica (similar a Islàndia).

A vam arribar al parc just per veure el guèiser Lady Knox ja que cada dia esclata a la mateixa hora: 10:15h. Això no es degut a la precisió de la mare natura, senzillament cada dia a aquesta hora un home tira un sabó especial a dins del guèiser i al cap d’uns minuts esclata (si es que tot esta fet pels turistes). En acabar l’activitat del guèiser vam visitar tot el Wai-o-Tapu. Es una visita totalment recomanable perquè el poder de la Terra es demostra en el paisatge que pots contemplar. Sembla en alguns moments que estiguis trepitjant sol d’un altre planeta. Terres grocs, vermells, blancs i roses. Aigües amb les mateixes tonalitats i que desprenen un fum blanc molt dens. Una olor de sulfur molt forta que recorda la de la nit de Sant Joan amb els petards (ai… quins records).

En acabar la visita estàvem famèlics i ens vam posar a menjar el dinar (els entrepans de pernil i formatge amb salsa d’humus i de philadelphia). Com que el dia no acompanyava ja que estava plovisquejant tota l’estona vam decidir anar a prendre uns banys termals al Polynesia Spa. Es tracta d’un dels establiments termals més coneguts a Rotorua on per 15$ (8€) pots estar tota l’estona que vulguis en diferents piscines d’aigua calenta natural. La veritat és que va ser força relaxant.

Quan la pell ja estava massa tova per l’estona que vam estar a l’aigua vam partir cap a la localitat de Taupo, on hi ha el llac més gran de Nova Zelanda: el llac Taupo. El llac fa uns 600 quilòmetres quadrats i és tan gran que sembla un mar, amb platges i onades. Ens vam hostatjar a l’hostel Rainbow, un lloc molt ben portat i que tenia de tot. Després d’instal·lar-nos vam començar a preparar la barbacoa per al sopar. El menú, com cada sortida: salsitxes, bistecs, amanida (enciam, pastanaga, pipes pelades, tomàquet, tot amanit per una vinagreta) i cerveses (Carlsberg i Steinlager). La vetllada va estar tota l’estona molt animada, fent el burro, cantant, tocant la guitarra, ballant i fins i tot alguna performance. Un dels treballadors de l’hostel ens va donar descomptes per un pub de Taupo perquè justament era el dia de sant Patrici, patró d’Irlanda. Sobre les 21h ens vam encaminar cap el bar que estava a uns 10 minuts de l’hostal. Al centre de la població hi havia força ambient degut a la celebració de Sant Patrici. Per tot arreu hi havia gent vestida amb el típic color verd irlandès, amb barrets i perruques. La festa va ser molt divertida on vaig conèixer gent de tota mena.

Diumenge 18 de març. Ens llevem a les 8h per menjar l’esmorzar, dutxar-nos i decidir que fer durant el dia ja que la previsió era que plouria tot el dia. Com que evidentment estava plovent i qualsevol activitat a l’aire lliure implicava acabar xops vam optar per anar a unes coves que hi ha a una població pròxima: Waitomo. Vam reservar un tour de tres hores amb el que s’anomena black water rafting (ràfting en aigües fosques) ja que viatges a l’interior d’una gruta subterrània que l’aigua ha anat excavant al llarg dels segles. Hi ha diferents cavernes, però concretament nosaltres vam anar a la Tumutumu cave. L’activitat ens va costar una mica cara, 95$ (50€), però la veritat és que valia amb escreix el que vam pagar. Va ser una experiència espectacular, impossible de realitzar a Europa. Caminar a través d’unes grutes plenes de roques modelades per l’aigua amb unes formes fantàstiques, estalactites, estalagmites, rius interiors i, sobretot, sembla que estiguis caminant de nit sota les estrelles. Com pot ser? A dins de les coves hi viu una espècies d’insecte que només es pot trobar a Austàlia i a Nova Zelanda. El seu nom popular és glow worms (Arachnocampa) i s’alimenta d’altres insectes a través d’atraure´ls produint llum artificial i caçant-los a través d’uns petits filaments que pengen del seu cos. Això fa que al sostre de les coves sembla que hi hagin estrelles: meravellós! La travessa, a més, vam poder gaudir de salts d’uns quants metres dins de petits llacs interiors, navegar en pneumàtics per rierols o anar de quatre grapes per grutes estretíssimes. Al final, com és evident, vam acabar exhausts.

La tornada va ser força ràpida. Sobre les 21h ja havíem deixat el cotxe a Auckland i cadascú va poder agafar el seu autobús cap a casa.

Podeu mirar les fotografies del viatge a l’àlbum de Roturua, Taupo i Waitomo.

The Coromandel

Dissabte 3 de març. Amb uns quants amics, alguns de la primera sortida i d’altres de nous, posem rumb a la península de Coromandel (nord-est d’Auckland). Igual que el viatge a Bay of Islands lloguem una miniforgoneta, el mateix model però aquesta vegada de color verd llampant. Els components de l’expedició són (d’equerra a dreta): Julia (Argentina), Ben (Suïssa), Nick (Suïssa), Magnus (Suècia), el menda (Catalunya) i Gabriel (Suïssa/Itàlia).

Com que volem aprofitar al màxim els dos dies del viatge decidim sortir ben d’hora: 6:00h. Per aquesta raó en Ben i jo ens quedem a dormir a la casa de la família on viuen en Gabriel i en Nick (els mateixos amb que vaig anar a veure el partit de rugby). A les 6h, un cop esmorzats i mínimament desperts, agafem el cotxe per anar a buscar en Magnus i la Julia, ja que viuen ambdós amb la mateixa família. Quan arribem a la casa recollim els dos, tot i que ens trobem una sorpresa. En Magnus se’ns presenta amb una caixa de cerveses i encara borratxo de la festa de la nit anterior. Com que va una mica tocat només entrar al cotxe s’estira al terra de la furgoneta i posa a dormir.

Agafem l’autopista, direcció sud-est per anar cap a Coromandel. El trajecte es fa una mica pesat ja que estem tots una mica dormits. Però no tarda gaire a animar-se, ja que en Magnus fot una catipen horrorosa a alcohol i em d’anar tota l’estona amb les finestres obertes. Amb el cargament de cerveses a darrera de la furgoneta en Nick i en Ben no tarden gaire a agafar el mateix to que en Magnus. Primera conseqüència: constants parades per anar a pixar. En una de les parades ens posem a jugar a futbol i a tocar la guitarra al costat d’un prat.  (Ah, sí! M’he comprat una guitarra acústica. Fa dues setmanes la necessitat de tocar la guitarra em va portar a comprar-me’n una. En principi tenia la idea de que sigués de segona mà però finalment vaig optar per una nova. El preu: 140$, uns 73€. La marca: Johnson. Evidentment no és res de l’altre món. De fet sembla de joguina però ja em serveix).

Després d’unes tres hores de ruta (173 Km) arribem a Whitianga, una de les principals localitats de la península. Allà deixem les nostres coses a l’hostel (The Cat’s Pijamas Backpackers’ Lodge) i ens dirigim a la Hot Water Beach. Es tracta d’una platja on gracies a l’activitat volcanica que passa per sota l’aigua de la sorra esta bullint. Només has de fer una forat a la sorra i l’aigua que hi ha esta molt calenta. És una sensació molt estranya estar en un forat a la sorra i estar envoltat d’aigua calentíssima. Tot i això, quan vam arribar vam estar mitja hora fent un forat al primer lloc que vam trobar. Però quan vam acabar l’aigua era freda. No vas ser al cap d’una estona que ens vam adonar que estavem al lloc equivocat. Vam haver de tornar a fer un altre forat al lloc correcte i aquesta vegada sí que va ser exitós. Allà ens vam estar una bona estona relaxant-nos dins l’aigua. Aquesta adquireix un to turquesa molt maco quan està tant calenta. Al tornar a Whitianga vam comprar el menjar per a tots els dies i posteriorment ens en vam anar a l’hostel on començàrem a cuinar carn a la barbacoa. El sopar va ser molt divertit i vem acabar tocant la guitarra a la platja.

Diumenge 4 de març. L’endemà ens vam despertar amb pluja i ens vam desilusionar una mica ja que teniem pensat d’anar amb caiac per una part de costa que és molt maca. Per aquesta raó vam decidir anar-hi igualment però només en cotxe. Abans de marxar se’ns va ajunar al nostre viatge una noia suïssa que volia anar a Auckland.

El tros de costa es diu Cathedral Cove. Per accedir-hi es necessita caminar uns 40 minuts per un preciós camí a través de prats i de bosc. Un cop s’hi arriba la platja és espectacular: un color d’aigua d’un blau pastel, uns penyasegats i una vegetació que l’envolta que li proporcionaa un paissatge idílic. A més, el mar al llarg dels segles ha anat esculpint formes i coves a les roques.

En tornar  ens vam dirigir al poble de Coromandel. Durant el trajecte vam passar pel mig d’un bosc de kauris on ens hi vam aturar. Passejar emmig dels boscos a Nova Zelanda és una experiència relaxant. Boscos tupits de vegetació, amb una verietat de sons d’animals de tot tipus. A més, quan arribes a la zona on es troben els kauris sempre et quedes amb la boca oberta ja que són uns arbres immensos. És una llàstima que durant el segle XIX i part del XX es talléssin la majoria de kauris per aprofitar la gran qualitat de la seva fusta i la seva resina.

Durant tot el trajecte en cotxe, en que no vaig conduir jo, vam estar fent el burro amb la guitarra. Un viatge molt distret. Al poble de Coromandel vam passejar pels seus carrers i vam prendre alguna cosa. Després ens vam fer el camí de tornada a Auckland tot i reseguint la costa de la península. En arribar a la ciutat vam tornar el cotxe i cadascú va agafar l’autobús cap a casa seva.

Rugby: Blues vs Reds

Diumenge 25 de febrer. En Nick i en Gabriel em conviden a venir amb ells a veure un partit de rugby dels Blues (equip de la ciutat d’Auckland) contra els Reds (equip d’una ciutat d’Austràlia, Queensland). La família on viuen hi anava i vaig poder anar amb ells. El partit començava a les 19:35h a l’estadi Eden Park i per aquesta raó vaig quedar a casa de la família una hora abans. Com que estava a prop de l’estadi vam anar-hi a peu. Al cap d’uns 20 minuts caminants vam arribar al nostre destí. L’entrada va costar 15 dòlars (7.7 €) i no estava numerada. Quan vaig voler passar per les portes d’accés em van obligar a tirar l’aigua de la cantimplora perquè no deixen portar líquids a dins de l’estadi. D’aquesta manera t’obliguen a comprar alguna cosa a dins. El més curiós és que considero més perillós una cantimplora (encara que estigui buida) però no em van dir res al respecte.

Ens vam seure en un dels laterals del Eden Park i mentre esperavem vaig anar a comprar algunes cerveses. Després de fer cua vaig demanar dues cerveses Tui (cervesa típica a Auckland, tot i que jo prefereixo la Monteith Original) i com sempre a Nova Zelanda, em van dimanar el meu DNI. Cap problema l’ensenyo com sempre però la dona que em va atendre va al·lucinar quan va veure que no era un ID de Nova Zelanda. Li vaig comentar que era d’Espanya. Aleshores em va enviar a ensenyar el DNI a la seva supervisora. Aquesta em va dir que no em podien servir cap beguda alcohòlica perquè no entenia el castellà i que la data que jo li deia que era el del meu naixement podia ser d’una altra cosa. Evidentment li vaig intentar fer entendre que al DNI només apareixen tres dates. La primera, 07/09/2006, no podia ser si no és que tenia ni un any. La segona, 07/09/2011, tampoc ja que és difícil tenir menys 4 anys. La única que quedava era la de 07/04/1980, la més lògica i la verdadera. Però aquella dona no baixava del burro. Finalment, després de molt discutir, vaig passar de les cerveses i me’n vaig tornar al meu seient amb les mans buides.

El partit va començar força avorrit ja que només veia tota l’estona com la pilota anava d’una mà a una altra dels jugadors i aleshores el joc s’estancava en una batussa inacabable fins que altre cop la pilota passava a mans d’un dels dos equips. A més, de tant en tant, l’àrbitre pitava penalti però no enteníem el perquè. La dona de la família d’en Gabriel i d’en Nick ens va intentar explicar les regles del joc però hi havia aspectes del joc que no vaig acabar d’entendre. (Que em perdoni el Kim, però no vaig acabar de comprendre la lògica del joc. Potser ens podria fer-nos cinc cèntims en un comentari del bloc).

Això sí, de tant en tant, hi havia alguna jugada espectacular d’algun dels jugadors que començava a córrer amb la pilota i a esquivar contrincants. Tot i algunes jugades que ens van fer aixecar de la cadira, el més destacat del partit van ser les animadores

Finalment el partit va acabar amb una pallissa dels Blues sobre els Reds, 38 a 13. Ara mateix, a la 4a setmana de la lliga de rugby, els Blues van primers.

Com que era força tard i el meu autobús passava més tard la dona de la família em va convidar a dormir a casa seva, ja que hi havia un llit lliure. En un principi vaig agrair però denegar la proposta, però després d’unes quantes cerveses vaig acceptar. Una cervesa rere l’altra vam acabar tots força tocadets, fins que la dona, que gairebé no s’aguantava dreta se’n va anar a dormir. Ella és de Samoa, igual que el seu marit, i, la veritat va ser una vetllada molt divertida.

Per a veure algunes fotos del partit podeu anar a l’àlbum.