Tornem a la carretera

Dimecres 9 de maig. Després de tres setmanes increïbles a la Brightlands Bay és hora de seguir el nostre viatge per la illa sud. Ens llevem ben d’hora perquè en Gus marxa cap a Elaine Bay (on tenim la furgoneta) sobre les 8 del matí. Esmorzar ràpid i a carregar maletes a la llanxa. El mateix dia deixàvem la granja quatre persones: en Volker (Alemanya), la Jana (Alemanya), la Nicole (Alemanya) i jo mateix. El comiat no va ser fàcil però tot té un final. Al cap d’un quart d’hora la brisa del mar m’acariciava la cara mentre ens allunyàvem ràpidament de la granja amb la llanxa.
La nostra primera destinació era Nelson, la ciutat més propera i més important al nord de la illa sud. Com que ni en Volker ni la Jana tenien transport els portàrem amb nosaltres. Es va fer estrany tornar a agafar la furgoneta després de tant de temps però també hi havia ganes de reemprendre la nostra ruta. El camí d’Elaine Bay cap a Nelson (79 Km) va estar ple de revolts i de fortes pendents. Sobre el migdia ens vam plantar a la ciutat i vam buscar un allotjament per la Jana en un backpackers (hostel). La Nicole no es trobava gaire bé perquè estava refredada així que també es va allotjar a l’hostel. Dinàrem al costat de la catedral, un edifici meitat neogòtic – meitat art contemporani, i estarem una bona estona estirats a la gespa parlant i tocant la guitarra.

 

Ja cap a mitja tarda passejàrem pels carrers, on em vaig comprar el llibre The Penguin History of New Zealand per Mikel King (havia de començar a enterar-me una mica amb profunditat de la història del país que estava visitant). Quan es va fer tard vam deixar la Nicole al backpackers i vam anar a portar en Volker en una granja propera, on s’hi estaria durant una o dues setmanes abans de tornar cap a Alemanya. Altre cop a Nelson, la Jana em va cuinar un arròs bullit a la cuina de l’hostel i després de sopar i de començar a llegir l’interessant llibre que m’acabava de comprar m’en vaig anar a dormir a la furgoneta (aparcada davant).

Dijous 10 de maig. En acabar d’esmorzar vaig anar a veure la Nicole i la Jana, i em vaig trobar la sorpresa que les dues es trobaven malament. Així que no m’ho vaig pensar dues vegades i me’n vaig anar a visitar Nelson. Prop de la ciutat es troba el centre geogràfic de Nova Zelanda que s’hi pot accedir per un bonic sender que travessa un parc botànic. El centre està justament en el cim d’una muntanya que dóna vistes de la població.

 

Va començar a ploure però això no em va aturar en seguir passejant una mica més entremig dels parcs i vaig caminar pel Sir Stanley Whitehead Park, on en principi hi havia un jardí d’estil japonès que no vaig trobar. En tornar al centre de Nelson estava afamat així que, per primera vegada en molt de temps, vaig anar a un McDonals i em vaig comprar una Kiwiburger (és com una Bigmac però se li afegeix un ou ferrat i remolatxa). És un bon moment per a comentar que a Nova Zelanda està ple de restaurants de menjar ràpid. A cada cantonada te’n trobes a cabassos. No és d’estranyar, doncs, que es vegi tanta gent grassa. Tanmateix, també hi ha molta cultura de l’esport, i per això també hi ha molta gent atlètica. Constantment si camines pels carrers de qualsevol població novazelandesa et creues amb gent corrent. Com sempre, Nova Zelanda és un país de contrastos, fins i tot en el menjar i en l’esport.
En tornar a l’hostel em vaig assentar en un còmode sofà a llegir durant tota la tarda el fascinant llibre d’història kiwi. Sabíeu que, per exemple, Nova Zelanda va ser l’últim lloc al planeta en ser habitat per l’home? Els últims estudis revelen que els primers humans en colonitzar l’illa van ser els maoris (procedents de la polinèsia) sobre el 1200 dC. És a dir, quan a Catalunya estàvem en plena expansió amb Jaume I, els primers homes trepitjaven Nova Zelanda. Uns homes que encara estaven en la Edat de Pedra, impressionant! Bé, no segueixo perquè segur que molts de vosaltres ja us deveu estar estirant els cabells en llegir alguna cosa sobre Història. Però no us penseu que us salvareu ja que, al llarg del bloc, penso anar fent anotacions sobre la història del país, ara que estic més assabentat sobre com ha estat.
Ja al vespre la Nicole i la Jana van fer acte de presència i van tenir el detall de fer-me el sopar: pasta amb tomàquet. Elles se’n van tornar a dormir i jo em vaig quedar forces hores conversant agradablement amb un alemany i un anglès que havien viatjat per molts països. L’anglès em va començar a explicar les seves aventures per Àsia, on va estar viatjant al llarg d’un any: India, Xina, Nepal, Tailàndia, entre d’altres. És impressionant conèixer gent que només viu per viatjar. Treballen durant un temps i després es passen un altre temps viatjant, i així van fent. La veritat és que em fan una mica d’enveja…

Divendres 11 de maig. Finalment les malaltes ja estaven recuperades, així que anàrem al Centre d’Informació de Nelson on reservàrem tres cabanes per a l’Abel Tasman National Park. Perquè reservar tres cabanes? Doncs bé, ens havien parlat molt bé d’una de les grans rutes a peu que es poden fer a l’illa sud és justament a aquest parc nacional (el primer que es va crear a l’illa sud a finals del segle XIX) tot resseguint la costa al llarg de tres o quatre dies. La Jana també ho volia fer així que també s’hi va apuntar.
Passar la nit en una cabana en un parc natural a NZ costa durant la temporada alta uns 40$ la nit (20€) però ens va costar només 10$ (5€) ja que al maig comença la temporada baixa. L’únic problema és que un cop acabes la ruta has de tornar on tens el vehicle, així que vam haver de reservar un “watertaxi”, una espècie de taxi que és una llanxa, perquè ens tornés al punt inicial. Un cop fetes totes les transaccions necessàries al Centre d’Informació anàrem a comprar algun material per a l’excursió. Abans però, vaig aprofitar que al Centre d’Informació hi havia molts endolls per a connectar el portàtil i poder passar la meva música a l’iPod de la Nicole. Sembla una tonteria, però és que jo també vull escoltar la meva música a la furgoneta.
Compràrem una bossa impermeable per a la motxilla en cas que en algun moment al llarg de la caminada es possés a ploure, encara que al Centre d’Informació ens van dir que el pronòstic del temps per als tres dies era de sol. L’últim gran supermercat abans d’arribar a Abel Tasman estava a la població de Motueka, així que hi vam anar (49 Km). Allà compràrem el menjar pels tres dies i llogàrem un fogonet lleuger per a poder cuinar. En acabat, la Jana es va allotjar en un backpackers i, la Nicole i jo hi anàrem per acabar de passar la tarda ja que estava plovent.
El principal problema que vam tenir en aquesta travessa va ser amb el “sac de dormir” de la Nicole. Bé, senzillament no en té. Ella dorm en un edredó que ja venia amb la furgoneta quan la vam comprar. Així que, després de consultar preus per a comprar o llogar un sac de dormir, decidírem portar amb nosaltres la manta. Això suposa un pes i un espai extra. A més, s’ha d’afegir que la Nicole no té una motxilla gran d’excursió, cosa que complicava encara més les coses. D’aquesta manera ens vam haver de repartir gairebé tot el pes entre la Jana i jo. La cosa es va empitjorar quan la Jana, que havia de portar la manta de la Nicole, no li quedava més espai per a portar el menjar. Així que em va tocar a mi carregar amb tot el pes del menjar de tres dies per a tres persones…

La vida a la Brightlands Bay

Són les 7 del matí i la claror del sol il•lumina la meva habitació a través del finestram encarat a l’est. El repetitiu so de l’alarma del mòbil em desperta del son reparador tot estirat sobre un llit que consisteix en dos matalassos col•locats un sobre l’altre. Un peu sobresurt dels llençols i la manta, com sempre, em trobo abocat al costat dret del matalàs degut a la mala forma que deu haver agafat al llarg dels anys. Encara amb un ull tancat, tantejo amb els dits en busca de l’origen del so estrident. Finalment aconsegueixo parar l’alarma i em concedeixo uns minuts de mandres. El cap encara està mig emboirat per la son però, tot i així, em poso a buscar la roba espargida pel terra. No se sent cap soroll a la casa, excepte el cruixit de la fusta del terra al caminar. Sembla que avui farà un bon dia. Des de la porta corredera que dóna a la terrassa contemplo el paisatge de postal. L’aigua de la badia, d’un color argentat pels rajos del sol, es troba en calma i, al fons, les muntanyes de l’altre cantó del fiord es troben cobertes d’una allargaçada boirina. Unes fileres de boies clapegen el mar de negre. A la platja, el moll de fusta presideix l’accés al caminal que porta cap a la casa i a la resta d’estructures. Si aguditzes una mica l’oïda pots escoltar el refilar dels ocells situats als arbres propers.

 
Lentament, per evitar fer soroll, baixo esglaó rere esglaó, l’escala que porta a la planta baixa, concretament a la cuina. Segueixo per un passadís amb portes a ambdós costats fins arribar al quarto de bany. Mentre en desvesteixo deixo oberta l’aixeta de l’aigua calenta per donar temps al calentador perquè sempre tarda força a començar a agafar temperatura. Una dutxa ràpida i me’n torno a l’habitació.
La resta de gent encara no s’ha llevat, o almenys no se sent cap soroll que ho identifiqui. Agafo el llibre de Harry Potter i em poso a llegir assegut sobre el llit escalfant-me amb els rajos de sol. La porta de davant meu s’obre i apareix la Nicole tot dient bon dia. Baixa les escales i jo segueixo amb la meva lectura. Una mica més tard sento el soroll de passes entrant a la cuina. S’omple la tetera i uns segons més tard el recipient comença a crepitar per la progressiva escalfor de l’aigua.
Deixo el llibre i me’n vaig a baix: Good Morning. La Kathy, des dels fogons em respon somrient i en Gus, que acaba d’entrar, també em desitja un bon dia. Tallo unes quantes llesques de pa i les poso al grill perquè es torrin. La Nicole mentrestant comença a parar la taula. L’esmorzar habitualment consisteix en fruita acabada de trossejar (plàtan, fruita de la passió, poma, pera, taronja, pinya i algunes fruites tropicals més), iogurt grec, torrades, mantega, mantega de cacahuet, melmelada de fruites del bosc (maduixes, gerds, mores…) o d’albercoc, llet, mel, muesli i una tassa de te.

 
La Nicole i jo recollim la taula, i col•loquem tots els estris i el menjar al seu lloc. Després ella se’n va a fumar a fora amb la Kathy, i jo les acompanyo o, de vegades, em torno a posar a llegir una estona a la fresca. En acabat, sobre les 9:30h la Kathy o en Gus ens diuen la feina del dia, tot i que forces vegades els hem de preguntar que hem de fer.
Les feines poden ser força variades.

Ovelles: moure les ovelles de parcel•la perquè puguin pasturar amb herba fresca. Un dia també haguérem de reunir totes les ovelles (un centenar, aproximadament) perquè les havíem de donar un medicament antiparàsits. La feina va ser força divertida perquè primer has d’aconseguir que totes les ovelles vagin on tu vols. Després les fas entrar en un edifici especial. I, en acabat, una rere l’altre, les has d’agafar (cosa que costa perquè tenen molta força) i agafar-les pel coll mentre una altra persona posa el tub de medicament a la boca amb la dosi adequada. Per no donar dues dosis a una mateixa ovella es marquen amb un guix especial de color rosa. Mentre férem aquesta tasca tinguérem la mala sort que una de les ovelles es va enganxar la pota entre dues fustes i no ens adonàrem. Com que per a poder agafar-les estan en una habitació molt apretades, la pobra ovella va morir esclafada per la resta. La Kathy em va dir que no és habitual i que és la primera ovella que els mor en més de 6 anys. Tot i així, no us penseu que les ovelles viuen malament, tot el contrari. Estan tot el dia pasturant en una gran parcel•la.

 
Males herbes: Simplement es tracta de treure les males herbes de l’hort. Una feina empipadora però que s’ha de fer.
Plantar: Plantar els vegetals per l’hort com cols, porros, coliflors, bròquils, remolatxa, etc. A més, haguérem de construir una xarxa al voltant de les hortalisses perquè els ocells no se les mengin. A Nova Zelanda els ocells són més empipadors que a Catalunya senzillament perquè n’hi moltíssims més. Cada dia estan per l’hort un paó reial femella, una parella d’ànecs salvatges o un pukeko (ocell negre, de llargues potes i de bec vermell).
Gallines: Donar de menjar a les gallines, canviar-los-hi l’aigua i mirar si han post cap ou. Un dia haguérem de matar dos galls perquè en Gus i la Kathy només en volien un. Agafàrem els dos galls amb una xarxa i, agafats per les potes en Gus els hi va tallar el coll amb una destral. Després d’esperar una bona estona que paressin de moure’s haguérem de desplomar les bèsties. Sembla una feina fàcil però costa molt treure totes les plomes perquè n’hi ha algunes que són molt fortes.
Musclos: És una de les principals activitats de la granja i una de les seves fonts d’ingressos primordials. Escampades per tot el fiord del Pelorus Sounds tenen granges de musclos. Les granges consisteixen en llargues fileres de boies negres ancorades per a cada punta per una espècie d’àncora de formigó. Totes les boies estan enllaçades per una corda i d’aquesta hi ha lligades cordes més primes en direcció al fons del mar. D’aquestes cordes més primes estan enganxats els musclos. Aquests musclos són únics al món ja que són d’una espècie diferent dels que estem acostumats a veure de color blau. Els musclos de Nova Zelanda tenen la closca de color verd i acostumen a ser més grans. El sabor també és diferent. Normalment de cada filera de musclos se n’extreuen unes 6 o 7 tones. Des de que es posen els musclos petits fins que es recol•lecten ja madurs es tarda una mitjana de 18 mesos.

 
La feina consisteix en anar amb el vaixell fins on estan les línies de flotadors i revisar l’estat d’aquests. Normalment el que passa és que els musclos pesen tant que enfonsen els flotadors i el que es fa és posar un altre entremig per a aguantar més pes. A vegades els flotadors rebenten de la pressió i s’han de canviar. És una feina força mecànica i avorrida pel qui ho ha de fer sempre com en Gus. Per als que només ho han de fer uns quants dies és interessant.
Feines de casa: els dies de pluja s’opta per a fer les feines de la casa com passar l’aspiradora, netejar els vidres, elaborar cervesa, desgranar coriandre, etc. Evidentment, parar i desparar la taula o rentar els plats ho fem cada dia.
L’hora de dinar és entre les 12:30h i les 13h. Habitualment a la taula hi ha molta varietat de menjar i tu pots escollir el que vols: patates bullides, tomàquet, pa de motlle fet a casa, cogombre, enciam, una espècie de pernil dolç fet per ells, col bullida, musclos en vinagre, carbassa i carbassó bullit, peix fregit, etc… Com és lògic, tots aquests productes varien dia rere dia.

 
Sobre les 14h ens tornem a posar a treballar fins a les 16h o 17h. En acabat podem fer el que vulguem fins a l’hora de sopar (pot variar entre les 18:30h fins a les 21h). Sobre les 23h hi ha el canvi de generador. La granja és autosuficient pel que fa a l’energia elèctrica i a l’aigua. L’energia es produeix combinant dos tipus de generador: una petita planta hidroelèctrica, que aprofita l’aigua del petit riu que passa al costat de la casa, i un generador de gasoil. Normalment sobre les 23h es canvia de generador i durant uns minuts es talla la corrent. Quan anem a dormir es talla la corrent durant tota la nit.

Marlborough

Divendres 13 d’abril. Seguírem el nostre trajecte en direcció cap al nord, però abans volíem desviar-nos una mica cap al nord-oest per anar a un gran parc natural anomenat Mount Richmond Forest Park. Des de que entràrem a dins del parc fins que arribàrem al començament d’una de les rutes vam estar conduint per una pista forestal més d’una hora. Finalment després de molts giravolts, una vegetació densa i humida, i una ascensió continua arribàrem al capdamunt d’una muntanya. Aparcàrem la Mitsubishi i preparàrem uns entrepans. El temps amenaçava pluja però no volíem desaprofitar l’ocasió per a gaudir d’una bona caminada enmig de la natura. El nom de la ruta és Onamalutu Track i ens va portar, tot i resseguint la serralada cap al bell mig del parc. En arribar al punt final anomenat Fosters Clearing (1020 metres sobre el nivell del mar) no trobàrem que fos gaire interessant. Així que ens posàrem a pujar una muntanya propera, tot que no hi havia sender marcat. L’ascensió va ser genial amb uns arbres recargolats, plens de molsa i líquens, i al llarg del camí una forta olor a humitat i a descomposició t’acompanyava.

 

La part final va ser força dura ja que el pendent era molt gran i, en alguns punts, havies d’escalar. Tot i així, ens plantàrem al cim del Mount Baldy on gaudírem d’una vista de tot el parc. Allà on arribava la vista només podies atalaiar vegetació i muntanyes sense cap signe de la presència de l’home.
Retornàrem a la furgoneta desfent el camí que havíem recorregut fins a una zona d’acampada que hi havia al parc. Ens vam quedar al•lucinats quan vam comprovar que aquesta zona d’acampada tenia uns magnífics lavabos, una connexió elèctrica i llum. Evidentment vaig aprofitar per recarregar el portàtil ja que no el podia carregar amb la furgoneta. Sopar i a dormir.

Dissabte 14 d’abril. L’endemà ens llevàrem amb un fred impressionant i amb totes les finestres de la Mitsubishi congelades. Es notava que l’estiu ja s’havia acabat i que estàvem a l’interior de l’illa. Després d’esmorzar ens va costar una bona estona treure el gel dels vidres i tornàrem en ruta cap el nord. Ara ja estàvem a la regió de Marlborough (nord-est de l’illa sud) i, mentre conduíem pels voltants de Blenheim, la capital de Marlborough, entravessàrem extenses vinyes. Aquesta part de Nova Zelanda, entre moltes altres, la indústria vitivinícola és molt important. Quan arribàrem a Blenheim repostàrem gasoil i constatàrem que el nivell d’oli era baix. Des de que vam deixar Christchurch teníem la intenció de canviar l’oli ja que en la revisió ens van aconsellar fer-ho. Tanmateix encara no havíem tingut l’ocasió. Com que estàvem en una població relativament gran ens plantejàrem buscar un garatge mecànic per a realitzar el canvi d’oli. En trobar-ne un van dir-nos que ens hauríem d’esperar almenys quatre dies abans que ens ho fessin. Després de discutir la situació vam optar per comprar oli de cotxe i posar-ne una mica. Ja trobaríem altres garatges al llarg del nostre viatge i no era una cosa que ens corregués pressa.
Cap a mig matí ens plantàrem a Picton, un poble portuari i porta d’entrada de tots els ferris que, constantment, comuniquen les dues illes. Concretament els ferris fan la ruta Wellington (capital de Nova Zelanda, situada al sud de l’illa nord) – Picton (nord de l’illa nord). La població es troba en un dels dos fiords de Marlborough: Queen Charlotte Sounds.
Picton no té res d’especial a part d’un bonic carrer principal que desemboca al port i un esplèndid paisatge del fiord. Allà vam comprar quatre coses que ens calien, vam passejar una bona estona pels carrers i ens vam poder connectar a Internet. Com que ja era força tard tornàrem a la furgoneta per a reemprendre el viatge tot resseguint la zona dels fiords. Però quan ens paràrem un moment a un mirador per a prendre unes quantes fotografies del Queen Charlotte Sounds la Mitsubishi no es va voler engegar. Vaig estar provant algunes vegades d’engegar el cotxe però no va haver-hi manera. Cada cop que posava la clau i donava contacte el cotxe es quedava clavat. Vaig obrir el capó (que es troba a dins, entre el seient del copilot i el canvi de marxes) i vaig començar a tocar la bateria ja que semblava un problema elèctric. Jo no entenc ni fava de mecànica així que vaig començar a tocar els cables i vaig provar d’encendre. De sobte, semblava que funcionava però quan donava tot el contacte tornava a quedar-se clavat. Una mica preocupats vam decidir tornar a Picton caminant i buscar un mecànic, tot i que sabíem que era dissabte. Encara vam estar de sort que havíem parat el cotxe a uns deu minuts del poble. En arribar a les primeres cases veiérem un hostel i preguntàrem si sabien d’algun mecànic que estes obert. Justament els amos de l’hostel havien d’anar al centre amb el cotxe així que ens van acompanyar amablement fins a un mecànic que coneixien. Vaig explicar com vaig poder al mecànic el que li passava a la furgoneta i em va comentar que segurament era la bateria. Em va estranyar força ja que la bateria havia estat canviada tres mesos abans per l’anterior propietària del vehicle (tenia els papers que ho constataven). Tot i això esperàrem que el mecànic finalitzés la feina que tenia entre mans en aquell moment i amb el seu cotxe vam anar fins al mirador. Després de mirar la bateria el mecànic va veure que el problema era el contacte d’un dels cables que connecta la bateria. Em va aconsellar canviar la peça que fa de contacte entre la bateria i el cable, tot i que em va dir que podia passar sense ella si de tant en tant la posava a lloc. La peça només costava 10 dòlars així que vaig dir-li que era millor canviar-la i evitar més problemes. Ens en tornàrem al taller mecànic, ja amb la furgoneta, i ens va canviar la peça en un moment. Li vaig agrair la seva ajuda ja que era dissabte i li vaig pagar 20 dòlars per tot. La veritat és que vam estar de sort de poder reparar el problema tant ràpidament.
Continuàrem el viatge i en una de les moltes cales que hi ha per la zona dels fiords aparcàrem el cotxe per dinar alguna cosa perquè estàvem famèlics: patata i pèsols.
A l’àrea del Queen Charlotte Sounds s’hi pot accedir a través d’una intricada carretera que recorre l’escarpada holografia del fiord. Al llarg del fiord hi ha una famosa ruta a peu que acaba a la punta del Queen Charlotte, justament en una badia on el capità Cook va establir la seva base quan va explorar Nova Zelanda. La única manera d’accedir-hi és a través d’aquesta ruta a peu. Malauradament no teníem prou temps per a poder-la fer, així que optàrem per a seguir la carretera i contemplar el magnífic paisatge.
La carretera no té cap recta, tot són revolts. Ara a l’esquerra, ara a la dreta… així tota l’estona. De punta a punta la carretera fa uns 70 quilòmetres i, a causa del relleu, es tarda unes tres hores a recorre-la. Ens aturarem en una zona d’acampada, al davant mateix d’una platja. Cuinàrem el sopar i, després de llegir una estona, ens posàrem a dormir. Els dies cada cop són més curts ja que, ara, sobre les 7 de la tarda ja és fosc.

Diumenge 15 d’abril. No teníem temps de fer la ruta sencera del Queen Charlotte Sounds però podíem fer alguna excursió curta. Després d’esmorzar pujàrem a dalt d’una muntanya que es troba al centre dels fiords: Te Mahia (417 metres). La caminada va durar una hora i al cim teníem una vista inigualable de tot el laberíntic fiord: aigua blau turquesa, muntanyes escarpades i punxegudes, arbres de tota mena, els cants dels ocells i algunes taques blanques de les embarcacions que navegaven enmig de les intricades cales i curvilínies formes del fiords.

 
Agafàrem altre cop la furgoneta i conduírem fins a l’altra punta del fiord (unes dues hores de cotxe) per la serpentejant carretera. Un bon tros del final de la carretera és només de grava i és com pujar a Begues des de Torrelles. Al final del camí volíem agafar un trancant que arriba fins a la punta de tot del fiord però estava tancat perquè és camí particular. Haguessin pogut obrir la porta fàcilment ja que només era una corda però no ens vam atrevir. Pensant-nos que hi havia un altre camí, ens vam posar per un camí de vaques força estret i vorejant tota l’estona un espadat. Va ser força divertit perquè no hi havia manera que les vaques s’apartessin i tota l’estona ens seguien al davant de la Mitsubishi. Per molt que pitava les bèsties ni s’immutaven.

 
Al desfer el camí ens va tornar a passar el mateix que dies abans: estàvem molt baixos de combustible. Punt mort quan es podia i anar fent. Aquesta vegada, però, no ens vam preocupar gaire ja que sabíem que cap al final de la carretera hi havia una petita gasolinera. Ens aturàrem en una cala per a banyar-nos a les precioses, però glacials, aigües del fiord i prenguérem breument el sol.
La Kathy, la dona de la granja que havíem d’anar, em va enviar un missatge al mòbil preguntant-me si ens anava bé que ens recollís demà dilluns en comptes de dimarts, ja que ella havia d’anar a comprar. Tanmateix el lloc de recollida no era Havelock si no més al nord, en una petita població marinera anomenada Elaine Bay. Per tant, l’endemà començaria la nostra primera experiència en una granja.
Tornàrem a passar la nit en la mateixa zona d’acampada.

Dilluns 16 d’abril. Havíem quedat amb la Kathy que ens recolliria sobre les 15h al moll d’Elaine Bay. Teníem temps per a poder gaudir del matí. Vaig proposar a la Nicole de llogar un parell de kàiaks i remar pel fiord. El preu no era gaire car ($30 = 15€ per mig dia).

 

Anàrem vorejant el fiord durant gairebé tres hores fins que tornàrem cap on teníem la furgoneta i tornar els kàiaks. Com que tenia encara temps vaig circumnavegar una illa que hi ha al fiord mentre la Nicole tornava abans perquè estava cansada. Vaig haver d’arrossegar la canoa per una platja ja que era molt més ràpid, perquè l’illa està enganxada a la terra ferma per una estreta franja de sorra.

 
Sobre les 12:30h tornàrem els kàiaks i ràpidament arrancàrem la furgoneta per a dirigir-nos a Elaine Bay, on a les 15h teníem una cita. Ens pensàvem que hi arribaríem en una hora o hora i mitja però la carretera és tot revolts així que vam haver de comprar uns entrepans i menjar mentre conduíem. Arribàrem just a les 15h al moll, on aparcàrem la Mitsubishi. Ordenàrem la furgoneta i ens férem la motxilla perquè estaríem a la granja unes dues setmanes. Sobre les 15:45h va arribar una barca ràpida al moll i va baixar un home d’uns 60 anys, amb els cabells i el bigoti blancs. Va preguntar si érem els wwoofers i es va presentar: Gus Beal. És el company de la Kathy Mead i junts porten la granja situada a una badia anomenada Brightlands Bay. En Gus ens va comentar que havíem d’esperar la Kathy que havia anat a comprar al poble de Nelson. Sobre les 16:30h va arribar la Kathy conduint un 4×4 i portant una nena de copilot. La nena, de 7 anys, era la neboda d’ella i passaria una setmana amb nosaltres durant els dies de festa que tenia per Setmana Santa. Carregàrem totes les caixes de la compra i les nostres pertinences a l’embarcació, i seguidament deixàrem enrere el moll d’Elaine Bay en qüestió de minuts. El viatge va durar un quart d’hora fins que arribàrem a un altre moll a la punta d’una badia. Una mica més amunt es podia diferenciar l’edifici blanc de la granja enmig d’arbres i al fons una imponent serralada de muntanyes, típica en els fiords. L’extensió de la granja és de 414 hectàrees, una barbaritat però ells ens van dir que, tot i així, era una granja petita a Nova Zelanda. Al costat de la casa hi passa un rierol, i per accedir-hi has de creuar un pont de fusta. Dos gossos ens donaren la benvinguda: la Champs (16 anys, pastor alemany) i la Missy (14 anys, bòxer). La Kathy ens va preguntar si érem parella, i vista la resposta negativa ens va instal•lar en habitacions separades.
Sopàrem força abundantment (tomàquets, enciam, cogombre, pernil dolç, pa, patata i col bullida, bròquil, mantega amb all, mostassa, etc…) i, després d’una agradable conversa a la fresca amb ells, anàrem a dormir.

Hanmer Springs i Kaikoura

Dilluns 9 d’abril. Començava la nostra ruta per la illa sud. La primera parada havia de ser Hanmer Springs, una població turística pels novazelandesos ja que hi ha una estació d’esquí. Com és lògic, està situada a l’interior, a uns 120 quilòmetres al nord de Christchurch. Abans, però, ens vam parar a dinar en una platja anomenada Halfmoon bay. Ens vam instal•lar en un prat al costat. Allà cuinàrem patata i pèsols. Arribàrem a Hanmer Springs cap al tard així que ens posàrem a buscar un bon lloc per cuinar i dormir: el centre d’informació del Hanmer Springs Forest. L’edifici està situat al mateix bosc i hi descobrirem una llum que s’encenia quan algú s’acostava. Així que vam poder fer el sopar sense problemes sota la llum accionada pel sensor: frankfurts, mongetes seques amb salsa de tomàquet, un ou ferrat i un plàtan. Com que estàvem a la muntanya i a sobre en un bosc, feia força fred. Així que no tardàrem gaire a anar a dormir.

Dimarts 10 d’abril. El nostre llibre sobre les millors rutes a peu per Nova Zelanda en destacava una per la rodalia, concretament començava al bosc on estàvem. Les indicacions aquesta vegada estaven força mal fetes i constantment estaves dubtant sobre si estaves pel camí correcte. Després de dues hores de caminada tornàrem cap a la furgoneta on preparàrem uns entrepans. Descansarem una estona en un prat i anàrem al poble a comprar i a passejar pels carrers. Hanmer Springs no té res especial a excepció d’uns banys termals i unes quantes botigues i restaurants pels turistes. Quan ens cansàrem de la visita, pujàrem a la Mitsubishi i cap a Kaikoura hi falta gent.

 
La carretera de Hanmer Springs a Kaikoura travessa una zona totalment isolada i no hi ha cap població entremig. Quan ens adonàrem de la situació vam poder comprovar que l’indicador de combustible estava força baix. Havíem passat la última estació de servei però no havíem posat gasolina (som així de llestos). Vaig estar conduint tot el temps que podia amb punt mort i intentant escatimar fins a la última gota de combustible perquè havíem de recórrer uns 75 quilòmetres amb el dipòsit gairebé buit. A sobre, la carretera tot eren pujades i baixades. Va ser una prova de foc per a comprovar que la furgoneta no consumeix gaire tot i que el motor és un 2.500 cc (diesel). Al límit de la reserva finalment ens plantarem a Kaikoura amb la única idea de buscar una gasolinera urgentment. Però quan arribàrem al centre de la població no en trobàrem cap. Una mica estressats vam donar la volta i per a preguntar al centre d’informació de Kaikoura on hi havia la gasolinera més pròxima. Quan omplírem el dipòsit ens vam poder treure un pes de sobre.
Kaikoura es troba a la costa, justament en una península que porta el mateix nom. La regió es troba envoltada d’altes muntanyes que van entre els centenars de metres als gairebé 2.000 metres sobre el nivell del mar. Això fa que les muntanyes s’acabin on comença el mar, creant un paisatge incomparable. Vam aparcar el cotxe i caminàrem fins a un mirador on vam poder contemplar el preciós paisatge de Kaikoura amb el mar, les imponents muntanyes i la rocosa península.

 

Posteriorment, com que ja començava a fosquejar, vam buscar, com sempre, un lloc on dormir. Al centre d’informació ens havien donat un mapa de Kaikoura on vam veure que cap a les afores marcava uns lloc amb uns lavabos públics. El que no deia el mapa és que els lavabos es trobaven enmig d’un parc natural al “quinto pinotxín”: Puhi Puhi. Vam començar a endinsar-nos endins durant més d’un quart d’hora i, quan ja ens disposàvem a donar mitja volta perquè ens pensàvem que ens havíem equivocat, ens topàrem amb l’entrada del parc i amb un petit espai per a acampar. Mentre la Nicole va començar a fer el sopar vaig endinsar-me al bosc a buscar llenya per tal de fer un bon foc de camp. El bosc estava ple de branques seques i en una mitja hora vaig tenir emmagatzemada una bona pila. Un fort vent va dificultar la tasca de coure el menjar perquè cada dos per tres ens apagava els fogons. Finalment vam poder bullir la coliflor i la patata, a més de la llet per a fer la beixamel. Com us podeu imaginar el menú del sopar va ser Coliflor i patata amb beixamel. Gaudírem d’un bon sopar al voltant d’un bon foc. Després va ser una excel•lent ocasió per tocar la guitarra al més vell estil esplaienc.
Per cert, aprofito per a felicitar a l’Esther perquè aquest dia va ser el seu aniversari.

Dimecres 11 d’abril. Aparcàrem la furgoneta en una punta de la península de Kaikoura (South Bay) per fer una ruta a peu al voltant de la península. D’aquesta manera vam resseguir els penya-segats tot i caminant a través de camps de pastura o de conreu. La bellesa de l’entorn et deixa sense paraules. Les esmolades i altes roques del penya-segat, l’aigua cristal•lina d’un blau maragda intens, les muntanyes al fons i el so de les gavines i de l’esbatec de les onades sobre la costa. En aquesta península hi havia unes 5 fortificacions maoris anomenades pa. No es conserva cap d’aquestes antics forts a Nova Zelanda i només es poden contemplar recreacions. Les muralles estaven fetes amb fustes i sovint tenien fossa, i fins i tot, dos nivells de muralles igual que les fortaleses medievals. Aquestes fortificacions servien als maoris per defensar-se dels atacs dels clans maoris veïns. No sempre estaven en guerra però hi va haver una època en que els enfrontaments sovintejaven. Amb l’arribada dels europeus i de les armes de foc aquestes fortificacions van perdre el seu sentit. La situació exacta d’aquests edificis militars es pot saber a través de fotografies aèries.

 
En tornar a la furgoneta vam decidir anar de compres. No és que ens agradi però havíem d’adquirir certes coses fonamentals com: una llanterna frontal (sí, encara no n’havíem comprat cap!), unes botes per caminar per la Nicole, un abric per mi i de passada prendre una cerveseta tranquil•lament en un bar ja que estàvem rebentats. El preu dels abrics eren massa cars així que vaig optar per esperar a trobar alguna cosa millor en alguna botiga de roba de segona mà (bueno, bonito i barato que és el que em calia).
Encara era força d’hora així que vaig proposar de donar un tomb amb la furgoneta per les rodalies. Seguírem un camí que el mapa indicava que només era practicable per 4×4, un bon moment per comprovar les qualitats de la tracció a les quatre rodes del nostre vehicle. De sobte, el camí quedava tallat per un riu força fondo i al mig d’aquest un cotxe atrapat. Una parella d’alemanys intentaven treure el seu cotxe del riu però estava encallat. No tenia cap corda per arrossegar el cotxe així que vaig proposar d’intentar empènyer el cotxe amb la furgoneta. Vaig posar la tracció a les quatre rodes i vaig creuar el riu sense problemes. Mitja volta i lentament em vaig acostar al seu cotxe. Al principi vaig moure’l un bon tros però finalment les rodes de la furgoneta també relliscaven dins de l’aigua. Veient la impossibilitat de poder-lo treure vaig fer marxa enrere i vaig treure la Mitsubishi de l’aigua. Els dos alemanys em van comentar que havien avisat a uns amics que vindrien amb una corda a treure’ls d’allà. Ens van agrair l’esforç i vam marxar. Tornant cap a Kaikoura ens vam estar preguntant com coi se’ls havia ocorregut intentar creuar el riu amb un cotxe normal. Era evident que adquirit una furgoneta 4×4 havia estat una bona idea.
Tornàrem a la South Bay on hi havia uns lavabos i ens posarem a fer el sopar.

 

Voltant amb la furgoneta havíem entrat en una reserva natural on hi començava una ruta per a pujar una de les muntanyes més altes de la zona. Emocionats per a poder fer el cim decidírem llevar-nos ben d’hora l’endemà i intentar pujar a dalt de tot. Per aquesta raó vam fer el sopar i també els entrepans per l’endemà. Com que on estàvem no estava permès acampar o dormir durant la nit vam aparcar el cotxe en un dels carrers de Kaikoura i a fer nones.

Dijous 12 d’abril. La remor d’una forta pluja em va despertar. Devien ser les 6:30h i estava plovent a bots i barrals. Era evident que l’excursió quedava anul•lada. No va parar de ploure fins a mig matí. Vam preguntar al centre d’informació on podríem trobar una botiga de roba de segona mà i ens hi vam desplaçar. Per només 5 dòlars vam comprar dos jerseis, una sudadera, uns pantalons i una jaqueta prima. Ara ens quedava rentar la roba i, de passada, rentar-nos nosaltres. Buscàrem un parc d’autocaravanes i, mentre posàvem tot el munt de roba bruta a la rentadora (2 dòlars per rentada) ens dutxàrem. Mentre esperàvem que la nostra roba es rentés aprofitarem per anar a l’altra punta de la península de Kaikoura on hi viu una colònia de foques. Sobre una platja rocosa una desena de foques estaven prenent el sol mig adormides. L’experiència va ser genial ja que els animals ni s’immutaven amb la presència de l’home cosa que ens va permetre acostar-nos-hi molt.

 
Tornàrem a la parc d’autocaravanes i posàrem la roba a l’assecadora (2 dòlars més). Com que havíem d’esperar uns 40 minuts, anàrem al supermercat a comprar menjar per uns quants dies. Vaig descobrir que als lavabos del supermercat hi havia un mirall i vaig aprofitar l’avinentesa per afaitar-me perquè ja feia forces dies que anava amb una bona barba.
Després vam anar a buscar una connexió a Internet per a consultar el correu i comprovar si havíem tingut alguna resposta de l’spam massiu que havíem fet a les granges. El resultat va ser un èxit. Moltíssimes granges ens havien contestat tot i que només quatre ens deien que hi podíem anar. Dos d’elles estaven al sud d’on ens trobàvem, i per tant, era tornar enrere. Les altres dues, al nord, estaven a la regió de Marlborough, concretament a la zona on hi ha dos grans fiords. Finalment escollírem una granja situada al Pelorus Sound que està totalment aïllada. Només s’hi pot accedir per mar: cada dimarts un vaixell correu surt de la ciutat de Havelock i reparteix el correu a les cases que hi ha al fiord. Els vam trucar i vam quedar que el següent dimarts hi aniríem. Tanmateix ens van comentar que moltes vegades ells havien d’anar a comprar i que, si es donava la situació, ens podien recollir abans del dimarts. Per això, li vaig donar el meu mòbil en cas que ells haguessin d’anar a algun lloc i de passada recollir-nos. Ja teníem granja!
Amb la roba seca i neta ens acomiadàrem de la bonica Kaikoura per seguir el nostre viatge, ara sí, ben segurs que d’aquí poc començaríem a treballar en una granja. Una nova experiència que frisàvem per gaudir. Tanmateix, teníem encara 5 dies per viatjar i conèixer una mica més Nova Zelanda.
Dirigint-nos cap al nord, com sempre, passàrem per una altra colònia de foques que prenien el sol tranquil•lament sense immutar-se per res. Al cap d’una hora i mitja de trajecte per una carretera amb moltíssims revolts perquè ressegueix la costa, ens desviàrem cap a una platja anomenada Marfells Beach on hi havia uns lavabos i una zona d’acampada. Allà contemplarem la preciosa posta de sol mentre preparàvem arròs a la cubana per sopar. Per primera vegada gaudírem d’unes quantes hores més de llum gràcies a les nostres noves flamants llanternes. Fins i tot vaig poder llegir al llit abans d’anar a dormir. Tot un luxe!

Trucades, granges i spam

Diumenge 8 d’abril. Ens llevàrem ben arraulits ja que durant la nit havia refrescat força i, pel que semblava, el temps seguia ensopit com el dia anterior. El planning per avui era trucar a les granges per començar a treballar i experimentar la vida rural a Nova Zelanda. La Nicole i jo havíem seleccionat les granges que ens semblaven més atractives després de llegir el breu text descriptiu en les pàgines del llibre del WWOOF (World Wide Opportunities on Organic Farms). Es tracta d’un llibre que et donen quan et fas membre d’aquesta organització, o com aquí en diuen, esdevens wwoofer. Vaig pagar els 40 dòlars (uns 20 euros) que val fer-te membre a Auckland. Concretament són el flamant membre número 01113/07. El llibre hi ha totes les granges que estan adherides a aquesta organització i et descriu el tipus de granja, les hectàrees de la finca, el nombre de wwoofers que hi poden treballar, telèfon i correu electrònic de contacte, etc.
Ens vam desplaçar altre cop a Christchurch i vam aparcar al centre de la ciutat: Cathedral Square. Des d’una cabina telefònica vam trucar a la primera granja (la meva preferida). Se’m va posar una dona i em va dir que no sabia si necessitaven wwoofers. Em va instar que truqués al vespre ja que estaria el seu marit. Com que era al matí i no volíem perdre tot el dia esperant a trucar vaig trucar a una altra granja. Ningú va agafar el telèfon. En la tercera el mateix. La següent ens van dir que no necessitaven ningú de moment. I així, una successió de trucades a més d’una desena de llocs.
Totalment desmoralitzats vaig proposar un pla B: Spam massiu. No ens podíem passar tot el dia gastant-nos els diners tontament i contactant amb les granges d’una en una. La millor manera era escriure un correu electrònic i enviar-lo massivament a totes les granges que ens semblessin millors. Dit i fet. Ens instal•làrem en un cibercafè a la mateixa plaça de la catedral i ens posarem a redactar el mail.

Enviàrem el mail potser a mig centenar de granges i només havíem d’esperar uns dies per a comprovar si hi havia hagut respostes. Tot i això, no ens pensàvem quedar a Christchurch ja que ja ens coneixíem la ciutat. Era el moment de començar seriosament el nostre viatge per l’illa sud. Com que els mails enviats eren de granges situades al nord de l’illa ens plantejàrem començar per allà. La Nicole, però, no havia pogut visitar la ciutat així que aprofitàrem la resta del dia per voltar pels carrers i el jardins botànics.
A mitja tarda les dos necessitàvem una bona dutxa. Preguntàrem al centre d’informació de la ciutat si, per casualitat hi havia dutxes públiques. Com era d’esperar ens van dir que no, però ens van dir que podíem preguntar a un centre d’esports. Allà ens van dir que havíem de pagar per a utilitzar les dutxes. Finalment se’m va ocórrer una idea genial. Buscar un parc d’autocaravanes i entrar-hi caminant, com si fóssim clients. Així ho vam fer i va ser realment fàcil.
Pel vespre ens vam trobar amb el mateix dilema que la nit anterior: on aparcar la furgoneta per poder fer el sopar i dormir? En un principi vam pensar anar a un parc però els que vam trobar tanquen les portes a la nit. Així que finalment vam aparcar el cotxe en un petit aparcament comercial (entre un forn de pa i un restaurant de menjar per emportar) i ens posàrem a fer el menjar amb el fogonet: Arròs al cubana i una taronja. Aquesta vegada tampoc teníem llanterna però com que estàvem al carrer la llum de les faroles ens il•luminava.

Aparteu les criatures que anem sobre rodes!

Divendres 6 d’abril. Quan obro els ulls encara no m’ho puc creure. Tenim una furgoneta i podem anar on vulguem! Com és evident, l’alegria és total. Després d’esmorzar ens posem a recollir totes les nostres coses i ens instal•lem al que hauria de ser durant tres mesos la nostra casa: una furgoneta blanc i negre, 4×4 i de gairebé 20 anys. La nostra intenció és començar a treballar en una granja el més aviat possible però justament estem enmig de Setmana Santa. Així que decidim fer una mica de ruta durant aquest dies i després començar a contactar amb les granges. Dins del “pack” de la furgoneta estava inclòs un mapa detallat de carreteres de Nova Zelanda i un llibre amb les 200 millors rutes a peu per fer al país dels kiwis. Com que hi havia un caminada que estava força a prop de Christchurch ens vam dirigir cap allà.
Al cap d’una estona de conduir ens vam adonar de la diferència entre les distàncies a través del mapa i el que són en realitat. El que semblava estar a prop va acabar sent un trajecte de gairebé dues hores… Concretament, la ruta que volíem fer era pujar una muntanya anomenada Mount Thomas (1023 metres). El camí estava marcat des del principi amb cartells i senyals al llarg de la travessia. Això és habitual a Nova Zelanda; hi ha milers de rutes per caminar molt ben senyalitzades, amb els camins nets i amb panells informatius amb mapes, fotografies i curiositats sobre l’entorn. També és comú anar-te trobant senyals sota alguns arbres o matolls amb el nom comú de la planta, el científic tot acompanyat per informació botànica al respecte. A més a tots els parcs naturals, reserves o boscos protegits hi ha lavabos, zona d’acampada, un punt d’informació, etc. Els novazelandesos es prenen la conservació de l’entorn molt a pit, cosa que hauríem d’aprendre a casa nostra.

 
L’excursió va durar unes dues hores fins arribar al cim de la muntanya. La pobra Nicole ho va passar malament al principi ja que no estava gaire acostumada a caminar i a sobre fuma. A més, segons ella, el meu pas és molt ràpid… Total, al capdamunt del mont vam poder contemplar un paisatge preciós sobre tota la plana que envolta Christchurch i de la serralada en que es trobava el Mount Thomas. Després de dinar uns entrepans (pa de motlle, maionesa, enciam, tomàquet, cogombre, formatge i pernil dolç) i una peça de fruita ens en vam tornar però per un camí diferent. Aquest és molt més directe però evidentment la pendent és molt més pronunciada. En algunes parts, sobretot en les parts més ombrívoles, havies d’anar en compte de no relliscar i rodolar muntanya avall.

 
Cap a mitja tarda vam arribar on teníem aparcada la furgoneta i miràrem el següent punt on podríem anar, ja teníem fins dimarts per a visitar les rodalies a causa de la festivitat de Setmana Santa. Després de consultar el mapa vam decidir anar a un gran parc nacional que hi ha més al nord-oest anomenat Arthur’s Pass National Park. Després d’un centenar de  kilòmetres i unes dues hores i mitja de trajecte, ja de nit, ens endinsàvem enmig de la boscúria del parc. Allà ens vam aturar en una zona d’acampada. Com que era ja de nit i no teníem cap llanterna (així de previsors vam ser) vam fer ràpidament uns entrepans (frankfurts amb pa de motlle). En acabat, com que no podíem fer res més, ens posàrem a dormir.

Dissabte 7 d’abril. Els grisencs núvols i la forta humitat no apuntaven a que el temps anés a ser gaire bo. Un ràpid esmorzar i anàlisi de les moltes rutes que podíem fer. La més maca i llarga, però, no és recomanable fer-la quan hi ha mal temps. Per aquesta raó vam optar per una caminada curta però que ens permetria gaudir de la natura. La primera parada va ser un salt d’aigua anomenat Punchbowl Falls. La imatge d’estar caminant enmig d’una densa vegetació i una feble boirina, i al fons de tot, com si d’un decorat de pel•lícula es tractés, el salt sorgint del no res. La veritat és que la bellesa de la natura supera qualsevol intent de descripció ja que les paraules sobren.

 
Després d’estar una bona estona bocabadats contemplant l’espectacle de la Mare Natura, vam retornar al punt inicial del camí per agafar un senderol que resseguia la vall del riu al llarg d’una hora. Com que el temps no acompanyava – un plugim lleuger anava descarregant de forma discontinua – ens en tornàrem cap a la furgoneta camí altre cop de Christchurch. La nostra idea era aprofitar que el dissabte no era festiu per comprar menjar i altres estris, com per exemple un adaptador per connectar els electrodomèstics a l’endoll de l’encenedor de l’automòbil (ens calia autonomia energètica).
Durant el camí de tornada vam poder gaudir dels paisatges de la regió que, la foscor del camí d’anada ens va impedir. Paratges desolats, sense cap sensació d’humanitat per enlloc a excepció de l’esfilagarsada carretera i d’alguns ramats d’ovelles que, de tant en tant, tacaven de blanc les muntanyes pelades. La música de Nirvana, que la Nicole va posar durant el trajecte, va proporcionar una estranya banda sonora a l’entorn.
Cap a mitja tarda estàvem altre cop a Christchurch on ens preparàrem per una soporífera i agobiant tarda de compres, ja que a cap del dos ens agrada. A més, cal sumar-hi que al ser l’únic dia no festiu enmig de Setmana Santa va omplir de gent el centre comercial. Després d’una autèntica odissea enmig d’un maremàgnum de carros de compra, parelles passejant al llarg de les botigues, famílies senceres gaudint (o més aviat sofrint) d’un “meravellós” dia al supermercat o infeliços que, com nosaltres, es preguntaven “com collons se m’ha passat pel cap anar justament avui de compres?”, vam poder arribar a la furgoneta amb la missió acomplerta (i amb un cap com un timbal).
El següent entrebanc va sorgir en acabar d’ordenar les compres. On podíem passar la nit a la ciutat que fos un lloc tranquil i amb un accés a uns lavabos? Com a bons novells en aquest tipus de viatges, la situació ens va agafar per sorpresa. No ens havia passat pel cap que haguéssim de tenir problemes per trobar un lloc on dormir (dins de la furgoneta) a Christchurch. Després de mirar i remirar el mapa de la ciutat optàrem per conduir fins a un lloc, prop d’on estàvem, que estava indicat com a especial per caravanes. En arribar ens vam adonar que, com és lògic, havíem de pagar. Així que vam donar mitja volta i vam començar a donar voltes sense cap rumb en busca d’un lloc que ens semblés coherent. No sé com ens vam posar per una petita carretera que ens va portar a les afores i quan ens vam adonar estàvem refent el camí cap a Arthur´s Pass Natural Park. Tanmateix, en un dels pobles tocants a la carretera (com a curiositat, un dels pobles vora Christchurch es diu Springfield. Pels desinformats, es tracta de la ciutat on viuen els personatges d’uns famosos i divertits dibuixos animats d’EUA) vam poder veure d’esbiaix una senyal de lavabos. Aquesta ens va portar a un centre d’esports on tenien uns lavabos públics. Vam estar de sort que davant dels lavabos hi havia un petit porxo amb una llum, ja que ens va permetre aixoplugar-nos del xim-xim que encara queia i, la petita bombeta ens va permetre veure’ns per a poder fer el sopar. Com diu la dita, només l’home ensopega amb la mateixa pedra dues vegades; la nit anterior havíem patit el fet de no tenir cap llum durant la nit i, tot i havent anat a un centre comercial, no havíem comprat cap llanterna. Tanmateix, vam tenir la bona estrella de trobar un perfecte lloc per a les nostres necessitats. El menú va consistir de pasta amb tomàquet i un plàtan. Recollir els estris de cuina, netejar els plats i a dormir.
Ah, per cert, com es habitual en mi, no em vaig recordar que era el meu aniversari fins que la meva mare em va trucar al mòbil i no el vaig poder agafar perquè estava conduint. El preguntar-me perquè m’havia trucat em va permetre recordar que un dia com avui, fa 27 anys, vaig venir al món.

La furgoneta

Dijous 5 d’abril. Em llevo preocupat ja que no sé si finalment la Nicole ha arribat a Christchurch i si ha pogut trobar un allotjament per passar la nit. Esmorzo llet amb muesli i un bikini i, sobre les 9h decideixo trucar-la al seu mòbil. Havia arribat sobre les 12 de la nit i havia passat la nit a un hostel, situat davant la plaça de la catedral, que té la recepció oberta les 24 hores. Sobre les 10h la passo a recollir i s’instal.la al meu hostel.
La primera cosa a fer era trobar una furgoneta equipada amb llit, estris de cuina, fogonet, cadires, etc… és a dir, que tingui tot el necessari per a viatjar arreu de Nova Zelanda sense necessitat d’allotjar-nos enlloc. Autonomia total. El dia abans havia estat preguntant i buscant diferents furgonetes, ja que a l’hostel on estem hi ha un munt de furgonetes que es venen. Això és degut a que aquesta època (començament de la tardor) molta gent se’n torna als seu país i necessita vendre’s la furgoneta. Seleccionem unes quantes que ens semblen coherents i anem a un comerç que és especialitzat en aquest tipus de furgonetes (backpackers vans). Uns dies abans havia contactat amb dues persones en aquest establiment que es volien vendre les seves respectives furgonetes. Allà pots parlar directament amb les persones ja que és una espècie de garatge on els que volen vendre’s el vehicle paguen per poder estar allà (s’inclou el dret a cuina, dutxa… com si fos un hostel) i els que volen comprar-ne un poden inspeccionar els vehicles directament.
Quan arribem allà les dues persones que es volien vendre la furgoneta i, que a mi em semblaven uns vehicles interessants, encara eren allà. Com que el temps passava havien rebaixat substancialment el preu cosa que ens anava perfecte. A mi, personalment, preferia un vehicle 4×4 ja que molts llocs a Nova Zelanda només hi pots accedir amb tracció a les quatre rodes. Per aquesta raó ens vam acabar decantant per una Mitsubishi Delica 4×4 de l’any 1988. La propietària, una dona holandesa, havia hagut de rebaixar el preu de 4.700 dòlars fins a 3.000. Com que el preu ens va semblar molt bo per tot el que tenia vam tancar el tracte. Evidentment, abans de tot, vam voler estar segurs que la mecànica estava correcta i que la furgoneta no ens deixaria tirats a la primera de canvi. Per això vam anar a un garatge on li van fer un test. El resultat va ser positiu, només ens van comentar que li calia canviar l’oli i, que si volíem, no estava de menys alinear les rodes.
Com que tot estava correcte vam comprar el vehicle. Ja teníem furgoneta. La nostra furgoneta!

 
Vam fer el canvi de nom per Internet en el mateix establiment per uns $28. Després vam acompanyar la dona holandesa al seu hostel perquè ella ja no tenia vehicle per desplaçar-se, com és lògic. El seu vol cap a Austràlia sortia en només uns dies…
Així que vaig conduir la furgoneta (encara sense assegurança, però a Nova Zelanda pots conduir un vehicle sense assegurança ja que no és obligatori) cap al nostre hostel. Vam comprar un bon menjar i vam celebrar l’adquisició amb un bon sopar i cerveses. L’endemà començaria la nova aventura per Nova Zelanda…

Comiats, encontres i més comiats

Divendres 30 de març. Últim dia a l’escola d’anglès. Quan arribo a l’edifici com cada dia, percebo un ambient enrarit diferent a la resta. Es tracta de la nostàlgia, que és present en molts de nosaltres. Han estat dos mesos intensos convivint amb gent d’arreu del món. Multitud de cultures i llengües, multitud de tradicions i de maneres de pensar, però abans que res, persones humanes. El temps de veure cada dia una gent, fa que se’t facin més propers, com si els coneguessis de tota la vida. Sobretot amb la gent que des del primer dia que vaig arribar han estat a l’escola i, alguns d’ells, encara hi segueixen.Cada divendres pel matí hi ha els comiats i, per tant, moltes vegades esdevé una rutina. Tanmateix, aquesta vegada era especial. Era el meu comiat i el de molts amics meus que justament deixaven l’escola el mateix dia. Alguns d’ells van arribar el mateix dia que jo i marxaven com jo. D’altres es queden més temps.Les hores transcorren lentament mentre dura la primera classe del matí. Finalment, a les 10:30h tothom es congrega al menjador per donar l’adéu. La meva professora (Nicola) és l’encarrega, aquesta vegada, d’anar donant cridant, un per un, als alumnes que marxen. Se’ls dóna un diploma i després aquests tenen la oportunitat de dir unes paraules. Un rera l’altra, tothom va passant fins que, com no, l’últim de tots, es diu el meu nom. La gent comença a cridar: Catalunya, Catalunya! i a aplaudir. Evidentment no m’esperava això i em poso força nerviós. Abraço la meva professora i començo el discurs de comiat. Paraules d’agraïment pels professors i pels amics. I en acabar, la rúbrica: recordeu sempre que Catalunya no és Espanya!Després de tot, els professors porten unes quantes galetes per picar i mentrestant comença una ronda de sessions fotogràfiques entre els alumnes. Recol·lecta d’adreces electròniques, postals, telèfons, i molts desitjos de retrobar-nos en el futur.

 

Tanmateix, les classes segueixen. Tinc la intenció de presentar-me a l’examen del First Certificate a principis de juny. Per aquesta raó em vaig canviar a una classe especial per aquest curs fa dues setmanes. Com que només estic dues setmanes la resta de temps hauré d’estudiar pel meu compte.

Va ser un dia força trist ja que van ser molts comiats però també va ser un dia emocionant ja que l’endemà començava una nova aventura a la illa sud. Vaig anar a casa ben d’hora per acabar de fer les maletes i per donar un ram de flors i un escrit a la meva família com a mostra d’agraïment. Un cop va estar tot enllestit vaig trucar un taxi perquè em vingués a recollir l’endemà a les 5h de la matinada i me’n vaig anar a dormir.

Dissabte 1 d’abril. Em llevo a les 4:30h per vestir-me i acabar d’arreglar-ho tot ja que el taxi vindrà a les 5h. Puntual com un rellotxe el taxi arriba a l’hora dessignada i em porta al centre d’Auckland. Allà agafo l’autobús de l’aeroport on arribo sobre les 6h i el meu avió cap a Christchurch surt a les 7:05h. Embarco sense cap problema, tot i que en un principi tenia por que no se’m permetés portar la guitarra com a equipatge de mà. Al cap d’una hora i mitja arribo a Christchurch on m’esperen uns amics (Daniela i Max) per a recollir-me. Amb cotxe anem fins a un hostel anomenat Drifters on m’allotjo en la mateixa habitació que els meus amics. Sobre a mig matí decidim anar a la platja ja que ells estan força cansats i jo també. Amb més gent (unes amigues dels meus amics) ens desplacem en cotxe fins a una platja situada a l’est de la ciutat. Abans però, estem més d’una hora donant voltes amb el cotxe ja que ningú sabia on era la platja. L’atzar ens va portar per una carretera que voreja unes muntanyes prop de Christchurch on vam poder gaudir d’una vista magnífica de la ciutat i també una espectacular vista de la badia de Lyttelton amb una aigua d’un blau molt intens.

En arribar a la platja el vent era molt fort cosa que va evitar que ens poguéssim remullar dins d’aigua. Tanmateix vam estar força temps prenent el sol (o l’ombra en el meu cas), jugant a pilota o conversant tranquil·lament mentre preníem unes cervesetes ben fresques. Sobre les 17:30h vam recollir els trastos i ens en vam tornar cap a l’hostel per sopar alguna cosa: pizzes. Uns quants se’n van anar al centre de la ciutat per a comprar algunes coses i jo em vaig quedar amb un noi alemany conversant (com no). Quan tothom va estar altre cop a l’hostel vam anar a prendre alguna cosa.

Per cert, aprofito per a felicitar el Sergi, ja que va ser el seu aniversari

Diumenge 2 d’abril. Després de molts comiats arriba un gran reencontre: en Nick i en Gabriele em venen a buscar al meu hostel, ja que han arribat a Christchurch en avió també. Finalment decideixo anar-me’n al seu hostel i així poder estar el seu darrer dia a la ciutat amb ells. El nou hostel es diu Foley Towers, i sona gairebé igual que la genial sitcom britànica Fowlty Towers. De fet, el logo és el Sr. Fowlty

 

A més del Nick i en Gabriele, em retrobo amb la Sarah, una amiga suïssa de l’acadèmia que està a Christchurch també. Juntament amb una amiga de la Sarah, decidim anar a una població prop de la ciutat situada a la peninsula de Banks anomenada Akaroa. El paissatge es precios i, la veritat, es que passem un dia molt divertit. Quan tornem al nostre hostel, seguint fidels a la tradicio, fem una barbacoa per sopar. Xerrem, mirem fotografies, toco la guitarra fins ben entrada la nit.

Dilluns 3 d’abril. En principi en Nick i en Gabriele havien de marxar avui, ja que nomes tenen dues setmanes per a visitar l’illa sud, pero finalment decideixen estar un dia mes a Christchurch. Aixi que visitem la ciutat durant tot el dia: el centre historic, els jardins botanics, etc.

Dimarts 4 d’abril. Finalment arriba l’hora del comiat. Durant l’esmorzar ningu s’atreveix a dir res ja que es un moment forca trist. Despres de mes de dos mesos junts els nostres camins es separen. La Sarah, la seva amiga, en Nick i en Gabriele parteixen cap a Kaikura (nord de Christchurch) i jo em quedo a esperar a la Nicole, una amiga alemanya, que ha de venir per la nit des de Auckland. L’adeu es fa estrany pero irremediable.

La Nicole ha d’arribar sobre les 19h pero el seu avio te un retard i finalment arriba sobre les 23h. Jo li havia reservat un llit al hostel pero finalment haig de cancel.lar la reserva i ella s’acaba allotjant a un hostel que la recepcio esta oberta les 24 hores. L’endema ha de comencar la recerca d’una furgoneta que sera la nostra casa durant els seguents tres mesos. Pero aixo ja es una altra historia

Great Barrier Island

Divendres 23 de març. Per primera vegada faig una sortida amb els viatges organitzats per l’escola d’anglès. El destí és una illa situada al nord-est d’Auckland anomenada Great Barrier Island. Aquesta illa està força aïllada de la illa nord i per aquesta raó està molt poc poblada (al voltant d’unes 900 persones) i gairebé tot és zona natural protegida. Per aquesta raó, abans de marxar el 31 de març cap a Christchurch i començar una nova aventura a l’illa sud, vaig voler anar a la Great Barrier Island.

El viatge va començar a les 15h on ens esperava un minibus davant l’escola per anar a la drassana on sortia el ferri. Allà vam pagar uns 65$ per l’anada i la tornada. El trajecte fins a l’illa dura unes 4 hores. Després d’esperar que tots els cotxes i mercaderies es carreguessin al vaixell vam salpar sobre les 16:30h. En total érem 10 persones: 3 japonesos, 3 alemanys, 2 suïssos, 1 novazelandesa (la guia) i el seu marit (també suïs), i jo mateix. A més, dues amigues kiwis de la guia se’ns van unir a la sortida.

Vam arribar sobre les 20:30h i ja era fosc. Una furgoneta de lloguer amb un remolc per les motxilles ens esperava al port. D’allà ens vam dirigir al nostre hostel, anomenat Stray Possum Lodge. Vam sopar fish and chips (peix arrebossat fregit amb patates fregides) i vam estar jugant a diversos jocs a la cuina (pim-pam-pum, uno, jocs de cartes, jocs de gestos, etc.). Va ser una vetllada molt divertida on la gent va al·lucinar amb els meus sons

Dissabte 24 de març. Ens llevem a les 7h per a dutxar-nos i per esmorzar ben d’hora ja que la idea és anar d’excursió a la muntanya més alta de l’illa: Mount Hobson (Hirakimata, en maori) que fa més de 600 metres d’alçada. L’esmorzar va consistir en llet, cereals, torrades amb mantega i melmelada, nocilla, mel, iogurt i suc de taronja (evidentment no vaig menjar tot això, senzillament cadascú podia menjar el que volia). A més, vam fer-nos uns entrepans per dinar, ja que la idea era dinar al cim del mount Hobson. La Sarah (la guia) i en Diego (el seu marit) van posar diferents ingredients sobre la taula i tu et podies fer els entrepans al teu gust: enciam, tomàquet, pernil dolç, formatge cheddar, cogombre i maionesa. Per postres un plàtan i una poma.

Un cop vam tenir-ho tot preparat ens vam dirigir amb la furgoneta cap a l’inici de la ruta que ens havia de portar al cim de la muntanya. La ruta s’anomena Windy Canyon i és força espectacular. Al cap d’unes dues hores de caminar entremig d’arbustos, boscos frondosos i carenes escarpades vam arribar a dalt de tot. La vista és preciosa ja que pots contemplar gran part de l’illa.

Vam dinar i al cap d’una estona tornàvem a recórrer el mateix camí fins a la furgoneta. Per a descansar després de la caminada vam anar a banyar-nos a la platja. Les platges són precioses: aigua cristal·lina, sorra blanca, natura per tot arreu, gairebé ningú pels voltants… Com que l’illa està força aïllada les corrents marines són força potents, per això la Sarah ens va avisar que no ens endinséssim gaire dins de l’aigua. Tanmateix ho vam poder comprovar per a nosaltres mateixos. Entrar a l’aigua va ser fàcil però la feina que vam tenir per a poder tornar a la platja. Començaves a nedar i a nedar en direcció a la terra però només avançaves uns pocs metres. Finalment, però, vam arribar a la sorra

A les 18h vam tornar a l’hostel on vam sopar pizzes i amanida i després vam estar jugant força estona a diferents jocs com el pukeko (similar al pim, pam, pum), o al joc dels animals (joc de cartes on cadascú ha de fer un so d’un animal), etc. Sobre les 22h va començar un concert a l’hostel. Dos guitarristes van tocar versions de diversos grups. Va ser força divertit i els dos guitarristes van tocar molt bé (un amb una guitarra clàssica i l’altre amb una acústica).

Diumenge 25 de març. Ens llevem altre cop a les 7h. Dutxa, esmorzar i cap a la furgoneta falta gent. La destinació és unes aigües termals que hi ha al centre de l’illa. Tanmateix jo prefereixo caminar i visitar els espais naturals de Great Barrier Island. Per això, juntament amb un altre company, iniciem una petita ruta. Primer pugem el Mount Whangaparapara (509 metres) i posteriorment anem cap a les aigües termals per un antic camí que utilitzaven els llenyataires. L’excursió va estar realment molt bé, ja que tota l’estona estàs envoltat de natura. Cap presència de l’home (a excepció de nosaltres, és clar). Els canvis de tipus de terreny són constants. Comencem la ruta en un prat on pasturen les vaques. Quan comencem a pujar el Mount Whangaparapara el terreny és força sec, amb una vegetació semblant a la mediterrània. A mesura que anem pujant el bosc es va tornant més frondós i atapeït on progressivament la sensació d’humitat es fa més intensa. Al cim de la muntanya està ple d’arbres cosa que gairebé ens impedeix veure els paisatge dels voltants. Quan ens dirigim a les aigües termals passem per una zona plena de petits rius i una vegetació subtropical, però després el terreny torna a ser sec. I així al llarg del recorregut.

Al voltant de les 13h arribem a les aigües termals però anem tant justos de temps que no ens dona temps de remullar-nos ni de dinar. Només arribar en Diego (el marit de la guia) ens estava esperant per anar cap a la furgoneta, on la resta de gent ens esperava. Al cap de mitja hora de caminar arribem al cotxe. Havíem d’estar al port per agafar el ferri a les 14h però arribem mitja hora tard. Tot i això, quan arribem a la drassana, el vaixell encara no havia arribat. Quatre hores més de ferri i altre cop a Auckland. Fi del viatge i cadascú a agafar l’autobús cap a casa.

Podeu mirar les fotos de la sortida a l’àlbum de Great Barrier Island.

Rotorua, Taupo i Waitomo

Divendres 16 de març. Com la resta de sortides anteriors iniciem el nostre viatge després de les classes del divendres. El Gabriel i jo anem a recollir el cotxe de lloguer i a omplir els formularis de rigor mentre els altres ens esperen al Heineken bar (com no). Un altre cop el cotxe és un Toyota Previa de color verd clar (igual que l’anterior però no el mateix). Un cop passats tots els tràmits (formularis, dades bancàries, revisió dels danys del cotxe, comprovació del nivell de la gasolina, etc.) condueixo el cotxe fins al bar on recollim el Nick. Des d’allà anem a la casa dels dos, on han de fer la motxilla, mentre jo me’n vaig a casa meva a agafar la motxilla, que ja està feta. Quan torno puja al cotxe un tercer passatger: l’Antoine, un francès que està fent les pràctiques a Nova Zelanda i que viu a la mateixa casa que el Nick i el Gabriel. Quan arribem altre cop al Heineken bar recollim la resta de la “tripulació”: en Magnus i l’Heli. Aquest últim és un noi de Corea del Sud. Per tant, si els números no em fallen, som 6 persones (d’esquerra a dreta): Magnus (Sweden), Antoine (France), Heli (South Korea), Nick (Switzerland), Gabriele (Italy) i Xavier (Catalonia).

El nostre destí és el sud d’Auckland, al centre de l’Illa Nord. El primer punt del viatge és Rotorua, una població amb una presència important de maoris i famosa per l’activitat volcànica. Sortim de la ciutat sobre les 17h. La previsió del temps per el cap de setmana és força desencoretjadora ja que es preveuen pluges durant tots els tres dies. Després de 235 quilòmetres i 5 hores de trajecte arribem a Rotorua. Segur que molts de vosaltres us preguntareu com collons vam poder tardar cinc hores en fer 235 quilòmetres. Doncs bé, com és lògic tot té una explicació. En sortir d’Auckland vam estar a la carretera més d’una hora amb tràfic dens, on només vam poder avançar uns 40 quilòmetres. Més tard, com que ja era força tard (per ser Nova Zelanda), vam parar per sopar alguna cosa. A en Magnus se li va posar al cap que volia anar a un Kentucky Fried Chicken (KFC) perquè no n’hi ha cap a Suècia. Evidentment després de parar-nos en un i descobrir el meravellós món del fast food a Nova Zelanda, va arribar a la conclusió que els suecs no es perden cap cosa per a no tenir cap KFC (de fet, penso que és una sort). Abans d’arribar a Rotorua ens vam aturar a un supermercat a comprar l’esmorzar i el dinar per l’endemà.

A les 22h arribàvem al nostre hostel, tot i que havíem dit que arribaríem sobre les 21h. En arribar a la recepció de l’establiment un home ens diu que ha donat la nostra habitació a unes altres persones perquè havíem arribat tard i no havíem avisat. Evidentment el nostre descontentament va ser palès quan li vam dir unes quantes paraules poc educades sobre el que pensàvem d’ell. En tornar al cotxe vam iniciar un debat sobre el que podíem fer i les possibles sortides. Primer de tot vam trucar als altres hostels de la població per a preguntar si hi havia lloc. Després d’una resposta negativa rera l’altra vam començar el pla B: donar voltes per Rotorua amb el cotxe per a veure si trobàvem algun motel obert que fos mínimament assequible econòmicament. Per sort no vam trigar gaire en trobar un Motel obert i en Gabriel i jo vam anar a preguntar sobre si hi havien habitacions lliures i el preu d’aquestes. Una dona coreana molt educada ens va dir que tenia una habitació amb 5 llits, TV i un quarto de bany. El preu de l’habitació: 135$ (71€) que dividit per 6 feia una quantitat de 23$ per cap. Només 2$ més car que el que ens hagués costat l’hostel. El problema: 6 persones i 5 llits. Com que jo puc dormir a qualsevol lloc sense problemes em vaig oferir per a dormir al terra. Unes quantes cerveses, mirar una estona la televisió (Wrestling i la competició de l’home més fort del món), preparar el dinar per l’endemà (uns entrepans de formatge i pernil dolç), tocar una estona la guitarra, dutxes de rigor i a dormir.

Dissabte 17 de març. A les 8h ens llevem i esmorzem (muesli, llet i galetes). Recollim les coses i ens posem altre cop en ruta. Aquesta vegada ens dirigim al parc termal de Wai-o-Tapu on es troba el guèiser més gran de Nova Zelanda: Lady Knox. Ens trobem a una zona amb una important activitat volcànica. Això es demostra en la gran quantitat de piscines termals que hi ha per tota la rodalia. Només amb l’energia de dues grans piscines geotèrmiques Nova Zelanda obté el 5% de la seva energia. Per aquesta raó, per la zona es poden trobar forces plantes geotèrmiques que aprofiten l’energia volcànica (similar a Islàndia).

A vam arribar al parc just per veure el guèiser Lady Knox ja que cada dia esclata a la mateixa hora: 10:15h. Això no es degut a la precisió de la mare natura, senzillament cada dia a aquesta hora un home tira un sabó especial a dins del guèiser i al cap d’uns minuts esclata (si es que tot esta fet pels turistes). En acabar l’activitat del guèiser vam visitar tot el Wai-o-Tapu. Es una visita totalment recomanable perquè el poder de la Terra es demostra en el paisatge que pots contemplar. Sembla en alguns moments que estiguis trepitjant sol d’un altre planeta. Terres grocs, vermells, blancs i roses. Aigües amb les mateixes tonalitats i que desprenen un fum blanc molt dens. Una olor de sulfur molt forta que recorda la de la nit de Sant Joan amb els petards (ai… quins records).

En acabar la visita estàvem famèlics i ens vam posar a menjar el dinar (els entrepans de pernil i formatge amb salsa d’humus i de philadelphia). Com que el dia no acompanyava ja que estava plovisquejant tota l’estona vam decidir anar a prendre uns banys termals al Polynesia Spa. Es tracta d’un dels establiments termals més coneguts a Rotorua on per 15$ (8€) pots estar tota l’estona que vulguis en diferents piscines d’aigua calenta natural. La veritat és que va ser força relaxant.

Quan la pell ja estava massa tova per l’estona que vam estar a l’aigua vam partir cap a la localitat de Taupo, on hi ha el llac més gran de Nova Zelanda: el llac Taupo. El llac fa uns 600 quilòmetres quadrats i és tan gran que sembla un mar, amb platges i onades. Ens vam hostatjar a l’hostel Rainbow, un lloc molt ben portat i que tenia de tot. Després d’instal·lar-nos vam començar a preparar la barbacoa per al sopar. El menú, com cada sortida: salsitxes, bistecs, amanida (enciam, pastanaga, pipes pelades, tomàquet, tot amanit per una vinagreta) i cerveses (Carlsberg i Steinlager). La vetllada va estar tota l’estona molt animada, fent el burro, cantant, tocant la guitarra, ballant i fins i tot alguna performance. Un dels treballadors de l’hostel ens va donar descomptes per un pub de Taupo perquè justament era el dia de sant Patrici, patró d’Irlanda. Sobre les 21h ens vam encaminar cap el bar que estava a uns 10 minuts de l’hostal. Al centre de la població hi havia força ambient degut a la celebració de Sant Patrici. Per tot arreu hi havia gent vestida amb el típic color verd irlandès, amb barrets i perruques. La festa va ser molt divertida on vaig conèixer gent de tota mena.

Diumenge 18 de març. Ens llevem a les 8h per menjar l’esmorzar, dutxar-nos i decidir que fer durant el dia ja que la previsió era que plouria tot el dia. Com que evidentment estava plovent i qualsevol activitat a l’aire lliure implicava acabar xops vam optar per anar a unes coves que hi ha a una població pròxima: Waitomo. Vam reservar un tour de tres hores amb el que s’anomena black water rafting (ràfting en aigües fosques) ja que viatges a l’interior d’una gruta subterrània que l’aigua ha anat excavant al llarg dels segles. Hi ha diferents cavernes, però concretament nosaltres vam anar a la Tumutumu cave. L’activitat ens va costar una mica cara, 95$ (50€), però la veritat és que valia amb escreix el que vam pagar. Va ser una experiència espectacular, impossible de realitzar a Europa. Caminar a través d’unes grutes plenes de roques modelades per l’aigua amb unes formes fantàstiques, estalactites, estalagmites, rius interiors i, sobretot, sembla que estiguis caminant de nit sota les estrelles. Com pot ser? A dins de les coves hi viu una espècies d’insecte que només es pot trobar a Austàlia i a Nova Zelanda. El seu nom popular és glow worms (Arachnocampa) i s’alimenta d’altres insectes a través d’atraure´ls produint llum artificial i caçant-los a través d’uns petits filaments que pengen del seu cos. Això fa que al sostre de les coves sembla que hi hagin estrelles: meravellós! La travessa, a més, vam poder gaudir de salts d’uns quants metres dins de petits llacs interiors, navegar en pneumàtics per rierols o anar de quatre grapes per grutes estretíssimes. Al final, com és evident, vam acabar exhausts.

La tornada va ser força ràpida. Sobre les 21h ja havíem deixat el cotxe a Auckland i cadascú va poder agafar el seu autobús cap a casa.

Podeu mirar les fotografies del viatge a l’àlbum de Roturua, Taupo i Waitomo.