Torno a casa!

 

Confirmat. Aquest dimecres, 4 de juliol, deixo Nova Zelanda per tornar-me’n a casa. Finalment Singapore Airlines m’ha confirmat, per la meva sorpresa, que tinc lloc per aquest vol. D’aquesta manera podré assajar una mica abans de marxar cap a Rússia.

Així que, el dijous 5 de juliol a les 9:30h del matí arribo a l’aeroport d’El Prat (terminal B).

Han estat cinc mesos intensos i que segurament no oblidaré mai però ja toca tornar a casa. Encara em queden moltes històries per explicar però evidentment no em donarà temps de poder-les publicar durant el temps que queda al país dels kiwis. Tanmateix, penso tancar el bloc tan bon punt arribi.

Tremola Torrelles que vinc!

A tots els que em llegeixen, espero poder-vos veure ben aviat, que ja en tinc ganes

El centre de la illa nord

Dissabte 23 de juny. A les 9 del matí passo a recollir el cotxe. Després de preguntar preus a una infinitat de companyies vaig aconseguir una ganga justament en la companyia que havíem llogat els altres cotxes quan havíem viatjat amb els amics de l’escola d’anglès per la illa nord. Per només 19 dòlars al dia (9.5 euros) tenia un cotxe que normalment costa 25 dòlars/dia.

Vaig haver d’omplir la paperassa de sempre: les meves dades, passaport, carnet internacional de conduir, etc… El cotxe és un Nissan Sunny amb berlina de color gris metal·litzat. Canvi de marxes automàtic. Kilometratge ilimitat. No està malament.

Em passo pel backackers a recollir tot el meu equipatge i començo l’aventura en solitari.

La primera parada és Port Waikato (124 Km), una petita població al sud-oest d’Auckland on es va filmar l’escena d’Amon Sûl al Senyor del Anells (on el Nazgûl fereix en Frodo). El paisatge és encisador. De fet, no costa gaire imaginar-se els turons d’Eriador a la Terra Mitjana.

 

La veritat és que per a trobar el lloc vaig haver de voltar força però no va ser cap problema ja que les vistes pagaven la pena.

Segueixo cap al sud fins que comença a fer-se fosc. Sopo i dormo davant d’una platja prop de Reglan (137 Km).

Diumenge 24 de juny. Vorejo la costa oest i visito les Bridal Veil Falls (25 Km), un salt d’aigua d’uns 55 metres d’alçada d’una bellesa que et deixa embadalit.

Més al sud gaudeixo d’un altre salt d’aigua: Marokapa Falls (67 Km). Prop d’allà, a uns 7 quilòmetres, es troba el Mangapohue Natuarl Bridge. Es tracta d’un impressionant formació natural que sembla un pont sobre el riu. L’aigua hi passa per sota, tot formant un canyó totalment vertical.

 

Condueixo fins a la ciutat de New Plymouth, la capital de la regió de Taranaki. La ciutat no té res d’especial i segueixo més al sud amb la intenció de visitar el Cape Egmont (el punt més a l’oest de la illa nord) però m’ho passo de llarg sense adonar-me’n. Quan reacciono estic a desenes de quilòmetres lluny i haig de tornar enrere (356 Km). Al cap Egmont hi ha un bufó far on passo la nit envoltat per un fortíssim vent.

Dilluns 25 de juny. Esmorzo i poso rumb a la ciutat de Stratford, a l’est, on demano informació sobre algunes rutes pel Egmont National Park, creat al voltant d’un alt volcà anomenat Taranaki pels maoris i Mount Egmont pels europeus (89 Km). Vaig tenir la mala sort que el temps va ser molt dolent per a poder gaudir de les vistes del volcà però tanmateix faig fer una breu excursió pels voltants del parc. Concretament vaig anar a veure les Dawson Falls. Cap al migdia vaig conduir en direcció al Tongariro National Parc seguint la Higway 43, anomenada Forgotten World Highway (autopista del món oblidat). S’enten el nom perquè al llarg de la carretera gairebé no es veu cap casa, només prats i boscos arreu. Un bonic paisatge per anar contemplant a mesura que vas conduint. Després de passar el poble de Tahora (un dels pocs que trobes) vaig travessar un genial túnel anomenat Moki Tunnel. És molt estret i alt, només per espai per un vehicle a la vegada.

Més endavant s’entra dins d’una gorja totalment enclotada, amb muntanyes boscoses i un ràpid riu que el travessa. El nom del lloc és Tangarakau Scenic Reserve.

Cap mitja tarda, sobre les 16:30h, vaig arribar al Whakapapa Village, dins del Tongariro National Parc. Aquest parc va ser el primer parc natural de Nova Zelanda, fundat sobre els 1860s. Un dels ministres del govern en aquell moment va convèncer un dels caps maoris de la zona perquè donés els terrenys per a fundar el parc natural. No estic segur, però diria que és el primer parc natural que es va fundar al món. La veritat és que no m’estranya gens que es volgués crear un parc natural. El lloc és realment impressionant (Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) tot i que quan hi vaig arribar plovia una mica i estava tot enuvolat. Es tracta principalment de tres volcans, on el més gran, el Mount Ruapehu, encara està actiu. Els altres dos volcans són el Mount Ngauruhoe i el Mount Tongariro.

La meva idea era caminar una de les més famoses rutes a peu de Nova Zelanda, el Tongariro Crossing. Però a causa de les nevades que començaven a caure al parc aquesta ruta només es podia fer amb equip necessari que incloïa martell i botes per a caminar sobre el gel. Descepcionat vaig decidir caminar l’endemà una curta excursió cap a uns salts d’aigua. Vaig dormir al mateix Village amb un fred impressionant. De fet és la vegada que he passat més fred de la meva vida. No estic segur de la temperatura que es devia arribar però segur que es devia passar els -10 ºC.

Dimarts 26 de juny. Em llevo ben d’hora mort de fred i després d’esmorzar començo la caminada cap al salt d’aigua anomenat Taranaki Falls. Al cap d’una hora de caminar entremig de neu, gel i fang arribo al destí. Com que el paisatge és inspirador decideixo seguir més el camí cap al Mount Ngauruhoe. Tot està cobert de neu o ple de gel, i per tant el camí es fa una mica lent però quan arribo a un punt força alt, la caminada val la pena perquè les vistes són molt boniques. Davant meu, imponents, els tres volcans on, destaca el Mount Ruapehu.

Tanmateix el més vonic de tots, per mi, és el Ngauruhoe, que per cert és el Mount Doom del Senyor dels Anells. Sí, estava al cor del mateix Mordor, ara bé, un Mordor nevat. En aquesta àrea es fan filmar les escenes de la pel·lícula però és molt difícil saber exactament on. A més, la carretera que portava cap al Mount Ruapehu només es podia accedir amb 4×4 o amb cadenes (evidentment jo no tenia cap dels dos).

 

A la tarda vaig tornar a la carretera, aquesta vegada en direcció el llac Taupo, més al nord. Vorejant el parc nacional vaig arribar fins a un mirador amb unes vistes magnífiques del llac més gran de Nova Zelanda. Ara bé, la meva destinació no era pas Taupo, si no Napier, una de les ciutats més importants de la costa est. Abans però volia visitar un dels escenaris utilitzats per a filmar el riu Anduin. Seguint els contorns del Tongariro National Park però aquesta vegada direcció sud vaig arribar a la població de Taihape. Prop d’allà una petita carretera t’endinsa seguint el curs del riu Tangitikei. Justament on la carretera creua el riu hi ha una atracció on pots fer ponting (bungy jumping) i és en allà on pots contemplar l’espectacularitat del llit del riu. L’erosió que l’aigua ha anat fent al llarg de milenis ha creat un canyó amb unes parets altíssimes (diria que més de 50 metres). En aquest punt es fa filmar una de les parts utilitzades a la pel·lícula per al riu Anduin (154 Km).

Com que aquest riu era espectacular vaig decidir mirar si el preu de baixar-lo fent ràfting no era massa gran. Per això me’n vaig anar fins a un poblet situat una mica més al sud, Mangaweka, on hi havia la base d’una empresa que es dedicava a organitzar ràftings. Per mala sort estava tancada així que vaig fer mitja volta i passat Taihape vaig agafar una carretera que em portaria directament a Napier. Aquesta carretera travessa una zona totalment desolada, sense cap zona habitada al voltant. El camí zigzagueja entre les muntanyes fins arribar a una cota on hi començava a haver-hi neu. Al principi va ser una agradable sorpresa perquè veure els extensos camps nevats era preciós, però a mesura que la carretera va començar a augmentar d’alçada la neu cada vegada tenia més gruix. Per acabar-ho d’arreglar arriba un moment que l’asfalt passa a ser grava. Tot i el meu ensurt inicial vaig poder conduir sense cap problema i quan ja va ser fosc vaig aturar el cotxe en una petita planura per passar la nit (87 Km).

… i s’acaba el viatge

Dimarts 19 de juny. Sempre ha d’haver-hi en tot viatge un final, però qui havia d’esperar que seria tant de sobte? En aquest dia, la sort ens va deixar per a crear el que en podríem dir: el dia negre. Un dia sense color, amb només ombres del que haurien de ser imatges a tot color.

Ens llevàrem sense sospitar el que ens esperava. Res semblava diferent de cap altre matí. Després d’esmorzar ens posàrem en marxa per a desfer part del camí que havíem fet a causa de l’error en consultar el mapa. En deixar enrere el poble de Woodville comencem a sentir un fort soroll provinent del motor i, al cap de pocs segons, la furgoneta es para. Només per aquest soroll ja sabia el que havia passat, però constantment el meu cap es negava a creure-ho. No volia sentir el que representaria la fi del viatge amb la Mitsubishi. La fi de l’alegri de poder viatjar sense cap problema pel país. Si es confirmava la meva sospita el motor s’havia gripat, i per tant, la furgoneta se’ns acabava de morir.

Tanmateix ho havíem de sentir d’una persona entesa, per tant, d’un mecànic. Deixàrem el vehicle en un cantó de la carretera i caminàrem uns quants quilòmetres fins tornar fins a Woodville. Allà preguntàrem per un taller mecànic on explicàrem el que ens havia passat. Un dels mecànics em va acompanyar amb una furgoneta (exactament igual que la nostra, excepte pel color!) fins on es trobava la Mitsubishi Delica. Ell va intentar posar en marxa el vehicle però no hi va haver manera. Va lligar les dues furgonetes i vam tornar al taller on va poder inspeccionar detalladament el vehicle. Al cap d’uns minuts ja hi havia un diagnòstic clar: ja podíem dir adéu a la furgoneta ja que el motor estava definitivament gripat, i per tant, fos. Va ser com si ens tiressin una galleda d’aigua freda en un ambient ja prou gelat per sí sol.

Com és comprensible la Nicole es va ensorrar perquè no tenia més diners per a poder tornar a Auckland. Després de meditar una estona vaig decidir anar fins a la ciutat més propera (Palmerston North) i llogar un cotxe fins a Auckland. Mentre la Nicole es va quedar a la furgoneta jo me’n vaig anar fent autoestop fins a la ciutat. Després d’uns 10 minuts em va parar un simpàtic granger que em va acostar a Palmerston North. Em vaig dirigir al centre d’informació per a saber quines companyies de lloguer de cotxes operaven a la ciutat. Amb uns cinc tríptics a la mà vaig trucar per a preguntar sobre llogar un cotxe de Palmerston fins a Auckland. A totes les companyies la resposta va ser clara: no hi havia cap vehicle disponible en aquell moment.

Desmotivat me’n vaig tornar a Woodville (em va parar una dona que tornava de la feina) i, juntament amb la Nicole, decidírem tornar a Auckland amb autocar. Jo li havia de pagar el bitllet perquè no tenia ni un duro més. Compràrem els bitllets al centre d’informació del poble. L’autocar no passava fins l’endemà a les 9:30h.

Preguntem a la gent del taller si podem dormir a la furgoneta (tenint en compte que es troba al recinte del taller mecànic) i no hi posen cap problema. Fem les maletes i triem les coses que hem de deixar i les que ens hem d’emportar. La resta s’ho quedaran els mecànics per si els hi pot fer servei.

Per sopar aprofitem i cuinem molta cosa ja que si no hauríem de tirar el menjar. Tot i això, n’haurem de llençar.

Dimecres 20 de juny. Ens llevem ben d’hora per acabar de recollir tot. Esmorzem a dins del taller perquè els mecànics ens deixen estar a dins de l’oficina. A les 9:15h anem cap a la parada de l’autocar. El viatge es fa força pesat perquè l’autocar va parant a moltes poblacions. Finalment sobre les 20h arribem a Auckland on m’allotjo en un backpackers (alberg de joventut). La Nicole s’allotja amb la família que havia viscut durant l’estada a l’acadèmia d’anglès.

Dijous 21 de juny. Em passo el matí passejant pel centre d’Auckland recordant bells moments. Per la meva sorpresa em trobo amb la Megi, una amiga de l’acadèmia que em pensava que se’n havia tornat a Suïssa. Prenem unes copes junts i ens expliquem les respectives experiències, a més de recordar el temps que estarem a l’escola d’anglès. Al vespre m’acomiado de la Megi i quedo amb la Nicole per a sopar. Es tracta del sopar del comiat ja que la Nicole ha trobat un bitllet d’avió per a tornar a Alemanya (Berlín) pel dissabte (ha hagut d’utilitzar tot el crèdit de la seva targeta de crèdit per a pagar-lo). Mengem, per primera vegada en molt de temps, en un restaurant normal: un italià prop del meu backpackers.

Després de tres mesos viatjant junts arriba el moment del comiat. És trist i alegre a la vegada. Per una banda, és trist saber que se’n torna però per l’altra estic content perquè és el que ella necessitava, tornar.

Divendres 21 de juny. El matí me’l passo acabant de fer les gestions necessàries per a poder tramitar el visat rus: escanejo el meu passaport i em faig unes fotos de carnet. Segons l’ambaixada russa amb només això es podrà tramitar el visat. Li envio tot al Gerard que molt amablement farà les gestions pertinents des de Catalunya.

En acabat llogo un cotxe per l’endemà per a acabar de completar el viatge que la mort de la furgoneta va deixar inacabat. A més consulto a les oficines de la meva companyia aèria la possibilitat de tornar abans. La raó és ben simple: si torno el dia 30 de juliol a Torrelles i marxo el 4 d’agost a Rússia, només tindré 4 dies per a assajar. A Singapore Airlines no em posen cap problema però justament ara comencen les vacances d’hivern a Nova Zelanda i els vols estan plens. Així que haig d’estar en una llista d’espera i ja m’han dit que és molt difícil aconseguir una plaça.

Dino amb la Megi i per la tarda me’n vaig al cine: Shrek 3. És divertida però no mata. La primera sempre serà la millor. És més del mateix.

Torno al backpackers i em preparo per a la següent etapa de la meva estada a Nova Zelanda.

Marxem del fred i emigrem cap al nord

Dimecres 13 de juny. El temps d’estar a la illa sud s’ha acabat i, a més, ja ens està bé perquè comença a fer massa fred (normalment entre els 5 graus i els -10). El dia anterior aprofitàrem la nit per a viatjar uns quants quilòmetres cap al nord i dormírem prop del poble d’Amberley (48 Km).

La única manera de poder anar a la illa nord des de la illa sud amb un vehicle és amb ferri. I, el port des d’on surten tots els ferris cap a l’illa nord, concretament Wellington, és Picton. Fem el viatge entre Christchurch i Picton gairebé sense pauses. L’únic a destacar és que passat Kaikoura ens trobem amb la carretera tallada a causa d’una esllavissada d’una roca. Les feines d’enretirar i arreglar el camí duren una hora, temps que aprofitem per a dinar uns entrepans. Arribem a Picton sobre les 16h després de recórrer uns 290 Km d’una revolada. Allà comprem els bitllets pel ferri que ens costen uns 180 dòlars. Només hi ha dues companyies que carreguen vehicles: Interislander i Bluebridge. La primera és més ràpida però més cara. Evidentment escollírem la segona companyia. A les 18h havíem d’estar al port per embarcar i el ferri va sortir puntualment a les 19h direcció a la capital del país: Wellington.

El trajecte va durar 3 hores i 20 minuts i recorrerem uns cent quilòmetres en vaixell. Durant tot aquest temps tinguérem temps de veure dues pel·lícules: La volta al món en 80 dies i Buscant en Nemo.

Quan desembarquem a les drassanes de la companyia Bluebridge a Wellington ja són les 22:20h i és fosc i negre. Com que no ens coneixem gens la ciutat decidim dormir a les afores. Dormim al barri de Northland.

Dijous 14 de juny. Després d’esmorzar anem al centre de la ciutat i visitem, durant tot el matí, el museu nacional de Nova Zelanda: Te Papa Museum. Està situat davant del mar i la visita és gratuïta. Hi ha moltes coses interessants per a veure però considero que no està gaire ben estructurat. Les exposicions són ben muntades però no hi ha una coherència entre elles. Per això no et pots fer una idea de la Història de Nova Zelanda. En aquesta part, diria que el museu d’Auckland està més ben treballat.

 

Volem dinar al Mount Victoria, una muntanya davant de la ciutat (semblant a Collserola per a Barcelona), però la Nicole es confon a l’hora de mirar el mapa i acabem en un cul de sac (Hay Street). Com que estem afamats dinem allà mateix. En acabat volem passejar pel centre de la ciutat, però ens costa moltíssim trobar un aparcament que no sigui de pagament. Aparquem a uns 35 minuts del centre, en una avinguda que ressegueix la costa anomenada Oriental Parade.

Wellington és la ciutat cultural per excel·lència de Nova Zelanda. Està plena de museus, de teatres, cinemes, botigues, pubs, galeries d’art… Per cert, un dels cinemes de la ciutat és on es van fer les tres estrenes mundials d’El Senyor dels Anells (sí, ja ho sé… sóc un friki! Per no comentar, que Wellington és la ciutat natal d’en Peter Jackson).

Cap a les 17h tornem a la furgoneta i busquem un bon lloc per a dormir. Finalment, després de donar unes quantes voltes, acabem en un barri costaner situat al sud de la ciutat anomenat Lyall Bay. Una de les característiques de la capital és que sempre acostuma a bufar un fort vent i aquell dia no va ser l’excepció.

Divendres 15 de juny. Iniciem el dia visitant el mirador que hi ha al capdamunt del Mount Victoria. En acabat visitem el Parlament de Nova Zelanda, el centre polític del país. En els primers temps del naixement del país sota la sobirania britànica la capital es va establir a Auckland, però cap a la segona meitat del segle XIX es va decidir traslladar el parlament, i la capitalitat, més al centre del país: Wellington. La ciutat es troba a la punta sud de la illa nord, en una península situada a l’estret que separa les dues illes. Això fa que constantment hi bufi un fort vent (li passa el mateix que Tarifa amb l’estret de Gibraltar). Tot i el fort vent la ciutat és força agradable, a diferència d’Auckland. No s’hi respira un ambient d’atabalament ni de maremàgnum, típic de les urbs. Sembla més aviat un poble gran. Wellington en sí, no es gaire gran, però s’alimenta d’una perifèria molt poblada.

 

Cap a la tarda busquem una lavanderia perquè ja no ens queda roba neta i en fer-se fosc tornem a dormir a Lyall Bay.

Dissabte 16 de juny. Ens llevem sota una forta pluja. La idea que teníem per a passar el dia era de fer una ruta d’El Senyor del Anells, començant per Wellington, on es trobaven els estudis i molts escenaris. Tanmateix el mal temps ens fa canviar els plans: decidim fer la ruta al revés per guanyar temps i esperar que el temps millori. Així que ens dirigim cap el cap Palliser, el punt més al sud de la illa nord. Allà pugem fins al capdamunt d’on es troba un bonic far, Cape Palliser lighthouse (123 Km).

 

Al llarg de la costa ens anem trobant amb colònies de foques, cosa força habitual al país. El temps sembla que millora. Desfem el camí i visitem els Putangirua Pinnacles, situats al Aorangi Forest Park (25 Km). Hi ha una doble raó per anar aquest lloc. Primer, pel paisatge peculiar que creen les roques erosionades al llarg de milers d’anys. La segona raó és senzillament perquè va ser un dels escenaris d’El Senyor dels Anells. En aquesta rocosa vall es va rodar la part de la Dimholt Road: el camí que segueixen Aragorn, Gimli i Legolas per anar cap a la ciutat dels morts i reclutar un exèrcit que només ho pot fer l’hereu d’Isildur. Com a curiositat, els Putangirua Pinnacles també va ser un dels escenaris de l’opera prima d’en Peter Jackson: Tu madre se ha comido a mi perro.

 

Passem la nit al poble de Featherston (44 Km) on es troba l’escenari on es va filmar Lothlorien, el regne dels elfs, però es troba dins del jardí d’una casa rural que és, evidentment, propietat privada. La única manera d’accedir-hi és passant-hi la nit, ja que és un bed and breackfast (com una casa de turisme rural).

Diumenge 17 de juny. Seguim amb la ruta de la pel·lícula, i conduïm fins al Kaitoke Regional Park (18 Km) on es va construir i filmar Rivendell. Per variar, no queda res del que es va construir però s’hi ha posat una placa que mostra com es va fer la casa d’Elrond.

A la ciutat d’Upper Hutt visitem el parc anomenat Harcourt Park, escenari de dos parts de la pel·lícula: els jardins d’Isengard, on Gandalf i Saruman conversen quan el mag gris l’avisa de la possibilitat de que en Frodo té en realitat l’anell únic; i es va filmar també l’escena dels arbres dels orcs, quan en Saruman ordena als seus orcs que comencin a tallar els arbres d’Isengard per a fer armes. A la mateixa ciutat d’Upper Hutt es pot contemplar un dels molts rius utilitzats per filmar el riu Anduin situat davant del parc Poet’s Park. De tornada a Wellington passem per davant de la cantera que es va fer servir per a construir Helm’s Deep i Minas Tirith. Quan tornem a la capital encara ens queda temps per a posar la cirereta a la ruta: passejar pel camí on en Frodo, Sam, Pippin i Merry s’amaguen, sota les arrels d’un arbre, d’un dels Nazgûl. L’arbre es va plantar expressament per la pel·lícula i en finalitzar-se l’escena es va extreure altre cop. Tanmateix, el camí és inconfusible (a més de que hi ha una senyal que ho indica). Dormim a Lyall Bay.

Dilluns 18 de juny. Ja és hora de deixar Wellington per a visitar algunes parts de la illa nord. Tanmateix, abans de marxar em passo pel centre de la ciutat per a informar-me sobre visats. No és que tingués cap problema amb els visats a Nova Zelanda, si no que hi havia la possibilitat de que m’hagués de treure el visat per anar-me a Rússia. Sí, sí… no m’he trastocat. Per si no ho sabíeu l’Esbart aquest agost se’n va altre cop al país dels soviets, de les nines, de les muntanyes i de les ensaladilles (russes). En un principi, quan se’m va plantejar abans de venir a Nova Zelanda ho veia difícil però després de comentar-ho amb el Gerard (el monitor del cos de dansa, pels que no ho sàpiguen) via correu electrònic m’hi vaig decidir. Així que, si tot va bé, quan torni del país dels kiwis marxaré cap al país del vodka. Però per anar-hi necessito un visat i aquí és on retorno al fil inicial. Com que el passaport el tinc jo, tenia por de que no hagués de tramitar el passaport via ambaixada russa a Nova Zelanda. Finalment, però, s’ha pogut solucionar d’una manera més fàcil.

Aprofitant que estic al centre de Wellington em passo per una botiga de llibres de segona mà on compro El Clan de l’os cavernari de l’escriptora d’EUA, Jean M. Auel. La raó és que ja no tinc cap més llibre per a llegir. L’últim havia estat Harry Potter i el príncep “de la sang bruta” (perdoneu-me l’error en el títol però desconec la traducció que s’ha fet del llibre en castellà o català. El títol original és Harry Potter and the Half-Blood Prince).

Una de les coses que em fascina de Nova Zelanda és que a cada ciutat hi pots trobar botigues de roba i llibres de segona mà. És impressionant com tenen la cultura de reutilitzar molt més avançada que nosaltres, els quals normalment acostumem a llençar les coses que no ens fan més servei. Aquí el que fan és vendre-ho a aquestes botigues i, molta gent, es pot beneficiar d’objectes gairebé nous per uns preus molt baixos. A veure si n’aprenem!

Ara sí, sortim de Wellington per a dirigir-nos cap al nord tot resseguint la costa oest. Prop del poble d’Otaki ens desviem cap a l’interior per visitar l’Otaki Gorge dins del Tararua Forest Park (83 Km). Per variar, aquí també es van filmar algunes escenes de l’esmentat film: quan el Gandalf es despedeix d’en Frodo al bosc de La Comarca (The Shire). Caminem unes quantes hores pels voltants del parc i, després de dinar, anem fins a una explotació forestal on va ser l’escenari del bosc d’Osguiliath (37 Km).

A causa d’un error a l’hora de mirar el mapa, ens desviem passat la ciutat de Palmerston North cap a l’est, on arribem al poble de Woodville (88 Km). Com que ja és fosc i negre decidim passar la nit allà.

First Certificate Exams

Dimecres 6 de juny. Per aprofitar el temps que estic aquí, abans de deixar l’escola d’anglès a Auckland vaig decidir intentar passar el First Certificate. El problema era que el període d’exàmens era a principis de juny i jo ja no estaria a l’escola. Tot i això, les últimes dues setmanes a l’acadèmia em vaig canviar de curs per un d’específic per a fer aquests exàmens d’anglès de la Universitat de Cambridge. Un cop marxés de la ciutat m’havia d’espavilar pel meu compte per a estudiar i practicar, cosa que va resultar gairebé impossible. A més, sabent que a principis de juny estaria a l’illa sud vaig pagar per a fer els exàmens a Christchurch, ja que no volia haver d’anar expressament a Auckland. Així que, el dia dels exàmens s’acostaven. Concretament, després de trucar a la Dominion English School a Christchurch (l’acadèmia està a les dues ciutats) per acabar-ho de confirmar, les proves es farien el dia 9 i el 12 de juny. Només arribar a Christchurch vaig anar a l’escola on em van donar tots els papers necessaris i alguna informació suplementària que em calia saber. En acabat vaig buscar un lloc on poder estudiar adequadament: la biblioteca central de la ciutat em va anar com anell al dit. Un gran edifici al centre de la ciutat amb taules i endolls per a poder connectar el portàtil. No em calia res més.

Mentre la Nicole buscava feina per la ciutat, ja que ella té una visa anomenada Holiday Visa que li permet treballar, jo em vaig passar tot el sant dia tancat entre les parets de la biblioteca. El més fort és que no vaig parar ni per dinar, la única pausa va ser per anar al lavabo. Per què això? Doncs perquè havia de redactar tot un mes de diari pel bloc! Perquè després us queixeu…

Sobre les 20h tornàrem a la furgoneta on buscàrem un lloc per a sopar i dormir. Després de voltar una mica, aparcàrem la furgoneta en un tranquil carrer al nord de la ciutat. Ara sí es podria dir que fèiem vida de gitanos (amb tot el respecte per aquesta gent i la seva cultura).

Dijous 7 de juny. Em llevo i esmorzo ben d’hora perquè vull aprofitar al màxim el temps, ja que només em queden dos dies per a la primera part de l’examen, que consisteix en Listening (escoltar) i Speacking (parlar). A la biblioteca estudio sobretot per la part del Listening, ja que per la d’Speacking poca cosa podia fer. Per a estudiar em va anar molt bé el portàtil que el Roger em va deixar, ja que a Auckland vaig comprar un llibre especial per a l’examen ple d’exercicis pràctics i informació sobre l’estructura de cada part. Amb aquest llibre et venen dos CDs amb àudios per a practicar el Listening. Així que ja em veiem a mi a la biblioteca davant de l’ordinador, amb uns auriculars i anar escrivint al llibre mentre escolto les converses del CD. D’aquesta manera va passar tot el dia. Per a dinar, però, per a no perdre temps vaig comprar fish and chips (peix i patates fregides) a la plaça de la catedral. En acabar d’estudiar, sobre les 20h, la Nicole em recorda que havíem aparcat la furgoneta al pàrquing del Parc Botànic i que, aquest, tancava a les 17h. Com és evident, aquella nit sopàrem i dormírem al pàrquing dels Botanic Gardens.

Divendres 8 de juny. Segueix l’estudi. No em queden més diàlegs per escoltar als dos CDs i buscant per la biblioteca aconsegueixo unes cintes de casset, de quan Jesucrist va perdre l’espardenya, amb diàlegs per als exàmens de la Universitat de Cambridge. Com que el portàtil no pot llegir aquest format a la mateixa biblioteca em cedeixen un reproductor. A l’hora de dinar me’n vaig a un parc proper i menjo uns entrepans de txaca (baretes de cranc, ou dur, tonyina i maionesa) que m’havia preparat la nit anterior. Aquesta vegada dormim a un altre carrer, a uns 20 minuts a peu de la biblioteca (us podeu imaginar el que costa trobar un aparcament que no sigui de pagament o limitat en el temps a prop del centre, ja que Barcelona és molt pitjor).

Dissabte 9 de juny. Arriba el gran dia, la prova de foc per a comprovar si tinc el nivell suficient d’anglès com per a tenir el First Certificate (certificat bàsic d’anglès). Els exàmens són a l’edifici de l’acadèmia a Christchurch. Com que el Listening no em toca fins a les 13h, em passo el matí repassant a la biblioteca. Un quart d’hora abans em presento a l’exàmen per a presentar tota la documentació necessària. Amb puntualitat britànica comença la prova que dura uns 45 minuts. No em va gaire bé però tampoc és un desastre. És possible que hagi tret més d’un 60% (als països d’herència britànica, necessites tenir correcte com a mínim un 60% per aprovar un examen, a diferència d’Espanya que és un 50%).

A les 14:30h tinc el Speacking, que dura uns 10 minuts. Amb un altre estudiant et fan seure a una taula on una persona et va fent preguntes. Primer, et fan parlar sobre tu. Després et fan comentar unes imatges. Tot seguit, et fan preguntes sobre el que ha dit l’altra persona quan ha comentat les seves imatges. Finalment, et treuen un tema en que has de discutir amb l’altre estudiant. Aquesta part em va anar força malament, o almenys, és la sensació tinc.

En acabar l’examen em trobo un amic de l’escola que havia coincidit amb mi a Auckland però que ara està estudiant a Christchurch. Ens prenem unes cerveses i quedem per sortir una estona per la nit. Just acabar de sopar a la furgoneta me’n torno al centre de la ciutat on he quedat amb el meu amic suís. En un pub veiem un partit de rugby entre els All Blacks (l’equip de Nova Zelanda) i França, que es juga a Wellington. El resultat és d’escàndol. Els kiwis van donar una repassada impressionant als gabatxos, que gairebé es van quedar sense puntuar. Per primera vegada, m’ho vaig passar bé veient rugby ja que hi van haver algunes jugades dels All Blacks boníssimes. Tot i així, encara em segueixo perdent en alguns moments a causa de les normes. Per què i quan es xiulen els penals?!

Diumenge 10 de juny. Altre cop a la biblioteca però aquesta vegada m’hi poso més tard perquè senzillament obren tard; és diumenge. Ara m’he de preparar pel Reading (llegir), Writing (escriure) i Use of English (gramàtica) que els tinc al dia 12. La biblioteca tanca també més d’hora (16h) i aprofito per anar a comprar menjar amb la Nicole. Dormim al mateix lloc que els últims dos dies.

A la ciutat fa un fred que pela. Algunes nits arriba a fer tant de fred que quan ens llevem trobem totes les parets de la furgoneta plenes de gel, però no només per fora sinó que també per dins!

Dilluns 11 de juny. Més estudi a la biblioteca. Aquesta vegada dormim prop de la Universitat de Canterbury (la universitat de Christchurch) perquè les proves tindran lloc en un dels seus edificis. Com que els exàmens comencen a les 9h, prefereixo estar ja al lloc i no haver de córrer. Aquest dia la Nicole m’informa que ha decidit tornar-se’n a Alemanya abans de temps. No ha aconseguit trobar feina a la ciutat i la seva situació econòmica és critica (per no dir, que moltes coses les haig de pagar jo). S’ha de dir que no va esmersar-se gaire en buscar feina. Jo suposo que el problema que té és senzillament que s’anyora de casa, ja que moltes vegades m’està parlant dels amics i de les ganes que té de tornar-los a veure.

A partir d’aquest dia, a més, el seu caràcter va canviar rotundament. Per primera vegada en molts dies, se li podia veure un somriure. Increïble! Cosa que confirmava que el que necessitava era tornar a casa.

Dimarts 12 de juny. A les 9h comença la part del Reading que la faig sense problemes, ja que sempre se m’ha donat bé llegir i comprendre en anglès. A les 11h el Writing, que em va regular, i després de dinar, a les 14:30h, el Use of English. Aquesta última part va ser un desastre absolut… Per aquesta raó estic força convençut que no aprovaré el First Certificate, però almenys ho hauré intentat. Els resultats no surten fins a principis d’agost a la pàgina web de la Universtat de Cambridge.

Per a celebrar que ja he acabat els exàmens visito el Willowbank Wildlife Park, un dels millors llocs per a poder veure kiwis (els ocells, no pas la fruita) sense estar tancats en una gàbia. En aquest parc els kiwis estan en un enorme recinte amb unes llums infraroges especials que et permeten veure els kiwis sense molestar-los, ja que són aus nocturnes. Aprofito per a escriure quatre coses curioses sobre aquest ocell en perill d’extinció i que només es pot trobar a Nova Zelanda). Hi ha cinc espècies diferents de kiwis, i el més gran pot arribar a mesurar gairebé mig metre. Són ocells que no poden volar, com les gallines, i que s’alimenten d’insectes que capturen amb el seu allargat bec. Molta gent, en veure la imatge d’un kiwi, pensa que té un bec llarguíssim en relació al cos, però el més curiós és que és tot el contrari. Es tracta de l’au que té el bec més curt del món. Això com pot ser possible? Doncs senzillament, els científics consideren que el bec comença des de l’orifici nassal fina a la punta, i justament els kiwis són els únics ocells que tenen el furat del nas gairebé a la punta del bec. Aquesta diferència biològica respecte la resta d’aus és perquè així poden olorar millor el terra en busca d’insectes.

Una altra curiositat és que el kiwi és la au que pon els ous més grans del món, en proporció a la mida de l’animal. És a dir, que per la mida del kiwi els ous que pon són gegants. De fet, l’ou d’un kiwi ocupa el 30% de la seva massa. Impressionant! Hauríeu de veure una radiografia d’un kiwi amb un ou al seu interior, sembla mentida que pugui encabir l’ou a dins del seu cos i, el més difícil, treure’l. El temps de gestació d’un ou de kiwi és d’uns 10 mesos… més que el de l’home!

Total, que vaig poder gaudir de contemplar en viu els kiwis. Va ser una experiència meravellosa perquè són uns animals preciosos i molt divertits.

A més de veure kiwis, el parc té moltes espècies en perill d’extinció úniques a Nova Zelanda, com per exemple un rèptil, ara no em recordo com es diu, que el seu origen és abans de la creació dels grans dinosaures. Es considera que és un dels animals més antics del planeta i, es sospita que un dels que viu més anys. Per què se sospita? Doncs perquè viuen tants anys que encara no s’ha pogut testificar quan poden arribar a viure. Com diria aquell famós torero: amb dues paraules… Im-presionante!

Un altre animal interessant és la Kea, el lloro més gran del món i que curiosament és l’únic que habita només en climes alpins. Una de les keas se’m va posar a l’espatlla! Va ser molt divertit.

Abans de tot això, vaig veure un espectacle maori on al final em van fer ballar una haka. Quin fart de riure!

Més Senyor dels Anells, Invercangil, Dunedin i Mount Cook

Dimecres 30 de maig. Reemprenem la ruta però aquesta vegada acompanyats pel Kristian i el seu amic, ja que després de comentar-los on pensàvem anar es van apuntar ràpidament. La nostra idea era anar a un llac al nord-est de Te Anau on es van filmar diverses escenes d’El Senyor dels Anells. Després de recórrer un camí de grava durant uns 65 quilòmetres arribem als llacs Mavora. Allà contemplem l’escenari del Nen Hithoel (quan en Frodo i en Sam decideixen dividir la comunitat de l’anell i se’n van amb la barca èlfica), el Silverlode River (el riu on la comunitat de l’anell s’acomiada dels elfs a Lotholòrien) i una part del bosc de Fangorn. El paisatge és preciós. Passegem per la zona i no ens costa gaire imaginar-nos les escenes de la pel•lícula al voltant nostre. De fet, viatjar per Nova Zelanda és com viatjar per la Terra Mitjana. Constantment et trobes paisatges que et recorden la pel•lícula.

 

 
En acabat, ens acomiadem dels danesos i tornem cap a Te Anau on virem cap al sud on hi ha un altre escenari del famós film: els pantans dels morts i una part del riu Anduin (riu Waiau). Tot això es troba al voltant d’un altre gran ruta a peu anomenada Kepler Track.
Seguim la Southern Scenic Tourim Route, una carretera que ressegueix els límits del parc natural cap al sud. Quan es comença a fer fosc parem al llac Monowai per a sopar i dormir (107 Km).

Dijous 31 de maig. Camí cap al sud arribem a la preciosa badia de Te Waewae, al final del Fiordland National Park i donant vistes al mar de Tasmania. Després de 153 quilòmetres arribem a Invercangil, la ciutat més important situada més al sud de Nova Zelanda. De fet, la ciutat no té res d’especial, similar a moltes d’altres al país. Carrers rectangulars, cases de fusta similars a l’oest americà, etc. Passegem una mica pels carrers i tot seguit anem fins a Bluff, a uns 30 quilòmetres al sud. Bluff és la població més al sud de Nova Zelanda i la que comunica, via ferri, amb l’illa Stewart. El toc d’humor està en que jo estava convençut que Bluff era el punt més al sud de la illa sud i per això ens vam fer fotografies en un post on hi havia tot de direccions amb les distàncies d’altres punts del planeta. Més endavant, però, descobrírem que estàvem equivocats.

 
A partir d’aquí anem resseguint la costa est cap al nord. Parem a una badia prop de la població de Waikawa a passar la nit anomenada Curio Bay (119 Km).

Divendres 1 de juny. A la Curio Bay visitem un bosc juràssic petrificat, és a dir, fossilitzat. Finalment ens plantem sobre el punt més al sud de la illa sud, situat al Stope Point on prenem unes fotografies (13 Km).

 

En acabat visitem les catarates del Niagara (sí, sí… com ho llegiu. Hi ha una població a kiwilàndia que es diu Niagara i, per a fer la conya, a un salt d’aigua que no fa ni un metre li han dit posa aquest grandiloqüent nom). Abans, però, vam recollir a un anglès que feia autoestop i que es dirigia a un lloc prop de Dunedin anomenat Kaka Point (també té conya el nom). Contemplem uns quants salts d’aigua més (aquesta vegada, salts de veritat): McLean Falls i Purakaunui Falls. Cap al tard arribem a Dunedin (201 Km). Al segle XIX, Dunedin va esdevenir la ciutat més poblada de Nova Zelanda a causa de la febre de l’or però al llarg del temps va anar perdent població a mesura que Auckland en guanyava. Dunedin va ser colonitzada sobre el 1850 a través d’una companyia britànica però la majoria dels colons van ser d’origen escocès. Per això s’entén que bategessin la ciutat amb el nom de Dunedin (Edinmburg en galeic). Només cal passejar una mica per la ciutat per adonar-te del caràcter marcadament escocès que té. És la oposició directa amb Christchurch, poblada principalment per anglesos i que té un fleuma totalment anglesa.
Com que comença a ploure se’ns ocorreix que ja era hora que tornéssim a anar al cinema així que anem a veure Pirates of Carebbean 3. Com sempre en Johnny Deep el millor. La vaig trobar una mica massa forçada en relació a les altres. Trobo que hi ha massa de tot.
En acabat sopem i dormim davant la platja d’Ocean Grove.

Dissabte 2 de juny. La Nicole se n’adona que només li queden 21 euros al banc i, com és lògic, està deprimida. Després d’enviar mails als seus pares i a amics ens anem a visitar la península d’Otago on hi ha colònies d’albatros reial, pingüins d’ulls grocs, pingüins blaus, foques i lleons marins. No para de ploure així que no podem gaudir gaire de res. A més, descobrim que per a veure els animals s’ha de pagar forces diners, i les visites són molt curtes. Així que ens en tornem a Dunedin (50 Km anar i tornar) i passegem per la plaça central anomenada The Octagon (perquè serà?) amb edificis emblemàtics com el Civic Centre, St. Pauls Cathedral, First Church, Railway Station o la University of Otago (aquesta última em recorda una mica a Hodwars de Harry Potter). A més, visitàrem el carrer amb més pendent del món: Baldwin Street.

 
Cap al tard, i encara plovent, deixen Dunedin i passem la nit a uns 28 quilòmetres. Concretament a Warrington.

Diumenge 3 de juny. Ens dirigim cap a Oamaru (96 Km) on hi ha una altra colònia de pingüins. Però també s’ha de pagar i el tour no comença fins a les 16h.

 

No ens hi pensem més i seguim el camí cap al Mount Cook, la muntanya més alta de Nova Zelanda (uns 3.800 metres). Entremig del trajecte gaudim del paisatges que creen les preses del riu Maitaki i, a la població de Twizel, visitem un altre escenari d’El Senyor dels Anells. Aquesta vegada es tracta dels Pelennor Fields, on es produeix la batalla més llarga del llibre, davant de Minas Tirith, contra els exèrcits de Sauron.
Tot vorejant el llac Pukaki arribem al village que es troba al peu del Mount Cook (224 Km). Acampem a prop d’allà, a una zona d’acampada anomenada White Horse Hill Camping Ground. Fa moltíssim fred, com és natural. El paisatge és impressionant.

 

Dilluns 4 de juny. Caminem una mica per la zona on podem contemplar la magnificència de la imponent muntanya (Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) i la glacera més gran de Nova Zelanda, la Tasman Glacier. Caminem per uns bonics i petits llacs alpins anomenats Blue Lakes i de tornada al village ens prenem una bona dutxa (1 dòlar per cada 5 minuts). Després de dinar deixem la zona per a anar ja cap l’últim punt del nostre viatge per la illa sud: el Mount Potts (243 Km). La última part de la carretera és de grava. Abans d’arribar, però, ens aturem a dormir vora el llac Camp.

Dimarts 5 de juny. Plou tota la nit però pel matí sembla que el temps aguanta. Arribem al Mont Potts sobre mig matí i contemplem davant nostre Edoras, la capital de Rohan en El Senyor dels Anells. Bé, senzillament és la muntanya on es va construir Edoras i que té uns entorns genials. Després de les fotos frikis de rigor (almenys per la meva part, ja que a la Nicole no li fascina massa el tema) posàrem rumb final cap a Christchurch on a mi m’esperaria una nova etapa.

 

Queenstown i El Senyor dels Anells

Dimecres 23 de maig. Ara estàvem força a prop de Queenstown, la capital de la regió anomenada fiordland, i un dels principals llocs on es va rodar El Senyor dels Anells (The Lord Of The Rings del gran J. R. R. Tolkien, pels més puristes). A més, es un dels llocs més turístics de Nova Zelanda, amb una gran activitat a l’hivern (pistes d’esquí). Abans d’arribar a Queenstown (166 Km) ens desviem una mica per anar a prop del poble de Tarras on es va filmar escenes de la “Gran Carretera de l’Est” (Great East Road). Pels que no estiguin gaire avesats a la pel•lícula, és l’escenari que apareix quan Eragorn i els hòbbits deixen Bree per encaminar-se cap a Rivendel.
Després molt a prop de Queenstown vam contemplar el lloc on es va filmar la famosa escena dels Pilars dels Reis (Pillars Of The Kings): les dues estàtues gegants entremig del riu Anduin que navega la comunitat de l’anell després de deixar Lothlòrien (els elfs). Evidentment les estàtues no hi són perquè van ser fetes per ordinador, però el paisatge és magnífic. Curiosament el lloc del està al costat del primer pont del món on es va començar a fer ponting (Bungi Jumping) i, per tant, on es va inventar.

 
A Frankton (a uns 5 quilòmetres de Queenstown) visitàrem un turó prop del llac Wakatipu on es filmaren moltes escenes de la pel•lícula com la batalla dels “wargos” amb els orcs contra els rohirrim, la marxa de la població de Rohan cap a l’abisme de Helm, etc.

 
Finalment, ja a Queenstown, passejarem per la ciutat que sembla com Puigcerdà, Andorra la Vella o algun poble de Suïssa. Com que comença a ploure agafem la furgoneta i ens dirigim cap una petita població situada a la vall del riu Dart, davant del riu Wakatipu, anomenada Kinlock (forat de la barbeta en alemany) (63 Km). Sopem a dins del cotxe a causa de la pluja.

Dijous 24 de maig. Segueix plovent però sobre les 9h s’atura. Des de Kinlock visitem un dels escenaris d’Isengard (la fortalesa on viu Saruman el Blanc); a un punt del llac Wakatipu (12 mile delta) es troba Ithilien (on Sam, Frodo i Gòl•lum atalaien les tropes provinent de Harad que van cap a Mordor amb els elefants de guerra); Amon Hen (on Boromir mor) també està tocant el llac però en un lloc anomenat Wilson Bay; Els camps gladis (Gladden Fields) estan a la vall del riu Arrow, al poble d’Arrowtown.

 

En acabat ens desplacem cap a unes muntanyes situades al nord de Queenstown on només s’hi pot accedir amb un vehicle tot terreny (com el nostre). Es tracta d’una antiga població minera anomenada Skippers (18 Km) situada al Mount Aurum Recreation Reserve. Al llarg de tot el camí el paisatge és de somni, muntanyes escarpades amb prats daurats i el riu al mig de color d’un blau tant clar que a vegades sembla blanc. Abans d’arribar a Skippers creuàrem un pont genial sobre el riu Shotover. Aquí es va filmar la part de la pel•lícula del Ford of Bruinen (quan Arwen carrega a en Frodo muntada amb un cavall blanc i és perseguida pels Nazgûll. Arriba un moment que creua un riu i les aigües d’aquest s’emporten als genets negres). Allà passem la nit amb un fred que pela.

 

Divendres 25 de maig. Ens llevem amb molt de fred però el dia és assoleiat. Fem una caminada curta pels voltants d’Skippers on contemplem les restes de l’antiga estació aurífera que va florir a aquesta part perduda de la mà de Déu durant la febre de l’or. Encara es poden veure les restes d’un antic hotel i l’escola totalment restaurada pel Departament de Conservació.

 
Tornem a Queenstown on parem a comprar i seguidament anem cap a Te Anau (206 Km), la població més pròxima a un dels fiords més famosos de Nova Zelanda, el Milford Sound. Quan ens acostem a Te Anau comença a ploure fort i només arribar ens dirigim al Centre d’Informació per a preguntar preus per a realitzar una ruta anomenada Milford Track. Aquesta ruta de tres o quatre dies està considerada una de les travesses més boniques del món. El cost de la ruta és força cara degut a que per accedir al començament només es pot fer amb vaixell. Això fa que la Nicole decideixi no fer-lo ja que va curta de diners, però ella em convenç que ho faci. Ella, que estarà a Nova Zelanda un any, quan es posi a treballar després del nostre viatge pel país tornarà per a fer-lo. En canvi jo no ho podria tornar a fer. Amb aquestes raons em vaig disposar a fer una de les millors rutes a peu del món. A l’oficina del Centre de Conservació, on s’han de reservar les cabanes (l’única manera de poder fer la ruta és estan en aquestes cabanes que tenen una capacitat màxima de 40 persones. D’aquesta manera el Departament de Conservació s’assegura que en el Fiordland Natural Park només hi accedeixen unes poques persones cada dia) em vaig trobar amb tres persones més que el volien fer. Així que ens era més convenient comprar el menjar i llogar el fogonet tots junts. Els altres tres s’havien trobat també per casualitat el mateix dia. En Niko (un basc nascut a Vitòria però resident a Madrid) s’havia trobat fent autoestop amb en Kristian (un danès que viatja amb un altre company amb una furgoneta com nosaltres). Els dos s’havien trobat uns minuts abans que jo arribés a l’oficina del Departament de Conservació amb en Guillaume (un francès que també està viatjant pel país). Així, nascut del no res, havíem fet un grup de quatre persones per a fer la travessa. Com que era temporada baixa el preu de les cabanes era només de 10$ però en temporada alta és de 60$ per nit. A més, el vaixell no fa la ruta cap al començament de la caminada si no hi ha més de dos persones disposades a anar-hi. El preu del vaixell va ser de 90 dòlars per portar-nos a l’inici més 30 dòlars més per creuar el Milford Sound des del final del camí fins la carretera més pròxima. Com que l’amic del Kristian tenia el genoll malament no va poder venir amb nosaltres i, per tant, ens recolliria tres dies després a la carretera del Milford Sound (amb això ens estalviàrem 30 dòlars per cap). A més havíem de comprar el menjar i llogar el fogonet i un Walkie Talkie d’emergència (obligatori).
La Nicole ens va instal•lar en el mateix Backpackers que estava en Niko i on m’esperaria els tres dies fins que tornés. Allà ens vam dutxar i férem un bon sopar. L’endemà començava una nova aventura i una nova experiència.

Cape Farewell i la costa oest

Dimecres 16 de maig. Dia de neteja general. Quan ja portes gairebé un mes viatjant dins de la furgoneta arriba un moment que t’has de plantejar netejar-ho tot perquè ja comença a ser desagradable. Així que aprofitàrem el dia a Motueka per a netejar tota la nostra roba, els llençols, la furgoneta, ordenar les coses, etc. A més, estem sense existències: dia de compres al supermercat on omplim la furgoneta de menjar. Ens connectem a Internet i ens acomiadem de la Jana que es dirigeix altre cop cap a Nelson.
El nostre rumb és completament oposat: la Jana se’n va cap el sud i nosaltres cap el nord, concretament cap a la punta més septentrional de la illa sud: el cap Farewell. El trajecte, de 104 Km, es fa força ràpid i hi arribem en fer-se fosc (Ara ja es fa fosc a les 18h). Ens aturem per a sopar i dormir al centre d’informació del Cape Farewell que durant la temporada baixa està tancat. Fa molt de vent. Aprofitem el temps i de passada que cuinem el sopar fem també el dinar per l’endemà: amanida d’arròs amb pebrot, ceba, tomàquet i maionesa.

Dijous 17 de maig. El dia és molt ventós però no ens atura en decidir caminar pel Farewell Split, una franja de sorra de més de cent quilòmetres similar a la platja del trabucador al delta de l’Ebre. Si mires el mapa de la illa sud, el Farewell Split sembla el bec d’un kiwi, bonica relació. El Farewell Split és una reserva natural on hi habiten centenars d’espècies marines d’ocells. Ens posem a caminar de cara el vent, cosa que ens facilita les coses. Al cap de dues hores sembla que estiguem al mig del desert: un sol enlluernador, un fort vent que ens tira la sorra a la cara i als ulls i, tot el que t’avarca els ulls és l’horitzó. Finalment, decidim tornar enrere però ens queda el pitjor, ja que ara el vent ens ve en contra…

 

Arribem a la furgoneta exhaustos i fets pols maleint la idea de caminar per la sorra (ens passarem gairebé dues setmanes trobant sorra pel cos i per la furgoneta). Després de dinar anem al cap Farewell, el punt més nord de la illa sud. Es tracta d’un impressionant penya-segat amb unes formacions rocoses precioses. Com a mínim, això si que va valdre la pena.

 
Condueixo altre cop fins a Motueka (104 Km) i comencem una nova etapa en la nostra ruta: ens dirigim a la costa oest. Agafem l’anomenada Motueka Valley Highway fins arribar prop del poble de Kawatiri (101 Km), on ens disposem a passar la nit en un càmping informal. Com que segueix fent vent, ens és molt difícil cuinar a fora, i per primera vegada cuinem a dins de la furgoneta i així evitar que el vent ens apagui el foc dels fogons.

Divendres 18 de maig. El parc natural de Nelson Lakes és un dels més importants a l’illa sud, i com que hi estem força a prop fem una petita volta per a visitar-lo. Al cap d’uns 25 quilòmetres arribem a Saint Anaud, el començament del parc. Allà passegem pel llac Rotoiti, concretament per la Kerr Bay. Seguidament posem rumb a Wesport (131 Km), la primera ciutat de la costa oest. Aquesta població és força bonica i pintoresca, sembla que estiguis en un poble de l’antic oest als EUA. Carres rectes i cases baixes de fusta amb tot de botiguetes amb porxos. Aquesta arquitectura és força típica a Nova Zelanda.

 
A partir d’aquí agafem la carretera que ens portarà a través de la costa oest cap al sud de l’illa (Highway 6). La següent parada és a Punakaiki (57 Km) però al llarg de tota la carretera el paisatge de la costa és meravellós, sobretot una badia anomenada Maybille Bay, amb una platja rocosa de pel•lícula.

 

Punakaiki és famosa per unes formacions rocoses, creades al llarg de milions d’anys, que semblen truites de patates posades unes sobre les altres. D’aquí ve el nom de Pancake Rocks & Blowhole.

 
D’allà vam seguir fins a Greymouth (44 Km), la ciutat més gran de la costa oest i també la més lletja. És una ciutat plena de fum, grisa, sense cap encant però com que ja es feia fosc vam passar-hi la nit.

Dissabte 19 de maig. De Greymouth ens desplaçàrem fins a Hokitika, una població realment encantadora situada a uns 40 quilòmetres de la grisa Greymouth. Hokitika va néixer a finals del segle XIX de la nit al dia degut a la descoberta d’or per la zona. Això va originar l’anomenada febre que va portar milers de persones en busca del preuat metall. A més, Hokitika és important perquè la zona és abundant en una pedra preciosa anomenada Greenstone o Jade (Pounamu en maori) molt valorada pels maoris i de la que se’n feien molts objectes, des de penjolls a armes. Per això se la considerava com un tresor i era objecte de comerç entre els maoris de la illa sud i de la nord. Arran d’això Hokitika té una important indústria del jade amb desenes de tallers arreu del poble.

 
En acabar de dinar seguírem la ruta fins arribar al llac Ianthe (52 Km) on, a causa de problemes de salut personals de la Nicole, férem mitja volta i tornàrem cap a Hokitika.
El dispensari mèdic no obria els caps de setmana així que decidírem passar tot el diumenge pels voltants.
El primer que férem va ser anar al cinema a veure “The Black Sheep” (L’ovella negra), una comèdia de terror novazelandesa molt semblant a l’opera prima de Peter Jackson, “Tu madre se ha comido a mi perro” (humor absurd, sang i fetge i argument dolent).

Diumenge 20 de maig. Tota la nit se la passa plovent i pel matí, sembla que ha de seguir igual. Com que no podem fer gaire cosa ens posem a llegir a la furgoneta i ens connectem una estona a Internet en un local del poble. Cap a la tarda sembla que la pluja disminueix d’intensitat i anem a visitar una gorja anomenada Hokitika Gorge. Ens hi vam presentar sense saber gairebé res sobre el lloc i ens va donar una immensa sorpresa ja que és realment idíl•lic. Llàstima de la pluja perquè ens va impedir estar gaire estona gaudint de l’espectacle de la natura.

 
Dinem uns entrepans a dins de la furgoneta a causa de la forta pluja i en tornar cap al poble ens perdem ja que la forta pluja ens impedeix veure bé les senyals. Això fa que donem una volta pel llac Kaniere. En arribar a Hokitika em de cuinar i sopar a dins del vehicle.

Dilluns 21 de maig. Plovisqueja. Anem al consultori mèdic però no li donen hora fins a les 15h. Seguim la visita pels voltants: llac Kaniere, on gaudim d’un passeig preciós entre un bosc humit ple d’encant i contemplem l’espectacle d’un salt d’aigua (Dorothy Falls).

 

Després de dinar la Nicole va al metge mentre jo l’espero llegint el llibre d’història. Sabíeu que sobre l’any 250 dC. es va produir el primer aconteixement històric de Nova Zelanda amb repercussions a tot el món? Sobre aquesta època a la illa nord va entrar en erupció un volcà que va produir una de les cortines de cendra més grans que es coneixen (més forta que la que va provocar el volcà Krakatoa al segle XIX). L’erupció va ser tant forta que en l’actualitat el llac més gran de Nova Zelanda (llac Taupo) és en realitat el crater del volcà. Però encara no està tot explicat. El més impressionant de tot això és que, per primera vegada, hi ha una confirmació de l’erupció en escrits. En època de l’emperador romà Comodo (sobre el 250 dC.) els cronistes van constatar que durant moltes nits el cel estava tacat de sang i no es podien veure les estrelles. El mateix va escriure en la mateixa època els cronistes de l’imperi xinès. Amb això es pot veure l’enormitat del que va representar l’erupció.
De fet, l’impacte del volcà Taupo a Nova Zelanda va provocar l’extinció d’una important població de dinosaures (sí, sí… ho heu llegit bé) que encara romanien aïllats, quan a la resta del planeta estaven extingits milers d’anys abans. Com es degut això? Quan Nova Zelanda es va separar del megacontinent de Godwana, durant la formació dels continents, va mantenir aïllats les poblacions animals i vegetals d’aquesta època, permeavilitzant-los de la resta. Els paleontòlegs encara no s’expliquen aquest fet però, el que sí que es pot dir, és que hi ha evidencies científiques que ho demostren. Només cal passejar pels boscos de NZ i descobrir que a l’únic lloc on encara es conserven la majoria d’espècies de falgueres de tot el món és aquí. La falguera és una de les plantes més primitives que es coneix. Sento haver-me extès una mica massa però és que ho trobo molt interessant, tot i que és possible que en l’explicació hi hagi errades a causa d’haver-ho escrit de memòria.
Al cap d’una hora d’esperar la Nicole arriba amb bones notícies sobre la seva salut i, per tant, ho anem a celebrar al bar tot i prenent una cervesa. A més, aprofito que torno a estar a Hokitika per a comprar-me un penjoll de jade verd (el de Nova Zelanda) per a tenir un bon record. Evidentment escolleixo una pedra barata ja que el jade, sembla mentida, és caríssim.
Tornem a la carretera i, tornem a passar pel llac Ianthe però aquesta vegada sense fer mitja volta fins que arribem a Whataroa (105 Km). Sopem i a dormir. Aquesta nit va ser realment freda. Es notava que ens estàvem acostant a la part central dels alps novazelandesos.

Dimarts 22 de maig. Fa un fred que pela i fem ruta cap a la glacera anomenada Franz Josef Glacier (el nom el va posar l’explorador austríac Haast quan va descobrir la glacera en honor a l’emperador austrohongarès d’aquell moment) (32 Km). Sobre la creació de la glacera hi ha una llegenda maori molt bonica que ho explica: Una noia maori, d’una tribu prop d’on ara es troba la glacera, li agradava molt escalar les muntanyes. Per això ella sempre estava caminant i gaudint de les alçades. Com que ho volia compartir amb el seu amor, convenç a la seva parella perquè escali amb ella. Durant la pujada ell cau i es mata provocant una enorme tristesa en la noia que comença a plorar i a plorar. Els deus, per a recordar el que va passar, van congelar les llàgrimes creant la glacera.
En acabat anem a una altra glacera, Fox Glacier (24 Km). Ambdues glaceres estan en recessió des de fa molts anys, demostrant clarament que el planeta s’està escalfant. I encara hi ha gent que dubta del canvi climàtic?

 
Seguim el trajecte cap el sud però finalment ens acomiadem de la costa oest per entrar cap a d’interior fins arribar al llac Wanaka (214 Km). Però pel camí ens topem amb un gran ensurt. Quan estàvem conduint vam veure un salt d’aigua prop de la carretera i vam dir-nos: perquè no visitar-les? Així que vam fer mitja volta al mig de la carretera. El problema és que jo no vaig veure que la vorera de la carretera estava enclotada i enfangada a causa de l’enorme quantitat d’herba que hi creixia. El cotxe va quedar clavat a la cuneta i no podíem sortir de cap de les maneres. Vam posar pals i pedres a les rodes per a provar de sortir però no va funcionar. Jo estava molt enfadat perquè, primer, havia estat culpa meva, i segon, representava que la furgoneta era 4×4 i quan posava la reductora la tracció sempre era només a les rodes del darrera. Estàvem a més de cent quilòmetres, a banda i banda, d’un telèfon o una població. Vam tancar la furgoneta i ens vam dirigir al salt d’aigua on havíem vist abans uns cotxes aparcats. Quan hi vam arribar els cotxes ja no hi eren així que vam fer mitja volta decidits a aturar el primer cotxe que passés. Només arribar a l’alçada on teníem la furgoneta va passar un tot terreny i li férem senyals. L’home, molt amablement, va baixar del cotxe i va examinar la situació. La primera pregunta que ens va fer va ser: perquè no poseu el 4×4 de la furgoneta. Justament el meu tot terreny té el mateix xassís que la furgoneta. Jo li vaig comentar que creia que el 4×4 no funcionava bé ja que la tracció sempre era a les rodes de darrera. Ell em va mirar estranyat i em va preguntar si havia canviat la tracció de 2×4 a 4×4. Només s’ha d’apretar una palanca a cada roda del davant per a fer-ho… Evidentment la cara d’estúpid que vaig fer va ser impressionant. Total, que ho vaig fer i, ara sí, la Mitsubishi Delica era realment 4×4, però estava massa enclotada per a poder sortir. Així que l’home va lligar una corda entre els dos vehicles i finalment vam poder sortir. Després de donar-li les gràcies de totes les maneres i en tots els idiomes vam poder seguir el camí.
Al llac Wanaka dormírem en un càmping informal on va ploure durant tota la nit.

Abel Tasman National Park

Dissabte 12 de maig. El primer dia de la travessa ja és aquí. Ens llevem a les 7h, esmorzem i ens condueixo la furgoneta fins a l’inici de la ruta, un petit poble situat al sud del parc natural anomenat Marahau (11 Km). Aparquem la furgoneta en un aparcament específic per entrar a l’Abel Tasman i comencem a caminar. El nostre objectiu per el primer dia és arribar a la cabana anomenada Anchorage Hut. Després d’unes quatre hores de camí hi arribem.

 

El paisatge durant tot el recorregut és fabulós: platges daurades desertes amb una aigua clara de color blau turquesa, boscos humits plens d’ocells i de tota l’escala cromàtica del verd, vistes que et deixen sense respiració… En resum, un magnífic camí. L’únic inconvenient és el pes de la motxilla.

 
La cabana està dividida en tres habitacions. Dues són els dormitoris amb lliteres i la central és la cuina, amb una estufa de gas (tot un luxe!).
Com que vam arribar força d’hora i encara hi havia llum del sol vaig caminar per un camí que porta fins un cap anomenat Pitt Head, on a l’extrem del cap hi ha una petita illeta on antigament hi havia hagut un pa maori (una fortificació). Les vistes són molt maques però com que comença a fer-se fosc decideixo tornar corrent fins a la cabana. Sopar i dormir.

Diumenge 13 de maig. En el segon dia de la travessa descobrírem la importància de les marees, almenys en la ruta de costa de l’Abel Tasman. Durant tota la ruta s’han d’anar creuant estuaris que es poden caminar només durant la marea baixa, si no, s’ha de fer una volta de nassos. D’aquesta manera, a cada cabana hi ha informació sobre les hores de la marea baixa. Aquell dia la marea baixa era sobre les 12 del matí i l’estuari es pot creuar normalment dues hores abans i després de la marea baixa. Dit i fet. Sobre les 11 del matí ens proposàrem creuar l’estuari. Quan hi arribàvem semblava que podríem creuar sense problemes però quan estàvem al bell mig topàrem amb una part que encara estava inundada. Evidentment no volíem tornar enrere per a fer la volta així que ens descalçàrem i travessarem l’estuari enmig dels ais i uis de caminar sobre sorra amb petxines.

 

En arribar a l’altra banda ens separàrem perquè jo volia anar a veure uns salts d’aigua que hi havia prop d’allà. El camí fins al salt d’aigua és força inclinat però al cap d’uns 45 minuts a un bon ritme m’hi planto.
La ruta fins a la següent cabana, Bark Bay Hut, dura unes 3 hores. Abans d’arribar a la cabana s’ha de creuar un pont penjant sobre el riu Falls. Com que és la primera vegada que en travessa un el creuo dues vegades.

 

A la desembocadura del riu Falls dino arribar a la cabana. En arribar la Jana em proposa anar a banyar-nos a la platja i com que estic mort de calor accepto encantat. L’aigua estava gelada però va anar molt bé per a refrescar-nos. La resta d’excursionistes ens van mirar amb cara d’al•lucinats però va ser una experiència gratificant. Com a curiositat, els únics punts al llarg de la ruta en que hi pots beure aigua potable (garantida) és a les cabanes ja que tenen un sistema per a tractar l’aigua. La resta de llocs sempre et diuen que vagis en compte perquè és possible que continguin un paràsit que es transmet de forma similar a la solitària i que et provoca unes cagarrines de mil dimonis (per sort no ho he comprovat). Per això et recomanen que bullis l’aigua almenys uns tres minuts per eliminar aquest paràsit.
La Bark Bay Hut està plena de gent degut a que és la cabana central de la ruta per la costa i, per tant, és el punt de trobada per la gent que la fa per les dues direccions. Després de sopar i jugar al tres en ratlla i al dominó amb fulles (d’alguna cosa ha de servir l’experiència a l’Esplai) ens posàrem a dormir. Dormir? No! Perquè a la nostra habitació ens vam topar amb uns roncadors de rècord Guiness. Mai en ma vida havia conegut una gent que ronqués tant fort. Impressionant! Tanmateix el cansament fa miracles.

Dilluns 14 de maig. Un altre dia assoleiat i quatre hores de caminada fins a la següent cabana: Awaroa Hut. Aquesta vegada hem de creuar dos estuaris i, com abans, ho hem de fer descalços.

 

La cabana aquesta vegada té una estufa de llenya i hi ha menys gent. Va ser molt divertit anar trobant-nos a cada cabana amb una parella de novazelandesos que també estaven fent la ruta: Peter i Max. Eren molt simpàtics i, després de caminar, a les cabanes vaig tenir unes converses força interessants. També vaig poder conversar llargament amb uns israelians i amb una polonesa. Tots ells gent molt peculiar.

Dimarts 15 de maig. És l’últim dia de la caminada i només ens queda 1 hora i mitja de trajecte fins a Toteranui, on ens espera el taxi aquàtic a les 15:30h. La marea baixa a aquest dia esdevé força tard, a les 14h, i justament davant la cabana tenim un enorme estuari que hem de creuar per a poder seguir el camí. Des de bon matí fins al migdia anem contemplant com lentament l’aigua va retrocedint fins que, sobre les 13:30h decidim creuar l’estuari. A Toteranui esperem el water taxi enmig d’un núvol de sandflies (mosques de la sorra), típiques a Nova Zelanda, però maleïdament emprenyadores ja que et piquen per tot arreu. Amb la llanxa vam gaudir d’un viatge de tornada amb unes vistes de la costa i amb una parada a una colònia de foques que hi ha en un illot davant d’Abel Tasman.
Va ser molt divertit quan vam arribar a Marahau amb la llanxa, ja que aquesta, quan va arribar a la platja, va pujar directament amb un remolc arrossegat per un tractor. D’aquesta manera vam creuar tot el poble, pujats a la llanxa i portats per un tractor. Des de la central del taxi fins a la furgoneta haguérem de caminar una mica més i ens en tornàrem cap a Motueka on ens dutxarem (furtivament) al backpackers de la Jana.

Tornem a la carretera

Dimecres 9 de maig. Després de tres setmanes increïbles a la Brightlands Bay és hora de seguir el nostre viatge per la illa sud. Ens llevem ben d’hora perquè en Gus marxa cap a Elaine Bay (on tenim la furgoneta) sobre les 8 del matí. Esmorzar ràpid i a carregar maletes a la llanxa. El mateix dia deixàvem la granja quatre persones: en Volker (Alemanya), la Jana (Alemanya), la Nicole (Alemanya) i jo mateix. El comiat no va ser fàcil però tot té un final. Al cap d’un quart d’hora la brisa del mar m’acariciava la cara mentre ens allunyàvem ràpidament de la granja amb la llanxa.
La nostra primera destinació era Nelson, la ciutat més propera i més important al nord de la illa sud. Com que ni en Volker ni la Jana tenien transport els portàrem amb nosaltres. Es va fer estrany tornar a agafar la furgoneta després de tant de temps però també hi havia ganes de reemprendre la nostra ruta. El camí d’Elaine Bay cap a Nelson (79 Km) va estar ple de revolts i de fortes pendents. Sobre el migdia ens vam plantar a la ciutat i vam buscar un allotjament per la Jana en un backpackers (hostel). La Nicole no es trobava gaire bé perquè estava refredada així que també es va allotjar a l’hostel. Dinàrem al costat de la catedral, un edifici meitat neogòtic – meitat art contemporani, i estarem una bona estona estirats a la gespa parlant i tocant la guitarra.

 

Ja cap a mitja tarda passejàrem pels carrers, on em vaig comprar el llibre The Penguin History of New Zealand per Mikel King (havia de començar a enterar-me una mica amb profunditat de la història del país que estava visitant). Quan es va fer tard vam deixar la Nicole al backpackers i vam anar a portar en Volker en una granja propera, on s’hi estaria durant una o dues setmanes abans de tornar cap a Alemanya. Altre cop a Nelson, la Jana em va cuinar un arròs bullit a la cuina de l’hostel i després de sopar i de començar a llegir l’interessant llibre que m’acabava de comprar m’en vaig anar a dormir a la furgoneta (aparcada davant).

Dijous 10 de maig. En acabar d’esmorzar vaig anar a veure la Nicole i la Jana, i em vaig trobar la sorpresa que les dues es trobaven malament. Així que no m’ho vaig pensar dues vegades i me’n vaig anar a visitar Nelson. Prop de la ciutat es troba el centre geogràfic de Nova Zelanda que s’hi pot accedir per un bonic sender que travessa un parc botànic. El centre està justament en el cim d’una muntanya que dóna vistes de la població.

 

Va començar a ploure però això no em va aturar en seguir passejant una mica més entremig dels parcs i vaig caminar pel Sir Stanley Whitehead Park, on en principi hi havia un jardí d’estil japonès que no vaig trobar. En tornar al centre de Nelson estava afamat així que, per primera vegada en molt de temps, vaig anar a un McDonals i em vaig comprar una Kiwiburger (és com una Bigmac però se li afegeix un ou ferrat i remolatxa). És un bon moment per a comentar que a Nova Zelanda està ple de restaurants de menjar ràpid. A cada cantonada te’n trobes a cabassos. No és d’estranyar, doncs, que es vegi tanta gent grassa. Tanmateix, també hi ha molta cultura de l’esport, i per això també hi ha molta gent atlètica. Constantment si camines pels carrers de qualsevol població novazelandesa et creues amb gent corrent. Com sempre, Nova Zelanda és un país de contrastos, fins i tot en el menjar i en l’esport.
En tornar a l’hostel em vaig assentar en un còmode sofà a llegir durant tota la tarda el fascinant llibre d’història kiwi. Sabíeu que, per exemple, Nova Zelanda va ser l’últim lloc al planeta en ser habitat per l’home? Els últims estudis revelen que els primers humans en colonitzar l’illa van ser els maoris (procedents de la polinèsia) sobre el 1200 dC. És a dir, quan a Catalunya estàvem en plena expansió amb Jaume I, els primers homes trepitjaven Nova Zelanda. Uns homes que encara estaven en la Edat de Pedra, impressionant! Bé, no segueixo perquè segur que molts de vosaltres ja us deveu estar estirant els cabells en llegir alguna cosa sobre Història. Però no us penseu que us salvareu ja que, al llarg del bloc, penso anar fent anotacions sobre la història del país, ara que estic més assabentat sobre com ha estat.
Ja al vespre la Nicole i la Jana van fer acte de presència i van tenir el detall de fer-me el sopar: pasta amb tomàquet. Elles se’n van tornar a dormir i jo em vaig quedar forces hores conversant agradablement amb un alemany i un anglès que havien viatjat per molts països. L’anglès em va començar a explicar les seves aventures per Àsia, on va estar viatjant al llarg d’un any: India, Xina, Nepal, Tailàndia, entre d’altres. És impressionant conèixer gent que només viu per viatjar. Treballen durant un temps i després es passen un altre temps viatjant, i així van fent. La veritat és que em fan una mica d’enveja…

Divendres 11 de maig. Finalment les malaltes ja estaven recuperades, així que anàrem al Centre d’Informació de Nelson on reservàrem tres cabanes per a l’Abel Tasman National Park. Perquè reservar tres cabanes? Doncs bé, ens havien parlat molt bé d’una de les grans rutes a peu que es poden fer a l’illa sud és justament a aquest parc nacional (el primer que es va crear a l’illa sud a finals del segle XIX) tot resseguint la costa al llarg de tres o quatre dies. La Jana també ho volia fer així que també s’hi va apuntar.
Passar la nit en una cabana en un parc natural a NZ costa durant la temporada alta uns 40$ la nit (20€) però ens va costar només 10$ (5€) ja que al maig comença la temporada baixa. L’únic problema és que un cop acabes la ruta has de tornar on tens el vehicle, així que vam haver de reservar un “watertaxi”, una espècie de taxi que és una llanxa, perquè ens tornés al punt inicial. Un cop fetes totes les transaccions necessàries al Centre d’Informació anàrem a comprar algun material per a l’excursió. Abans però, vaig aprofitar que al Centre d’Informació hi havia molts endolls per a connectar el portàtil i poder passar la meva música a l’iPod de la Nicole. Sembla una tonteria, però és que jo també vull escoltar la meva música a la furgoneta.
Compràrem una bossa impermeable per a la motxilla en cas que en algun moment al llarg de la caminada es possés a ploure, encara que al Centre d’Informació ens van dir que el pronòstic del temps per als tres dies era de sol. L’últim gran supermercat abans d’arribar a Abel Tasman estava a la població de Motueka, així que hi vam anar (49 Km). Allà compràrem el menjar pels tres dies i llogàrem un fogonet lleuger per a poder cuinar. En acabat, la Jana es va allotjar en un backpackers i, la Nicole i jo hi anàrem per acabar de passar la tarda ja que estava plovent.
El principal problema que vam tenir en aquesta travessa va ser amb el “sac de dormir” de la Nicole. Bé, senzillament no en té. Ella dorm en un edredó que ja venia amb la furgoneta quan la vam comprar. Així que, després de consultar preus per a comprar o llogar un sac de dormir, decidírem portar amb nosaltres la manta. Això suposa un pes i un espai extra. A més, s’ha d’afegir que la Nicole no té una motxilla gran d’excursió, cosa que complicava encara més les coses. D’aquesta manera ens vam haver de repartir gairebé tot el pes entre la Jana i jo. La cosa es va empitjorar quan la Jana, que havia de portar la manta de la Nicole, no li quedava més espai per a portar el menjar. Així que em va tocar a mi carregar amb tot el pes del menjar de tres dies per a tres persones…