… i s’acaba el viatge

Dimarts 19 de juny. Sempre ha d’haver-hi en tot viatge un final, però qui havia d’esperar que seria tant de sobte? En aquest dia, la sort ens va deixar per a crear el que en podríem dir: el dia negre. Un dia sense color, amb només ombres del que haurien de ser imatges a tot color.

Ens llevàrem sense sospitar el que ens esperava. Res semblava diferent de cap altre matí. Després d’esmorzar ens posàrem en marxa per a desfer part del camí que havíem fet a causa de l’error en consultar el mapa. En deixar enrere el poble de Woodville comencem a sentir un fort soroll provinent del motor i, al cap de pocs segons, la furgoneta es para. Només per aquest soroll ja sabia el que havia passat, però constantment el meu cap es negava a creure-ho. No volia sentir el que representaria la fi del viatge amb la Mitsubishi. La fi de l’alegri de poder viatjar sense cap problema pel país. Si es confirmava la meva sospita el motor s’havia gripat, i per tant, la furgoneta se’ns acabava de morir.

Tanmateix ho havíem de sentir d’una persona entesa, per tant, d’un mecànic. Deixàrem el vehicle en un cantó de la carretera i caminàrem uns quants quilòmetres fins tornar fins a Woodville. Allà preguntàrem per un taller mecànic on explicàrem el que ens havia passat. Un dels mecànics em va acompanyar amb una furgoneta (exactament igual que la nostra, excepte pel color!) fins on es trobava la Mitsubishi Delica. Ell va intentar posar en marxa el vehicle però no hi va haver manera. Va lligar les dues furgonetes i vam tornar al taller on va poder inspeccionar detalladament el vehicle. Al cap d’uns minuts ja hi havia un diagnòstic clar: ja podíem dir adéu a la furgoneta ja que el motor estava definitivament gripat, i per tant, fos. Va ser com si ens tiressin una galleda d’aigua freda en un ambient ja prou gelat per sí sol.

Com és comprensible la Nicole es va ensorrar perquè no tenia més diners per a poder tornar a Auckland. Després de meditar una estona vaig decidir anar fins a la ciutat més propera (Palmerston North) i llogar un cotxe fins a Auckland. Mentre la Nicole es va quedar a la furgoneta jo me’n vaig anar fent autoestop fins a la ciutat. Després d’uns 10 minuts em va parar un simpàtic granger que em va acostar a Palmerston North. Em vaig dirigir al centre d’informació per a saber quines companyies de lloguer de cotxes operaven a la ciutat. Amb uns cinc tríptics a la mà vaig trucar per a preguntar sobre llogar un cotxe de Palmerston fins a Auckland. A totes les companyies la resposta va ser clara: no hi havia cap vehicle disponible en aquell moment.

Desmotivat me’n vaig tornar a Woodville (em va parar una dona que tornava de la feina) i, juntament amb la Nicole, decidírem tornar a Auckland amb autocar. Jo li havia de pagar el bitllet perquè no tenia ni un duro més. Compràrem els bitllets al centre d’informació del poble. L’autocar no passava fins l’endemà a les 9:30h.

Preguntem a la gent del taller si podem dormir a la furgoneta (tenint en compte que es troba al recinte del taller mecànic) i no hi posen cap problema. Fem les maletes i triem les coses que hem de deixar i les que ens hem d’emportar. La resta s’ho quedaran els mecànics per si els hi pot fer servei.

Per sopar aprofitem i cuinem molta cosa ja que si no hauríem de tirar el menjar. Tot i això, n’haurem de llençar.

Dimecres 20 de juny. Ens llevem ben d’hora per acabar de recollir tot. Esmorzem a dins del taller perquè els mecànics ens deixen estar a dins de l’oficina. A les 9:15h anem cap a la parada de l’autocar. El viatge es fa força pesat perquè l’autocar va parant a moltes poblacions. Finalment sobre les 20h arribem a Auckland on m’allotjo en un backpackers (alberg de joventut). La Nicole s’allotja amb la família que havia viscut durant l’estada a l’acadèmia d’anglès.

Dijous 21 de juny. Em passo el matí passejant pel centre d’Auckland recordant bells moments. Per la meva sorpresa em trobo amb la Megi, una amiga de l’acadèmia que em pensava que se’n havia tornat a Suïssa. Prenem unes copes junts i ens expliquem les respectives experiències, a més de recordar el temps que estarem a l’escola d’anglès. Al vespre m’acomiado de la Megi i quedo amb la Nicole per a sopar. Es tracta del sopar del comiat ja que la Nicole ha trobat un bitllet d’avió per a tornar a Alemanya (Berlín) pel dissabte (ha hagut d’utilitzar tot el crèdit de la seva targeta de crèdit per a pagar-lo). Mengem, per primera vegada en molt de temps, en un restaurant normal: un italià prop del meu backpackers.

Després de tres mesos viatjant junts arriba el moment del comiat. És trist i alegre a la vegada. Per una banda, és trist saber que se’n torna però per l’altra estic content perquè és el que ella necessitava, tornar.

Divendres 21 de juny. El matí me’l passo acabant de fer les gestions necessàries per a poder tramitar el visat rus: escanejo el meu passaport i em faig unes fotos de carnet. Segons l’ambaixada russa amb només això es podrà tramitar el visat. Li envio tot al Gerard que molt amablement farà les gestions pertinents des de Catalunya.

En acabat llogo un cotxe per l’endemà per a acabar de completar el viatge que la mort de la furgoneta va deixar inacabat. A més consulto a les oficines de la meva companyia aèria la possibilitat de tornar abans. La raó és ben simple: si torno el dia 30 de juliol a Torrelles i marxo el 4 d’agost a Rússia, només tindré 4 dies per a assajar. A Singapore Airlines no em posen cap problema però justament ara comencen les vacances d’hivern a Nova Zelanda i els vols estan plens. Així que haig d’estar en una llista d’espera i ja m’han dit que és molt difícil aconseguir una plaça.

Dino amb la Megi i per la tarda me’n vaig al cine: Shrek 3. És divertida però no mata. La primera sempre serà la millor. És més del mateix.

Torno al backpackers i em preparo per a la següent etapa de la meva estada a Nova Zelanda.