Cape Farewell i la costa oest

Dimecres 16 de maig. Dia de neteja general. Quan ja portes gairebé un mes viatjant dins de la furgoneta arriba un moment que t’has de plantejar netejar-ho tot perquè ja comença a ser desagradable. Així que aprofitàrem el dia a Motueka per a netejar tota la nostra roba, els llençols, la furgoneta, ordenar les coses, etc. A més, estem sense existències: dia de compres al supermercat on omplim la furgoneta de menjar. Ens connectem a Internet i ens acomiadem de la Jana que es dirigeix altre cop cap a Nelson.
El nostre rumb és completament oposat: la Jana se’n va cap el sud i nosaltres cap el nord, concretament cap a la punta més septentrional de la illa sud: el cap Farewell. El trajecte, de 104 Km, es fa força ràpid i hi arribem en fer-se fosc (Ara ja es fa fosc a les 18h). Ens aturem per a sopar i dormir al centre d’informació del Cape Farewell que durant la temporada baixa està tancat. Fa molt de vent. Aprofitem el temps i de passada que cuinem el sopar fem també el dinar per l’endemà: amanida d’arròs amb pebrot, ceba, tomàquet i maionesa.

Dijous 17 de maig. El dia és molt ventós però no ens atura en decidir caminar pel Farewell Split, una franja de sorra de més de cent quilòmetres similar a la platja del trabucador al delta de l’Ebre. Si mires el mapa de la illa sud, el Farewell Split sembla el bec d’un kiwi, bonica relació. El Farewell Split és una reserva natural on hi habiten centenars d’espècies marines d’ocells. Ens posem a caminar de cara el vent, cosa que ens facilita les coses. Al cap de dues hores sembla que estiguem al mig del desert: un sol enlluernador, un fort vent que ens tira la sorra a la cara i als ulls i, tot el que t’avarca els ulls és l’horitzó. Finalment, decidim tornar enrere però ens queda el pitjor, ja que ara el vent ens ve en contra…

 

Arribem a la furgoneta exhaustos i fets pols maleint la idea de caminar per la sorra (ens passarem gairebé dues setmanes trobant sorra pel cos i per la furgoneta). Després de dinar anem al cap Farewell, el punt més nord de la illa sud. Es tracta d’un impressionant penya-segat amb unes formacions rocoses precioses. Com a mínim, això si que va valdre la pena.

 
Condueixo altre cop fins a Motueka (104 Km) i comencem una nova etapa en la nostra ruta: ens dirigim a la costa oest. Agafem l’anomenada Motueka Valley Highway fins arribar prop del poble de Kawatiri (101 Km), on ens disposem a passar la nit en un càmping informal. Com que segueix fent vent, ens és molt difícil cuinar a fora, i per primera vegada cuinem a dins de la furgoneta i així evitar que el vent ens apagui el foc dels fogons.

Divendres 18 de maig. El parc natural de Nelson Lakes és un dels més importants a l’illa sud, i com que hi estem força a prop fem una petita volta per a visitar-lo. Al cap d’uns 25 quilòmetres arribem a Saint Anaud, el començament del parc. Allà passegem pel llac Rotoiti, concretament per la Kerr Bay. Seguidament posem rumb a Wesport (131 Km), la primera ciutat de la costa oest. Aquesta població és força bonica i pintoresca, sembla que estiguis en un poble de l’antic oest als EUA. Carres rectes i cases baixes de fusta amb tot de botiguetes amb porxos. Aquesta arquitectura és força típica a Nova Zelanda.

 
A partir d’aquí agafem la carretera que ens portarà a través de la costa oest cap al sud de l’illa (Highway 6). La següent parada és a Punakaiki (57 Km) però al llarg de tota la carretera el paisatge de la costa és meravellós, sobretot una badia anomenada Maybille Bay, amb una platja rocosa de pel•lícula.

 

Punakaiki és famosa per unes formacions rocoses, creades al llarg de milions d’anys, que semblen truites de patates posades unes sobre les altres. D’aquí ve el nom de Pancake Rocks & Blowhole.

 
D’allà vam seguir fins a Greymouth (44 Km), la ciutat més gran de la costa oest i també la més lletja. És una ciutat plena de fum, grisa, sense cap encant però com que ja es feia fosc vam passar-hi la nit.

Dissabte 19 de maig. De Greymouth ens desplaçàrem fins a Hokitika, una població realment encantadora situada a uns 40 quilòmetres de la grisa Greymouth. Hokitika va néixer a finals del segle XIX de la nit al dia degut a la descoberta d’or per la zona. Això va originar l’anomenada febre que va portar milers de persones en busca del preuat metall. A més, Hokitika és important perquè la zona és abundant en una pedra preciosa anomenada Greenstone o Jade (Pounamu en maori) molt valorada pels maoris i de la que se’n feien molts objectes, des de penjolls a armes. Per això se la considerava com un tresor i era objecte de comerç entre els maoris de la illa sud i de la nord. Arran d’això Hokitika té una important indústria del jade amb desenes de tallers arreu del poble.

 
En acabar de dinar seguírem la ruta fins arribar al llac Ianthe (52 Km) on, a causa de problemes de salut personals de la Nicole, férem mitja volta i tornàrem cap a Hokitika.
El dispensari mèdic no obria els caps de setmana així que decidírem passar tot el diumenge pels voltants.
El primer que férem va ser anar al cinema a veure “The Black Sheep” (L’ovella negra), una comèdia de terror novazelandesa molt semblant a l’opera prima de Peter Jackson, “Tu madre se ha comido a mi perro” (humor absurd, sang i fetge i argument dolent).

Diumenge 20 de maig. Tota la nit se la passa plovent i pel matí, sembla que ha de seguir igual. Com que no podem fer gaire cosa ens posem a llegir a la furgoneta i ens connectem una estona a Internet en un local del poble. Cap a la tarda sembla que la pluja disminueix d’intensitat i anem a visitar una gorja anomenada Hokitika Gorge. Ens hi vam presentar sense saber gairebé res sobre el lloc i ens va donar una immensa sorpresa ja que és realment idíl•lic. Llàstima de la pluja perquè ens va impedir estar gaire estona gaudint de l’espectacle de la natura.

 
Dinem uns entrepans a dins de la furgoneta a causa de la forta pluja i en tornar cap al poble ens perdem ja que la forta pluja ens impedeix veure bé les senyals. Això fa que donem una volta pel llac Kaniere. En arribar a Hokitika em de cuinar i sopar a dins del vehicle.

Dilluns 21 de maig. Plovisqueja. Anem al consultori mèdic però no li donen hora fins a les 15h. Seguim la visita pels voltants: llac Kaniere, on gaudim d’un passeig preciós entre un bosc humit ple d’encant i contemplem l’espectacle d’un salt d’aigua (Dorothy Falls).

 

Després de dinar la Nicole va al metge mentre jo l’espero llegint el llibre d’història. Sabíeu que sobre l’any 250 dC. es va produir el primer aconteixement històric de Nova Zelanda amb repercussions a tot el món? Sobre aquesta època a la illa nord va entrar en erupció un volcà que va produir una de les cortines de cendra més grans que es coneixen (més forta que la que va provocar el volcà Krakatoa al segle XIX). L’erupció va ser tant forta que en l’actualitat el llac més gran de Nova Zelanda (llac Taupo) és en realitat el crater del volcà. Però encara no està tot explicat. El més impressionant de tot això és que, per primera vegada, hi ha una confirmació de l’erupció en escrits. En època de l’emperador romà Comodo (sobre el 250 dC.) els cronistes van constatar que durant moltes nits el cel estava tacat de sang i no es podien veure les estrelles. El mateix va escriure en la mateixa època els cronistes de l’imperi xinès. Amb això es pot veure l’enormitat del que va representar l’erupció.
De fet, l’impacte del volcà Taupo a Nova Zelanda va provocar l’extinció d’una important població de dinosaures (sí, sí… ho heu llegit bé) que encara romanien aïllats, quan a la resta del planeta estaven extingits milers d’anys abans. Com es degut això? Quan Nova Zelanda es va separar del megacontinent de Godwana, durant la formació dels continents, va mantenir aïllats les poblacions animals i vegetals d’aquesta època, permeavilitzant-los de la resta. Els paleontòlegs encara no s’expliquen aquest fet però, el que sí que es pot dir, és que hi ha evidencies científiques que ho demostren. Només cal passejar pels boscos de NZ i descobrir que a l’únic lloc on encara es conserven la majoria d’espècies de falgueres de tot el món és aquí. La falguera és una de les plantes més primitives que es coneix. Sento haver-me extès una mica massa però és que ho trobo molt interessant, tot i que és possible que en l’explicació hi hagi errades a causa d’haver-ho escrit de memòria.
Al cap d’una hora d’esperar la Nicole arriba amb bones notícies sobre la seva salut i, per tant, ho anem a celebrar al bar tot i prenent una cervesa. A més, aprofito que torno a estar a Hokitika per a comprar-me un penjoll de jade verd (el de Nova Zelanda) per a tenir un bon record. Evidentment escolleixo una pedra barata ja que el jade, sembla mentida, és caríssim.
Tornem a la carretera i, tornem a passar pel llac Ianthe però aquesta vegada sense fer mitja volta fins que arribem a Whataroa (105 Km). Sopem i a dormir. Aquesta nit va ser realment freda. Es notava que ens estàvem acostant a la part central dels alps novazelandesos.

Dimarts 22 de maig. Fa un fred que pela i fem ruta cap a la glacera anomenada Franz Josef Glacier (el nom el va posar l’explorador austríac Haast quan va descobrir la glacera en honor a l’emperador austrohongarès d’aquell moment) (32 Km). Sobre la creació de la glacera hi ha una llegenda maori molt bonica que ho explica: Una noia maori, d’una tribu prop d’on ara es troba la glacera, li agradava molt escalar les muntanyes. Per això ella sempre estava caminant i gaudint de les alçades. Com que ho volia compartir amb el seu amor, convenç a la seva parella perquè escali amb ella. Durant la pujada ell cau i es mata provocant una enorme tristesa en la noia que comença a plorar i a plorar. Els deus, per a recordar el que va passar, van congelar les llàgrimes creant la glacera.
En acabat anem a una altra glacera, Fox Glacier (24 Km). Ambdues glaceres estan en recessió des de fa molts anys, demostrant clarament que el planeta s’està escalfant. I encara hi ha gent que dubta del canvi climàtic?

 
Seguim el trajecte cap el sud però finalment ens acomiadem de la costa oest per entrar cap a d’interior fins arribar al llac Wanaka (214 Km). Però pel camí ens topem amb un gran ensurt. Quan estàvem conduint vam veure un salt d’aigua prop de la carretera i vam dir-nos: perquè no visitar-les? Així que vam fer mitja volta al mig de la carretera. El problema és que jo no vaig veure que la vorera de la carretera estava enclotada i enfangada a causa de l’enorme quantitat d’herba que hi creixia. El cotxe va quedar clavat a la cuneta i no podíem sortir de cap de les maneres. Vam posar pals i pedres a les rodes per a provar de sortir però no va funcionar. Jo estava molt enfadat perquè, primer, havia estat culpa meva, i segon, representava que la furgoneta era 4×4 i quan posava la reductora la tracció sempre era només a les rodes del darrera. Estàvem a més de cent quilòmetres, a banda i banda, d’un telèfon o una població. Vam tancar la furgoneta i ens vam dirigir al salt d’aigua on havíem vist abans uns cotxes aparcats. Quan hi vam arribar els cotxes ja no hi eren així que vam fer mitja volta decidits a aturar el primer cotxe que passés. Només arribar a l’alçada on teníem la furgoneta va passar un tot terreny i li férem senyals. L’home, molt amablement, va baixar del cotxe i va examinar la situació. La primera pregunta que ens va fer va ser: perquè no poseu el 4×4 de la furgoneta. Justament el meu tot terreny té el mateix xassís que la furgoneta. Jo li vaig comentar que creia que el 4×4 no funcionava bé ja que la tracció sempre era a les rodes de darrera. Ell em va mirar estranyat i em va preguntar si havia canviat la tracció de 2×4 a 4×4. Només s’ha d’apretar una palanca a cada roda del davant per a fer-ho… Evidentment la cara d’estúpid que vaig fer va ser impressionant. Total, que ho vaig fer i, ara sí, la Mitsubishi Delica era realment 4×4, però estava massa enclotada per a poder sortir. Així que l’home va lligar una corda entre els dos vehicles i finalment vam poder sortir. Després de donar-li les gràcies de totes les maneres i en tots els idiomes vam poder seguir el camí.
Al llac Wanaka dormírem en un càmping informal on va ploure durant tota la nit.