Milford Track

Dissabte 26 de maig. Em llevo a les 7h i desperto a en Niko a la seva habitació ja que no té despertador (es va deixar l’adaptador de corrent a l’hostel de Sidney perquè va haver de fer les maletes ràpid ja que perdia l’avió cap a Nova Zelanda. Un desastre…). Mig morts de son ens esperem davant del backpackers on una furgoneta ens ha de passar a recollir per a portar-nos fins al vaixell. A les 7:45h la furgoneta arriba i el Guillaume ja és a dins (dormia en un altre hostel). Passem a recollir el Kristian davant de l’oficina del Departament de Conservació (on dormia dins la furgoneta) i, tot seguit, el vehicle es dirigeix cap a Te Anau Downs, a uns 30 quilòmetres al nord de Te Anau. Es tracta del punt més nord on la carretera ressegueix el llac Te Anau (el més llarg de la illa sud) ja que després s’endinsa cap a l’interior. Allà pugem al vaixell on ens porta més al nord fins al final del llac, a la desembocadura del riu Clinton (44 Km). Sobre les 11h del matí hi arribem i comencem la travessa totalment eufòrics.

 
El primer objectiu és arribar a la cabana anomenada Mintaro Hut, a uns 21.5 quilòmetres. Normalment molta gent para el primer dia a una altra cabana més a prop (Clinton Hut) però que només és a una hora i mitja de camí. Nosaltres, com que som uns valents, decidírem prescindir de la primera i anar directament a la segona.
El dia és bo, sense cap indici de pluja, però mai se sap en aquesta zona dels fiords on el temps pot canviar en qüestió d’una hora (només cal fer esment de l’estadística de pluges: plou més de 200 dies l’any…). El començament del camí és planer i es fa fàcil caminar enmig del bosc humit i vorejant el riu Clinton que té un color verdós preciós.

 
Al cap d’unes dues o tres hores de caminar sortim del bosc per adonar-nos que estem entrant en una vall totalment tancada amb unes muntanyes tan empinades que semblen muralles. Per les parets de la vall regalima l’aigua de tal manera que formen salts d’aigua de centenars de metres d’on no li veus el començament. Sembla talment que neix del no res.

 

A partir d’aquí el temps canvia radicalment, el blau del cel és substituït pel gris dels núvols de pluja i l’aigua comença a caure que dona gust. Les quatre o cinc hores que ens queden de camí fins arribar a la cabana de Mintaro Hut, les fem caminant sota una cortina d’aigua gelada que ens deixa a tots xops (sort de la bossa impermeable que vaig comprar a Nelson perquè si no totes les meves pertinences haurien quedat totalment molles).
A la cabana ens trobem un home força estrany amb una panxa força prominent i una barba fosca (de fet, s’assemblava a en Peter Jackson) que ens saluda tot i carregant una pila de llenya sota la pluja. Li demano si ens pot fer una fotografia i l’home accedeix sense problemes. Ara bé, el senyor comença a moure’s per a trobar l’angle adequat i pregunta com volem la fotografia, si així, si aixà… “Senyor, només pitgi el botó i ja està! No veu que estem totalment xops de dalt a baix i l’únic que volem és entrar a dins la cabana i canviar-nos la roba…”. Finalment, potser després d’uns cinc minuts, l’home es decideix a fer-nos la fotografia i, com es pot contemplar en la imatge, els nostres somriures són de psicòpata assassí amb una destral.

 
Quan em canvio la roba comprovo que a causa de la pluja m’estic començant a escaldar a la zona de la ingle i a les aixelles. Sort d’en Niko que portava una pomada especial contra l’escaldamenta.
El panorama després de canviar-nos i tallar llenya pel foc era força divertit. A sobre de l’estufa de llenya estenerem tota la roba i ens arraulírem al voltant com a xais.

 

Al darrere nostre estava tota l’estona el senyor estrany, que normalment quan entrava en la conversa era per dir alguna cosa que no tenia res a veure amb el que dèiem. El més curiós del cas és que quan li preguntàrem si havia arribat el mateix dia a la cabana ens va contestar que no, que havia arribat el dia anterior però com que plovia havia preferit quedar-se un dia més a la cabana. Fins aquí tot correcte. La punta de la qüestió sorgeix quan l’endemà reemprenem el camí i l’home ens diu que segurament no ens trobarem a la següent cabana ja que ell camina molt lent, i es pararà a una altra cabana que hi ha abans (bé, això de cabana és un dir. Una espècia de porxo). Però aquí no s’acaba tot! Després de la travessa ens enterem per una noia del hostel que aquell home estava a la Mintaro Hut dos dies abans que nosaltres hi arribéssim. La nostra conclusió és que aquell personatge viu allà igual que un ermità, i diu el mateix a tothom que hi arriba. Tot un misteri, sí senyor.
Reemprenent el fil de la travessa, que és el que importa, a la cabana passàrem un fred de collons (jo encara més perquè, com a gran artista de les confusions que sóc, vaig posar uns pantalons curts a la motxilla en comtes d’uns llargs. Així que ja em veieu a mi, amb tota la roba molla i només uns pantalons curts per a posar-me. La imatge va ser força patètica però divertida: amb uns mitjons llargs fins als genolls i assentat al terra davant de l’estufa). Sopàrem pasta (sense sal) amb una mica de formatge i saltxitxes de frankfurt.

 
La vetllada davant de l’estufa va ser molt divertida amb converses brillants. Finalment anàrem a dormir tapats amb el sac de dormir fins el nas.

Diumenge 27 de maig. Plou durant tota la nit. Ens llevem sobre les 9h del matí, esmorzem pa amb melmelada i, amb tota la roba altre cop seca perquè ha estat tota la nit sobre l’estufa, seguim el camí. El següent objectiu és la cabana anomenada Dumping Hut, a uns 14 quilòmetres de distància. Es tracta de la pitjor part del recorregut ja que tot són fortes pendents, tant de pujar com de baixar (passem dels 400 metres sobre el nivell del mar a uns 1.069 en només uns 5 quilòmetres de camí). Quan arribem a la part més alta podem gaudir d’unes vistes paradisíaques amb les muntanyes nevades al voltant i les valls escarpades al fons.

 
Prop de la cabana ens desviàrem per un altre camí per anar a visitar el salt d’aigua més llarg de Nova Zelanda i el cinquè del món: les Southerland Falls (580 metres). El rugit de l’aigua al caure sembla el d’un reactor d’un avió i quan hi estàs a prop sembla que estigui plovent. És un espectacle de la naturalesa.

 
Al cap d’unes cinc hores de camí arribem a la cabana on intentem fer foc. Aquesta vegada no estem xops ja que ha fet un molt bon dia, però hi ha l’inconvenient que la llenya està molla a causa de la nit anterior. Ens va costar molt esforç fer foc però finalment encenguérem l’estufa. A la Dumping Hut ens trobàrem amb la companyia de tres australians que estaven fent el camí pel sentit oposat. Després de sopar passàrem l’estona jugant al joc de cartes del mentider.

Dilluns 28 de maig. Reemprenem la marxa cap a les nou del matí després d’esmorzar. Hem d’estar al Sandfly Point sobre dos quarts de tres perquè ens passa a recollir una embarcació. L’últim creuer que fa un tour pel l’interior del fiord surt a les 3h, així que la nostra intenció és anar-hi també. Caminem uns 18 quilòmetres per un camí força pla i al cap d’unes cinc hores ja estem al final.

 

Al Sandlfy Point esperem la zòdiac però fa mitja hora tard, cosa que ens fa perdre l’ocasió de fer el creure pel fiord. Però a més, descobrim el perquè del nom d’aquest lloc. Les maleïdes sandflies ens van estar menjant a picades durant tota l’estona que estarem allà esperant. En arribar a l’altra part del fiord l’amic d’en Kristian ens espera amb la furgoneta i tornem cap a Te Anau, cansats però feliços després d’aquesta increïble experiència.
En arribar a Te Anau estem famèlics i anem directament a comprar unes fish and chips (peix amb patates fregides. Menjar típic britànic) i ho devorem sense contemplacions. Passem a buscar a la Nicole a l’hostel i ens dirigim a l’hostel del Guillaume, on en Niko també s’hi acaba allotjant. Allà, quan la recepció tanca a les 20h, entrem i ens prenem una necessària dutxa. Després d’una estona de conversa al menjador del backpackers ens anem a dormir (la furgoneta està aparcada davant de l’hostel).

Dimarts 29 de maig. Esmorzem davant del llac Te Anau i aprofitem el dia per a comprar menjar i rentar la roba. Com que el dia sembla bo, amb en Niko, la Nicole, en Kristian i el seu amic decidim anar altre cop al Milford Sound per fer el creuer però després de 120 quilòmetres descobrim que hi ha una boira tant densa que no val la pena pagar els 55 dòlars que val el tour. Esperem a una cafeteria durant unes dues hores per a veure si canvia el temps però finalment, desencoratjats i desmotivats, tornem cap a Te Anau. En principi, la Nicole i jo tenim pensat marxar cap al següent punt del nostre viatge però finalment decidim estar-nos un dia més amb els nostres amics. Comprem cerveses i patates chips, i passem una agradable vetllada al backpackers. Cap al tard veiem la pel•lícula Lost in Translation i ens anem a dormir molt tard.