Més Senyor dels Anells, Invercangil, Dunedin i Mount Cook

Dimecres 30 de maig. Reemprenem la ruta però aquesta vegada acompanyats pel Kristian i el seu amic, ja que després de comentar-los on pensàvem anar es van apuntar ràpidament. La nostra idea era anar a un llac al nord-est de Te Anau on es van filmar diverses escenes d’El Senyor dels Anells. Després de recórrer un camí de grava durant uns 65 quilòmetres arribem als llacs Mavora. Allà contemplem l’escenari del Nen Hithoel (quan en Frodo i en Sam decideixen dividir la comunitat de l’anell i se’n van amb la barca èlfica), el Silverlode River (el riu on la comunitat de l’anell s’acomiada dels elfs a Lotholòrien) i una part del bosc de Fangorn. El paisatge és preciós. Passegem per la zona i no ens costa gaire imaginar-nos les escenes de la pel•lícula al voltant nostre. De fet, viatjar per Nova Zelanda és com viatjar per la Terra Mitjana. Constantment et trobes paisatges que et recorden la pel•lícula.

 

 
En acabat, ens acomiadem dels danesos i tornem cap a Te Anau on virem cap al sud on hi ha un altre escenari del famós film: els pantans dels morts i una part del riu Anduin (riu Waiau). Tot això es troba al voltant d’un altre gran ruta a peu anomenada Kepler Track.
Seguim la Southern Scenic Tourim Route, una carretera que ressegueix els límits del parc natural cap al sud. Quan es comença a fer fosc parem al llac Monowai per a sopar i dormir (107 Km).

Dijous 31 de maig. Camí cap al sud arribem a la preciosa badia de Te Waewae, al final del Fiordland National Park i donant vistes al mar de Tasmania. Després de 153 quilòmetres arribem a Invercangil, la ciutat més important situada més al sud de Nova Zelanda. De fet, la ciutat no té res d’especial, similar a moltes d’altres al país. Carrers rectangulars, cases de fusta similars a l’oest americà, etc. Passegem una mica pels carrers i tot seguit anem fins a Bluff, a uns 30 quilòmetres al sud. Bluff és la població més al sud de Nova Zelanda i la que comunica, via ferri, amb l’illa Stewart. El toc d’humor està en que jo estava convençut que Bluff era el punt més al sud de la illa sud i per això ens vam fer fotografies en un post on hi havia tot de direccions amb les distàncies d’altres punts del planeta. Més endavant, però, descobrírem que estàvem equivocats.

 
A partir d’aquí anem resseguint la costa est cap al nord. Parem a una badia prop de la població de Waikawa a passar la nit anomenada Curio Bay (119 Km).

Divendres 1 de juny. A la Curio Bay visitem un bosc juràssic petrificat, és a dir, fossilitzat. Finalment ens plantem sobre el punt més al sud de la illa sud, situat al Stope Point on prenem unes fotografies (13 Km).

 

En acabat visitem les catarates del Niagara (sí, sí… com ho llegiu. Hi ha una població a kiwilàndia que es diu Niagara i, per a fer la conya, a un salt d’aigua que no fa ni un metre li han dit posa aquest grandiloqüent nom). Abans, però, vam recollir a un anglès que feia autoestop i que es dirigia a un lloc prop de Dunedin anomenat Kaka Point (també té conya el nom). Contemplem uns quants salts d’aigua més (aquesta vegada, salts de veritat): McLean Falls i Purakaunui Falls. Cap al tard arribem a Dunedin (201 Km). Al segle XIX, Dunedin va esdevenir la ciutat més poblada de Nova Zelanda a causa de la febre de l’or però al llarg del temps va anar perdent població a mesura que Auckland en guanyava. Dunedin va ser colonitzada sobre el 1850 a través d’una companyia britànica però la majoria dels colons van ser d’origen escocès. Per això s’entén que bategessin la ciutat amb el nom de Dunedin (Edinmburg en galeic). Només cal passejar una mica per la ciutat per adonar-te del caràcter marcadament escocès que té. És la oposició directa amb Christchurch, poblada principalment per anglesos i que té un fleuma totalment anglesa.
Com que comença a ploure se’ns ocorreix que ja era hora que tornéssim a anar al cinema així que anem a veure Pirates of Carebbean 3. Com sempre en Johnny Deep el millor. La vaig trobar una mica massa forçada en relació a les altres. Trobo que hi ha massa de tot.
En acabat sopem i dormim davant la platja d’Ocean Grove.

Dissabte 2 de juny. La Nicole se n’adona que només li queden 21 euros al banc i, com és lògic, està deprimida. Després d’enviar mails als seus pares i a amics ens anem a visitar la península d’Otago on hi ha colònies d’albatros reial, pingüins d’ulls grocs, pingüins blaus, foques i lleons marins. No para de ploure així que no podem gaudir gaire de res. A més, descobrim que per a veure els animals s’ha de pagar forces diners, i les visites són molt curtes. Així que ens en tornem a Dunedin (50 Km anar i tornar) i passegem per la plaça central anomenada The Octagon (perquè serà?) amb edificis emblemàtics com el Civic Centre, St. Pauls Cathedral, First Church, Railway Station o la University of Otago (aquesta última em recorda una mica a Hodwars de Harry Potter). A més, visitàrem el carrer amb més pendent del món: Baldwin Street.

 
Cap al tard, i encara plovent, deixen Dunedin i passem la nit a uns 28 quilòmetres. Concretament a Warrington.

Diumenge 3 de juny. Ens dirigim cap a Oamaru (96 Km) on hi ha una altra colònia de pingüins. Però també s’ha de pagar i el tour no comença fins a les 16h.

 

No ens hi pensem més i seguim el camí cap al Mount Cook, la muntanya més alta de Nova Zelanda (uns 3.800 metres). Entremig del trajecte gaudim del paisatges que creen les preses del riu Maitaki i, a la població de Twizel, visitem un altre escenari d’El Senyor dels Anells. Aquesta vegada es tracta dels Pelennor Fields, on es produeix la batalla més llarga del llibre, davant de Minas Tirith, contra els exèrcits de Sauron.
Tot vorejant el llac Pukaki arribem al village que es troba al peu del Mount Cook (224 Km). Acampem a prop d’allà, a una zona d’acampada anomenada White Horse Hill Camping Ground. Fa moltíssim fred, com és natural. El paisatge és impressionant.

 

Dilluns 4 de juny. Caminem una mica per la zona on podem contemplar la magnificència de la imponent muntanya (Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) i la glacera més gran de Nova Zelanda, la Tasman Glacier. Caminem per uns bonics i petits llacs alpins anomenats Blue Lakes i de tornada al village ens prenem una bona dutxa (1 dòlar per cada 5 minuts). Després de dinar deixem la zona per a anar ja cap l’últim punt del nostre viatge per la illa sud: el Mount Potts (243 Km). La última part de la carretera és de grava. Abans d’arribar, però, ens aturem a dormir vora el llac Camp.

Dimarts 5 de juny. Plou tota la nit però pel matí sembla que el temps aguanta. Arribem al Mont Potts sobre mig matí i contemplem davant nostre Edoras, la capital de Rohan en El Senyor dels Anells. Bé, senzillament és la muntanya on es va construir Edoras i que té uns entorns genials. Després de les fotos frikis de rigor (almenys per la meva part, ja que a la Nicole no li fascina massa el tema) posàrem rumb final cap a Christchurch on a mi m’esperaria una nova etapa.