Marxem del fred i emigrem cap al nord

Dimecres 13 de juny. El temps d’estar a la illa sud s’ha acabat i, a més, ja ens està bé perquè comença a fer massa fred (normalment entre els 5 graus i els -10). El dia anterior aprofitàrem la nit per a viatjar uns quants quilòmetres cap al nord i dormírem prop del poble d’Amberley (48 Km).

La única manera de poder anar a la illa nord des de la illa sud amb un vehicle és amb ferri. I, el port des d’on surten tots els ferris cap a l’illa nord, concretament Wellington, és Picton. Fem el viatge entre Christchurch i Picton gairebé sense pauses. L’únic a destacar és que passat Kaikoura ens trobem amb la carretera tallada a causa d’una esllavissada d’una roca. Les feines d’enretirar i arreglar el camí duren una hora, temps que aprofitem per a dinar uns entrepans. Arribem a Picton sobre les 16h després de recórrer uns 290 Km d’una revolada. Allà comprem els bitllets pel ferri que ens costen uns 180 dòlars. Només hi ha dues companyies que carreguen vehicles: Interislander i Bluebridge. La primera és més ràpida però més cara. Evidentment escollírem la segona companyia. A les 18h havíem d’estar al port per embarcar i el ferri va sortir puntualment a les 19h direcció a la capital del país: Wellington.

El trajecte va durar 3 hores i 20 minuts i recorrerem uns cent quilòmetres en vaixell. Durant tot aquest temps tinguérem temps de veure dues pel·lícules: La volta al món en 80 dies i Buscant en Nemo.

Quan desembarquem a les drassanes de la companyia Bluebridge a Wellington ja són les 22:20h i és fosc i negre. Com que no ens coneixem gens la ciutat decidim dormir a les afores. Dormim al barri de Northland.

Dijous 14 de juny. Després d’esmorzar anem al centre de la ciutat i visitem, durant tot el matí, el museu nacional de Nova Zelanda: Te Papa Museum. Està situat davant del mar i la visita és gratuïta. Hi ha moltes coses interessants per a veure però considero que no està gaire ben estructurat. Les exposicions són ben muntades però no hi ha una coherència entre elles. Per això no et pots fer una idea de la Història de Nova Zelanda. En aquesta part, diria que el museu d’Auckland està més ben treballat.

 

Volem dinar al Mount Victoria, una muntanya davant de la ciutat (semblant a Collserola per a Barcelona), però la Nicole es confon a l’hora de mirar el mapa i acabem en un cul de sac (Hay Street). Com que estem afamats dinem allà mateix. En acabat volem passejar pel centre de la ciutat, però ens costa moltíssim trobar un aparcament que no sigui de pagament. Aparquem a uns 35 minuts del centre, en una avinguda que ressegueix la costa anomenada Oriental Parade.

Wellington és la ciutat cultural per excel·lència de Nova Zelanda. Està plena de museus, de teatres, cinemes, botigues, pubs, galeries d’art… Per cert, un dels cinemes de la ciutat és on es van fer les tres estrenes mundials d’El Senyor dels Anells (sí, ja ho sé… sóc un friki! Per no comentar, que Wellington és la ciutat natal d’en Peter Jackson).

Cap a les 17h tornem a la furgoneta i busquem un bon lloc per a dormir. Finalment, després de donar unes quantes voltes, acabem en un barri costaner situat al sud de la ciutat anomenat Lyall Bay. Una de les característiques de la capital és que sempre acostuma a bufar un fort vent i aquell dia no va ser l’excepció.

Divendres 15 de juny. Iniciem el dia visitant el mirador que hi ha al capdamunt del Mount Victoria. En acabat visitem el Parlament de Nova Zelanda, el centre polític del país. En els primers temps del naixement del país sota la sobirania britànica la capital es va establir a Auckland, però cap a la segona meitat del segle XIX es va decidir traslladar el parlament, i la capitalitat, més al centre del país: Wellington. La ciutat es troba a la punta sud de la illa nord, en una península situada a l’estret que separa les dues illes. Això fa que constantment hi bufi un fort vent (li passa el mateix que Tarifa amb l’estret de Gibraltar). Tot i el fort vent la ciutat és força agradable, a diferència d’Auckland. No s’hi respira un ambient d’atabalament ni de maremàgnum, típic de les urbs. Sembla més aviat un poble gran. Wellington en sí, no es gaire gran, però s’alimenta d’una perifèria molt poblada.

 

Cap a la tarda busquem una lavanderia perquè ja no ens queda roba neta i en fer-se fosc tornem a dormir a Lyall Bay.

Dissabte 16 de juny. Ens llevem sota una forta pluja. La idea que teníem per a passar el dia era de fer una ruta d’El Senyor del Anells, començant per Wellington, on es trobaven els estudis i molts escenaris. Tanmateix el mal temps ens fa canviar els plans: decidim fer la ruta al revés per guanyar temps i esperar que el temps millori. Així que ens dirigim cap el cap Palliser, el punt més al sud de la illa nord. Allà pugem fins al capdamunt d’on es troba un bonic far, Cape Palliser lighthouse (123 Km).

 

Al llarg de la costa ens anem trobant amb colònies de foques, cosa força habitual al país. El temps sembla que millora. Desfem el camí i visitem els Putangirua Pinnacles, situats al Aorangi Forest Park (25 Km). Hi ha una doble raó per anar aquest lloc. Primer, pel paisatge peculiar que creen les roques erosionades al llarg de milers d’anys. La segona raó és senzillament perquè va ser un dels escenaris d’El Senyor dels Anells. En aquesta rocosa vall es va rodar la part de la Dimholt Road: el camí que segueixen Aragorn, Gimli i Legolas per anar cap a la ciutat dels morts i reclutar un exèrcit que només ho pot fer l’hereu d’Isildur. Com a curiositat, els Putangirua Pinnacles també va ser un dels escenaris de l’opera prima d’en Peter Jackson: Tu madre se ha comido a mi perro.

 

Passem la nit al poble de Featherston (44 Km) on es troba l’escenari on es va filmar Lothlorien, el regne dels elfs, però es troba dins del jardí d’una casa rural que és, evidentment, propietat privada. La única manera d’accedir-hi és passant-hi la nit, ja que és un bed and breackfast (com una casa de turisme rural).

Diumenge 17 de juny. Seguim amb la ruta de la pel·lícula, i conduïm fins al Kaitoke Regional Park (18 Km) on es va construir i filmar Rivendell. Per variar, no queda res del que es va construir però s’hi ha posat una placa que mostra com es va fer la casa d’Elrond.

A la ciutat d’Upper Hutt visitem el parc anomenat Harcourt Park, escenari de dos parts de la pel·lícula: els jardins d’Isengard, on Gandalf i Saruman conversen quan el mag gris l’avisa de la possibilitat de que en Frodo té en realitat l’anell únic; i es va filmar també l’escena dels arbres dels orcs, quan en Saruman ordena als seus orcs que comencin a tallar els arbres d’Isengard per a fer armes. A la mateixa ciutat d’Upper Hutt es pot contemplar un dels molts rius utilitzats per filmar el riu Anduin situat davant del parc Poet’s Park. De tornada a Wellington passem per davant de la cantera que es va fer servir per a construir Helm’s Deep i Minas Tirith. Quan tornem a la capital encara ens queda temps per a posar la cirereta a la ruta: passejar pel camí on en Frodo, Sam, Pippin i Merry s’amaguen, sota les arrels d’un arbre, d’un dels Nazgûl. L’arbre es va plantar expressament per la pel·lícula i en finalitzar-se l’escena es va extreure altre cop. Tanmateix, el camí és inconfusible (a més de que hi ha una senyal que ho indica). Dormim a Lyall Bay.

Dilluns 18 de juny. Ja és hora de deixar Wellington per a visitar algunes parts de la illa nord. Tanmateix, abans de marxar em passo pel centre de la ciutat per a informar-me sobre visats. No és que tingués cap problema amb els visats a Nova Zelanda, si no que hi havia la possibilitat de que m’hagués de treure el visat per anar-me a Rússia. Sí, sí… no m’he trastocat. Per si no ho sabíeu l’Esbart aquest agost se’n va altre cop al país dels soviets, de les nines, de les muntanyes i de les ensaladilles (russes). En un principi, quan se’m va plantejar abans de venir a Nova Zelanda ho veia difícil però després de comentar-ho amb el Gerard (el monitor del cos de dansa, pels que no ho sàpiguen) via correu electrònic m’hi vaig decidir. Així que, si tot va bé, quan torni del país dels kiwis marxaré cap al país del vodka. Però per anar-hi necessito un visat i aquí és on retorno al fil inicial. Com que el passaport el tinc jo, tenia por de que no hagués de tramitar el passaport via ambaixada russa a Nova Zelanda. Finalment, però, s’ha pogut solucionar d’una manera més fàcil.

Aprofitant que estic al centre de Wellington em passo per una botiga de llibres de segona mà on compro El Clan de l’os cavernari de l’escriptora d’EUA, Jean M. Auel. La raó és que ja no tinc cap més llibre per a llegir. L’últim havia estat Harry Potter i el príncep “de la sang bruta” (perdoneu-me l’error en el títol però desconec la traducció que s’ha fet del llibre en castellà o català. El títol original és Harry Potter and the Half-Blood Prince).

Una de les coses que em fascina de Nova Zelanda és que a cada ciutat hi pots trobar botigues de roba i llibres de segona mà. És impressionant com tenen la cultura de reutilitzar molt més avançada que nosaltres, els quals normalment acostumem a llençar les coses que no ens fan més servei. Aquí el que fan és vendre-ho a aquestes botigues i, molta gent, es pot beneficiar d’objectes gairebé nous per uns preus molt baixos. A veure si n’aprenem!

Ara sí, sortim de Wellington per a dirigir-nos cap al nord tot resseguint la costa oest. Prop del poble d’Otaki ens desviem cap a l’interior per visitar l’Otaki Gorge dins del Tararua Forest Park (83 Km). Per variar, aquí també es van filmar algunes escenes de l’esmentat film: quan el Gandalf es despedeix d’en Frodo al bosc de La Comarca (The Shire). Caminem unes quantes hores pels voltants del parc i, després de dinar, anem fins a una explotació forestal on va ser l’escenari del bosc d’Osguiliath (37 Km).

A causa d’un error a l’hora de mirar el mapa, ens desviem passat la ciutat de Palmerston North cap a l’est, on arribem al poble de Woodville (88 Km). Com que ja és fosc i negre decidim passar la nit allà.