Abel Tasman National Park

Dissabte 12 de maig. El primer dia de la travessa ja és aquí. Ens llevem a les 7h, esmorzem i ens condueixo la furgoneta fins a l’inici de la ruta, un petit poble situat al sud del parc natural anomenat Marahau (11 Km). Aparquem la furgoneta en un aparcament específic per entrar a l’Abel Tasman i comencem a caminar. El nostre objectiu per el primer dia és arribar a la cabana anomenada Anchorage Hut. Després d’unes quatre hores de camí hi arribem.

 

El paisatge durant tot el recorregut és fabulós: platges daurades desertes amb una aigua clara de color blau turquesa, boscos humits plens d’ocells i de tota l’escala cromàtica del verd, vistes que et deixen sense respiració… En resum, un magnífic camí. L’únic inconvenient és el pes de la motxilla.

 
La cabana està dividida en tres habitacions. Dues són els dormitoris amb lliteres i la central és la cuina, amb una estufa de gas (tot un luxe!).
Com que vam arribar força d’hora i encara hi havia llum del sol vaig caminar per un camí que porta fins un cap anomenat Pitt Head, on a l’extrem del cap hi ha una petita illeta on antigament hi havia hagut un pa maori (una fortificació). Les vistes són molt maques però com que comença a fer-se fosc decideixo tornar corrent fins a la cabana. Sopar i dormir.

Diumenge 13 de maig. En el segon dia de la travessa descobrírem la importància de les marees, almenys en la ruta de costa de l’Abel Tasman. Durant tota la ruta s’han d’anar creuant estuaris que es poden caminar només durant la marea baixa, si no, s’ha de fer una volta de nassos. D’aquesta manera, a cada cabana hi ha informació sobre les hores de la marea baixa. Aquell dia la marea baixa era sobre les 12 del matí i l’estuari es pot creuar normalment dues hores abans i després de la marea baixa. Dit i fet. Sobre les 11 del matí ens proposàrem creuar l’estuari. Quan hi arribàvem semblava que podríem creuar sense problemes però quan estàvem al bell mig topàrem amb una part que encara estava inundada. Evidentment no volíem tornar enrere per a fer la volta així que ens descalçàrem i travessarem l’estuari enmig dels ais i uis de caminar sobre sorra amb petxines.

 

En arribar a l’altra banda ens separàrem perquè jo volia anar a veure uns salts d’aigua que hi havia prop d’allà. El camí fins al salt d’aigua és força inclinat però al cap d’uns 45 minuts a un bon ritme m’hi planto.
La ruta fins a la següent cabana, Bark Bay Hut, dura unes 3 hores. Abans d’arribar a la cabana s’ha de creuar un pont penjant sobre el riu Falls. Com que és la primera vegada que en travessa un el creuo dues vegades.

 

A la desembocadura del riu Falls dino arribar a la cabana. En arribar la Jana em proposa anar a banyar-nos a la platja i com que estic mort de calor accepto encantat. L’aigua estava gelada però va anar molt bé per a refrescar-nos. La resta d’excursionistes ens van mirar amb cara d’al•lucinats però va ser una experiència gratificant. Com a curiositat, els únics punts al llarg de la ruta en que hi pots beure aigua potable (garantida) és a les cabanes ja que tenen un sistema per a tractar l’aigua. La resta de llocs sempre et diuen que vagis en compte perquè és possible que continguin un paràsit que es transmet de forma similar a la solitària i que et provoca unes cagarrines de mil dimonis (per sort no ho he comprovat). Per això et recomanen que bullis l’aigua almenys uns tres minuts per eliminar aquest paràsit.
La Bark Bay Hut està plena de gent degut a que és la cabana central de la ruta per la costa i, per tant, és el punt de trobada per la gent que la fa per les dues direccions. Després de sopar i jugar al tres en ratlla i al dominó amb fulles (d’alguna cosa ha de servir l’experiència a l’Esplai) ens posàrem a dormir. Dormir? No! Perquè a la nostra habitació ens vam topar amb uns roncadors de rècord Guiness. Mai en ma vida havia conegut una gent que ronqués tant fort. Impressionant! Tanmateix el cansament fa miracles.

Dilluns 14 de maig. Un altre dia assoleiat i quatre hores de caminada fins a la següent cabana: Awaroa Hut. Aquesta vegada hem de creuar dos estuaris i, com abans, ho hem de fer descalços.

 

La cabana aquesta vegada té una estufa de llenya i hi ha menys gent. Va ser molt divertit anar trobant-nos a cada cabana amb una parella de novazelandesos que també estaven fent la ruta: Peter i Max. Eren molt simpàtics i, després de caminar, a les cabanes vaig tenir unes converses força interessants. També vaig poder conversar llargament amb uns israelians i amb una polonesa. Tots ells gent molt peculiar.

Dimarts 15 de maig. És l’últim dia de la caminada i només ens queda 1 hora i mitja de trajecte fins a Toteranui, on ens espera el taxi aquàtic a les 15:30h. La marea baixa a aquest dia esdevé força tard, a les 14h, i justament davant la cabana tenim un enorme estuari que hem de creuar per a poder seguir el camí. Des de bon matí fins al migdia anem contemplant com lentament l’aigua va retrocedint fins que, sobre les 13:30h decidim creuar l’estuari. A Toteranui esperem el water taxi enmig d’un núvol de sandflies (mosques de la sorra), típiques a Nova Zelanda, però maleïdament emprenyadores ja que et piquen per tot arreu. Amb la llanxa vam gaudir d’un viatge de tornada amb unes vistes de la costa i amb una parada a una colònia de foques que hi ha en un illot davant d’Abel Tasman.
Va ser molt divertit quan vam arribar a Marahau amb la llanxa, ja que aquesta, quan va arribar a la platja, va pujar directament amb un remolc arrossegat per un tractor. D’aquesta manera vam creuar tot el poble, pujats a la llanxa i portats per un tractor. Des de la central del taxi fins a la furgoneta haguérem de caminar una mica més i ens en tornàrem cap a Motueka on ens dutxarem (furtivament) al backpackers de la Jana.