El centre de la illa nord

Dissabte 23 de juny. A les 9 del matí passo a recollir el cotxe. Després de preguntar preus a una infinitat de companyies vaig aconseguir una ganga justament en la companyia que havíem llogat els altres cotxes quan havíem viatjat amb els amics de l’escola d’anglès per la illa nord. Per només 19 dòlars al dia (9.5 euros) tenia un cotxe que normalment costa 25 dòlars/dia.

Vaig haver d’omplir la paperassa de sempre: les meves dades, passaport, carnet internacional de conduir, etc… El cotxe és un Nissan Sunny amb berlina de color gris metal·litzat. Canvi de marxes automàtic. Kilometratge ilimitat. No està malament.

Em passo pel backackers a recollir tot el meu equipatge i començo l’aventura en solitari.

La primera parada és Port Waikato (124 Km), una petita població al sud-oest d’Auckland on es va filmar l’escena d’Amon Sûl al Senyor del Anells (on el Nazgûl fereix en Frodo). El paisatge és encisador. De fet, no costa gaire imaginar-se els turons d’Eriador a la Terra Mitjana.

 

La veritat és que per a trobar el lloc vaig haver de voltar força però no va ser cap problema ja que les vistes pagaven la pena.

Segueixo cap al sud fins que comença a fer-se fosc. Sopo i dormo davant d’una platja prop de Reglan (137 Km).

Diumenge 24 de juny. Vorejo la costa oest i visito les Bridal Veil Falls (25 Km), un salt d’aigua d’uns 55 metres d’alçada d’una bellesa que et deixa embadalit.

Més al sud gaudeixo d’un altre salt d’aigua: Marokapa Falls (67 Km). Prop d’allà, a uns 7 quilòmetres, es troba el Mangapohue Natuarl Bridge. Es tracta d’un impressionant formació natural que sembla un pont sobre el riu. L’aigua hi passa per sota, tot formant un canyó totalment vertical.

 

Condueixo fins a la ciutat de New Plymouth, la capital de la regió de Taranaki. La ciutat no té res d’especial i segueixo més al sud amb la intenció de visitar el Cape Egmont (el punt més a l’oest de la illa nord) però m’ho passo de llarg sense adonar-me’n. Quan reacciono estic a desenes de quilòmetres lluny i haig de tornar enrere (356 Km). Al cap Egmont hi ha un bufó far on passo la nit envoltat per un fortíssim vent.

Dilluns 25 de juny. Esmorzo i poso rumb a la ciutat de Stratford, a l’est, on demano informació sobre algunes rutes pel Egmont National Park, creat al voltant d’un alt volcà anomenat Taranaki pels maoris i Mount Egmont pels europeus (89 Km). Vaig tenir la mala sort que el temps va ser molt dolent per a poder gaudir de les vistes del volcà però tanmateix faig fer una breu excursió pels voltants del parc. Concretament vaig anar a veure les Dawson Falls. Cap al migdia vaig conduir en direcció al Tongariro National Parc seguint la Higway 43, anomenada Forgotten World Highway (autopista del món oblidat). S’enten el nom perquè al llarg de la carretera gairebé no es veu cap casa, només prats i boscos arreu. Un bonic paisatge per anar contemplant a mesura que vas conduint. Després de passar el poble de Tahora (un dels pocs que trobes) vaig travessar un genial túnel anomenat Moki Tunnel. És molt estret i alt, només per espai per un vehicle a la vegada.

Més endavant s’entra dins d’una gorja totalment enclotada, amb muntanyes boscoses i un ràpid riu que el travessa. El nom del lloc és Tangarakau Scenic Reserve.

Cap mitja tarda, sobre les 16:30h, vaig arribar al Whakapapa Village, dins del Tongariro National Parc. Aquest parc va ser el primer parc natural de Nova Zelanda, fundat sobre els 1860s. Un dels ministres del govern en aquell moment va convèncer un dels caps maoris de la zona perquè donés els terrenys per a fundar el parc natural. No estic segur, però diria que és el primer parc natural que es va fundar al món. La veritat és que no m’estranya gens que es volgués crear un parc natural. El lloc és realment impressionant (Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) tot i que quan hi vaig arribar plovia una mica i estava tot enuvolat. Es tracta principalment de tres volcans, on el més gran, el Mount Ruapehu, encara està actiu. Els altres dos volcans són el Mount Ngauruhoe i el Mount Tongariro.

La meva idea era caminar una de les més famoses rutes a peu de Nova Zelanda, el Tongariro Crossing. Però a causa de les nevades que començaven a caure al parc aquesta ruta només es podia fer amb equip necessari que incloïa martell i botes per a caminar sobre el gel. Descepcionat vaig decidir caminar l’endemà una curta excursió cap a uns salts d’aigua. Vaig dormir al mateix Village amb un fred impressionant. De fet és la vegada que he passat més fred de la meva vida. No estic segur de la temperatura que es devia arribar però segur que es devia passar els -10 ºC.

Dimarts 26 de juny. Em llevo ben d’hora mort de fred i després d’esmorzar començo la caminada cap al salt d’aigua anomenat Taranaki Falls. Al cap d’una hora de caminar entremig de neu, gel i fang arribo al destí. Com que el paisatge és inspirador decideixo seguir més el camí cap al Mount Ngauruhoe. Tot està cobert de neu o ple de gel, i per tant el camí es fa una mica lent però quan arribo a un punt força alt, la caminada val la pena perquè les vistes són molt boniques. Davant meu, imponents, els tres volcans on, destaca el Mount Ruapehu.

Tanmateix el més vonic de tots, per mi, és el Ngauruhoe, que per cert és el Mount Doom del Senyor dels Anells. Sí, estava al cor del mateix Mordor, ara bé, un Mordor nevat. En aquesta àrea es fan filmar les escenes de la pel·lícula però és molt difícil saber exactament on. A més, la carretera que portava cap al Mount Ruapehu només es podia accedir amb 4×4 o amb cadenes (evidentment jo no tenia cap dels dos).

 

A la tarda vaig tornar a la carretera, aquesta vegada en direcció el llac Taupo, més al nord. Vorejant el parc nacional vaig arribar fins a un mirador amb unes vistes magnífiques del llac més gran de Nova Zelanda. Ara bé, la meva destinació no era pas Taupo, si no Napier, una de les ciutats més importants de la costa est. Abans però volia visitar un dels escenaris utilitzats per a filmar el riu Anduin. Seguint els contorns del Tongariro National Park però aquesta vegada direcció sud vaig arribar a la població de Taihape. Prop d’allà una petita carretera t’endinsa seguint el curs del riu Tangitikei. Justament on la carretera creua el riu hi ha una atracció on pots fer ponting (bungy jumping) i és en allà on pots contemplar l’espectacularitat del llit del riu. L’erosió que l’aigua ha anat fent al llarg de milenis ha creat un canyó amb unes parets altíssimes (diria que més de 50 metres). En aquest punt es fa filmar una de les parts utilitzades a la pel·lícula per al riu Anduin (154 Km).

Com que aquest riu era espectacular vaig decidir mirar si el preu de baixar-lo fent ràfting no era massa gran. Per això me’n vaig anar fins a un poblet situat una mica més al sud, Mangaweka, on hi havia la base d’una empresa que es dedicava a organitzar ràftings. Per mala sort estava tancada així que vaig fer mitja volta i passat Taihape vaig agafar una carretera que em portaria directament a Napier. Aquesta carretera travessa una zona totalment desolada, sense cap zona habitada al voltant. El camí zigzagueja entre les muntanyes fins arribar a una cota on hi començava a haver-hi neu. Al principi va ser una agradable sorpresa perquè veure els extensos camps nevats era preciós, però a mesura que la carretera va començar a augmentar d’alçada la neu cada vegada tenia més gruix. Per acabar-ho d’arreglar arriba un moment que l’asfalt passa a ser grava. Tot i el meu ensurt inicial vaig poder conduir sense cap problema i quan ja va ser fosc vaig aturar el cotxe en una petita planura per passar la nit (87 Km).