Torno a casa!

 

Confirmat. Aquest dimecres, 4 de juliol, deixo Nova Zelanda per tornar-me’n a casa. Finalment Singapore Airlines m’ha confirmat, per la meva sorpresa, que tinc lloc per aquest vol. D’aquesta manera podré assajar una mica abans de marxar cap a Rússia.

Així que, el dijous 5 de juliol a les 9:30h del matí arribo a l’aeroport d’El Prat (terminal B).

Han estat cinc mesos intensos i que segurament no oblidaré mai però ja toca tornar a casa. Encara em queden moltes històries per explicar però evidentment no em donarà temps de poder-les publicar durant el temps que queda al país dels kiwis. Tanmateix, penso tancar el bloc tan bon punt arribi.

Tremola Torrelles que vinc!

A tots els que em llegeixen, espero poder-vos veure ben aviat, que ja en tinc ganes 🙂

El centre de la illa nord

Dissabte 23 de juny. A les 9 del matí passo a recollir el cotxe. Després de preguntar preus a una infinitat de companyies vaig aconseguir una ganga justament en la companyia que havíem llogat els altres cotxes quan havíem viatjat amb els amics de l’escola d’anglès per la illa nord. Per només 19 dòlars al dia (9.5 euros) tenia un cotxe que normalment costa 25 dòlars/dia.

Vaig haver d’omplir la paperassa de sempre: les meves dades, passaport, carnet internacional de conduir, etc… El cotxe és un Nissan Sunny amb berlina de color gris metal·litzat. Canvi de marxes automàtic. Kilometratge ilimitat. No està malament.

Em passo pel backackers a recollir tot el meu equipatge i començo l’aventura en solitari.

La primera parada és Port Waikato (124 Km), una petita població al sud-oest d’Auckland on es va filmar l’escena d’Amon Sûl al Senyor del Anells (on el Nazgûl fereix en Frodo). El paisatge és encisador. De fet, no costa gaire imaginar-se els turons d’Eriador a la Terra Mitjana.

 Paisatge de l'interior de Port Waikato

La veritat és que per a trobar el lloc vaig haver de voltar força però no va ser cap problema ja que les vistes pagaven la pena.

Segueixo cap al sud fins que comença a fer-se fosc. Sopo i dormo davant d’una platja prop de Reglan (137 Km).

Diumenge 24 de juny. Vorejo la costa oest i visito les Bridal Veil Falls (25 Km), un salt d’aigua d’uns 55 metres d’alçada d’una bellesa que et deixa embadalit.

Bridal Veil Falls

Més al sud gaudeixo d’un altre salt d’aigua: Marokapa Falls (67 Km). Prop d’allà, a uns 7 quilòmetres, es troba el Mangapohue Natuarl Bridge. Es tracta d’un impressionant formació natural que sembla un pont sobre el riu. L’aigua hi passa per sota, tot formant un canyó totalment vertical.

 Mangapohue Natuarl Bridge

Condueixo fins a la ciutat de New Plymouth, la capital de la regió de Taranaki. La ciutat no té res d’especial i segueixo més al sud amb la intenció de visitar el Cape Egmont (el punt més a l’oest de la illa nord) però m’ho passo de llarg sense adonar-me’n. Quan reacciono estic a desenes de quilòmetres lluny i haig de tornar enrere (356 Km). Al cap Egmont hi ha un bufó far on passo la nit envoltat per un fortíssim vent.

Far del cap Egmont

Dilluns 25 de juny. Esmorzo i poso rumb a la ciutat de Stratford, a l’est, on demano informació sobre algunes rutes pel Egmont National Park, creat al voltant d’un alt volcà anomenat Taranaki pels maoris i Mount Egmont pels europeus (89 Km). Vaig tenir la mala sort que el temps va ser molt dolent per a poder gaudir de les vistes del volcà però tanmateix faig fer una breu excursió pels voltants del parc. Concretament vaig anar a veure les Dawson Falls. Cap al migdia vaig conduir en direcció al Tongariro National Parc seguint la Higway 43, anomenada Forgotten World Highway (autopista del món oblidat). S’enten el nom perquè al llarg de la carretera gairebé no es veu cap casa, només prats i boscos arreu. Un bonic paisatge per anar contemplant a mesura que vas conduint. Després de passar el poble de Tahora (un dels pocs que trobes) vaig travessar un genial túnel anomenat Moki Tunnel. És molt estret i alt, només per espai per un vehicle a la vegada.

Moki Tunnel

Més endavant s’entra dins d’una gorja totalment enclotada, amb muntanyes boscoses i un ràpid riu que el travessa. El nom del lloc és Tangarakau Scenic Reserve.

Cap mitja tarda, sobre les 16:30h, vaig arribar al Whakapapa Village, dins del Tongariro National Parc. Aquest parc va ser el primer parc natural de Nova Zelanda, fundat sobre els 1860s. Un dels ministres del govern en aquell moment va convèncer un dels caps maoris de la zona perquè donés els terrenys per a fundar el parc natural. No estic segur, però diria que és el primer parc natural que es va fundar al món. La veritat és que no m’estranya gens que es volgués crear un parc natural. El lloc és realment impressionant (Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) tot i que quan hi vaig arribar plovia una mica i estava tot enuvolat. Es tracta principalment de tres volcans, on el més gran, el Mount Ruapehu, encara està actiu. Els altres dos volcans són el Mount Ngauruhoe i el Mount Tongariro.

La meva idea era caminar una de les més famoses rutes a peu de Nova Zelanda, el Tongariro Crossing. Però a causa de les nevades que començaven a caure al parc aquesta ruta només es podia fer amb equip necessari que incloïa martell i botes per a caminar sobre el gel. Descepcionat vaig decidir caminar l’endemà una curta excursió cap a uns salts d’aigua. Vaig dormir al mateix Village amb un fred impressionant. De fet és la vegada que he passat més fred de la meva vida. No estic segur de la temperatura que es devia arribar però segur que es devia passar els -10 ºC.

Dimarts 26 de juny. Em llevo ben d’hora mort de fred i després d’esmorzar començo la caminada cap al salt d’aigua anomenat Taranaki Falls. Al cap d’una hora de caminar entremig de neu, gel i fang arribo al destí. Com que el paisatge és inspirador decideixo seguir més el camí cap al Mount Ngauruhoe. Tot està cobert de neu o ple de gel, i per tant el camí es fa una mica lent però quan arribo a un punt força alt, la caminada val la pena perquè les vistes són molt boniques. Davant meu, imponents, els tres volcans on, destaca el Mount Ruapehu.

El menda i al darrera el Mt. Ruapehu

Tanmateix el més vonic de tots, per mi, és el Ngauruhoe, que per cert és el Mount Doom del Senyor dels Anells. Sí, estava al cor del mateix Mordor, ara bé, un Mordor nevat. En aquesta àrea es fan filmar les escenes de la pel·lícula però és molt difícil saber exactament on. A més, la carretera que portava cap al Mount Ruapehu només es podia accedir amb 4×4 o amb cadenes (evidentment jo no tenia cap dels dos).

 Mt. Ngauruhoe

A la tarda vaig tornar a la carretera, aquesta vegada en direcció el llac Taupo, més al nord. Vorejant el parc nacional vaig arribar fins a un mirador amb unes vistes magnífiques del llac més gran de Nova Zelanda. Ara bé, la meva destinació no era pas Taupo, si no Napier, una de les ciutats més importants de la costa est. Abans però volia visitar un dels escenaris utilitzats per a filmar el riu Anduin. Seguint els contorns del Tongariro National Park però aquesta vegada direcció sud vaig arribar a la població de Taihape. Prop d’allà una petita carretera t’endinsa seguint el curs del riu Tangitikei. Justament on la carretera creua el riu hi ha una atracció on pots fer ponting (bungy jumping) i és en allà on pots contemplar l’espectacularitat del llit del riu. L’erosió que l’aigua ha anat fent al llarg de milenis ha creat un canyó amb unes parets altíssimes (diria que més de 50 metres). En aquest punt es fa filmar una de les parts utilitzades a la pel·lícula per al riu Anduin (154 Km).

Riu Tangitikei

Com que aquest riu era espectacular vaig decidir mirar si el preu de baixar-lo fent ràfting no era massa gran. Per això me’n vaig anar fins a un poblet situat una mica més al sud, Mangaweka, on hi havia la base d’una empresa que es dedicava a organitzar ràftings. Per mala sort estava tancada així que vaig fer mitja volta i passat Taihape vaig agafar una carretera que em portaria directament a Napier. Aquesta carretera travessa una zona totalment desolada, sense cap zona habitada al voltant. El camí zigzagueja entre les muntanyes fins arribar a una cota on hi començava a haver-hi neu. Al principi va ser una agradable sorpresa perquè veure els extensos camps nevats era preciós, però a mesura que la carretera va començar a augmentar d’alçada la neu cada vegada tenia més gruix. Per acabar-ho d’arreglar arriba un moment que l’asfalt passa a ser grava. Tot i el meu ensurt inicial vaig poder conduir sense cap problema i quan ja va ser fosc vaig aturar el cotxe en una petita planura per passar la nit (87 Km).

… i s’acaba el viatge

Dimarts 19 de juny. Sempre ha d’haver-hi en tot viatge un final, però qui havia d’esperar que seria tant de sobte? En aquest dia, la sort ens va deixar per a crear el que en podríem dir: el dia negre. Un dia sense color, amb només ombres del que haurien de ser imatges a tot color.

Ens llevàrem sense sospitar el que ens esperava. Res semblava diferent de cap altre matí. Després d’esmorzar ens posàrem en marxa per a desfer part del camí que havíem fet a causa de l’error en consultar el mapa. En deixar enrere el poble de Woodville comencem a sentir un fort soroll provinent del motor i, al cap de pocs segons, la furgoneta es para. Només per aquest soroll ja sabia el que havia passat, però constantment el meu cap es negava a creure-ho. No volia sentir el que representaria la fi del viatge amb la Mitsubishi. La fi de l’alegri de poder viatjar sense cap problema pel país. Si es confirmava la meva sospita el motor s’havia gripat, i per tant, la furgoneta se’ns acabava de morir.

Tanmateix ho havíem de sentir d’una persona entesa, per tant, d’un mecànic. Deixàrem el vehicle en un cantó de la carretera i caminàrem uns quants quilòmetres fins tornar fins a Woodville. Allà preguntàrem per un taller mecànic on explicàrem el que ens havia passat. Un dels mecànics em va acompanyar amb una furgoneta (exactament igual que la nostra, excepte pel color!) fins on es trobava la Mitsubishi Delica. Ell va intentar posar en marxa el vehicle però no hi va haver manera. Va lligar les dues furgonetes i vam tornar al taller on va poder inspeccionar detalladament el vehicle. Al cap d’uns minuts ja hi havia un diagnòstic clar: ja podíem dir adéu a la furgoneta ja que el motor estava definitivament gripat, i per tant, fos. Va ser com si ens tiressin una galleda d’aigua freda en un ambient ja prou gelat per sí sol.

Com és comprensible la Nicole es va ensorrar perquè no tenia més diners per a poder tornar a Auckland. Després de meditar una estona vaig decidir anar fins a la ciutat més propera (Palmerston North) i llogar un cotxe fins a Auckland. Mentre la Nicole es va quedar a la furgoneta jo me’n vaig anar fent autoestop fins a la ciutat. Després d’uns 10 minuts em va parar un simpàtic granger que em va acostar a Palmerston North. Em vaig dirigir al centre d’informació per a saber quines companyies de lloguer de cotxes operaven a la ciutat. Amb uns cinc tríptics a la mà vaig trucar per a preguntar sobre llogar un cotxe de Palmerston fins a Auckland. A totes les companyies la resposta va ser clara: no hi havia cap vehicle disponible en aquell moment.

Desmotivat me’n vaig tornar a Woodville (em va parar una dona que tornava de la feina) i, juntament amb la Nicole, decidírem tornar a Auckland amb autocar. Jo li havia de pagar el bitllet perquè no tenia ni un duro més. Compràrem els bitllets al centre d’informació del poble. L’autocar no passava fins l’endemà a les 9:30h.

Preguntem a la gent del taller si podem dormir a la furgoneta (tenint en compte que es troba al recinte del taller mecànic) i no hi posen cap problema. Fem les maletes i triem les coses que hem de deixar i les que ens hem d’emportar. La resta s’ho quedaran els mecànics per si els hi pot fer servei.

Per sopar aprofitem i cuinem molta cosa ja que si no hauríem de tirar el menjar. Tot i això, n’haurem de llençar.

Ultima fotografia de la furgoneta...

Dimecres 20 de juny. Ens llevem ben d’hora per acabar de recollir tot. Esmorzem a dins del taller perquè els mecànics ens deixen estar a dins de l’oficina. A les 9:15h anem cap a la parada de l’autocar. El viatge es fa força pesat perquè l’autocar va parant a moltes poblacions. Finalment sobre les 20h arribem a Auckland on m’allotjo en un backpackers (alberg de joventut). La Nicole s’allotja amb la família que havia viscut durant l’estada a l’acadèmia d’anglès.

Dijous 21 de juny. Em passo el matí passejant pel centre d’Auckland recordant bells moments. Per la meva sorpresa em trobo amb la Megi, una amiga de l’acadèmia que em pensava que se’n havia tornat a Suïssa. Prenem unes copes junts i ens expliquem les respectives experiències, a més de recordar el temps que estarem a l’escola d’anglès. Al vespre m’acomiado de la Megi i quedo amb la Nicole per a sopar. Es tracta del sopar del comiat ja que la Nicole ha trobat un bitllet d’avió per a tornar a Alemanya (Berlín) pel dissabte (ha hagut d’utilitzar tot el crèdit de la seva targeta de crèdit per a pagar-lo). Mengem, per primera vegada en molt de temps, en un restaurant normal: un italià prop del meu backpackers.

Després de tres mesos viatjant junts arriba el moment del comiat. És trist i alegre a la vegada. Per una banda, és trist saber que se’n torna però per l’altra estic content perquè és el que ella necessitava, tornar.

Divendres 21 de juny. El matí me’l passo acabant de fer les gestions necessàries per a poder tramitar el visat rus: escanejo el meu passaport i em faig unes fotos de carnet. Segons l’ambaixada russa amb només això es podrà tramitar el visat. Li envio tot al Gerard que molt amablement farà les gestions pertinents des de Catalunya.

En acabat llogo un cotxe per l’endemà per a acabar de completar el viatge que la mort de la furgoneta va deixar inacabat. A més consulto a les oficines de la meva companyia aèria la possibilitat de tornar abans. La raó és ben simple: si torno el dia 30 de juliol a Torrelles i marxo el 4 d’agost a Rússia, només tindré 4 dies per a assajar. A Singapore Airlines no em posen cap problema però justament ara comencen les vacances d’hivern a Nova Zelanda i els vols estan plens. Així que haig d’estar en una llista d’espera i ja m’han dit que és molt difícil aconseguir una plaça.

Dino amb la Megi i per la tarda me’n vaig al cine: Shrek 3. És divertida però no mata. La primera sempre serà la millor. És més del mateix.

Torno al backpackers i em preparo per a la següent etapa de la meva estada a Nova Zelanda.

Marxem del fred i emigrem cap al nord

Dimecres 13 de juny. El temps d’estar a la illa sud s’ha acabat i, a més, ja ens està bé perquè comença a fer massa fred (normalment entre els 5 graus i els -10). El dia anterior aprofitàrem la nit per a viatjar uns quants quilòmetres cap al nord i dormírem prop del poble d’Amberley (48 Km).

La única manera de poder anar a la illa nord des de la illa sud amb un vehicle és amb ferri. I, el port des d’on surten tots els ferris cap a l’illa nord, concretament Wellington, és Picton. Fem el viatge entre Christchurch i Picton gairebé sense pauses. L’únic a destacar és que passat Kaikoura ens trobem amb la carretera tallada a causa d’una esllavissada d’una roca. Les feines d’enretirar i arreglar el camí duren una hora, temps que aprofitem per a dinar uns entrepans. Arribem a Picton sobre les 16h després de recórrer uns 290 Km d’una revolada. Allà comprem els bitllets pel ferri que ens costen uns 180 dòlars. Només hi ha dues companyies que carreguen vehicles: Interislander i Bluebridge. La primera és més ràpida però més cara. Evidentment escollírem la segona companyia. A les 18h havíem d’estar al port per embarcar i el ferri va sortir puntualment a les 19h direcció a la capital del país: Wellington.

El trajecte va durar 3 hores i 20 minuts i recorrerem uns cent quilòmetres en vaixell. Durant tot aquest temps tinguérem temps de veure dues pel·lícules: La volta al món en 80 dies i Buscant en Nemo.

Quan desembarquem a les drassanes de la companyia Bluebridge a Wellington ja són les 22:20h i és fosc i negre. Com que no ens coneixem gens la ciutat decidim dormir a les afores. Dormim al barri de Northland.

Dijous 14 de juny. Després d’esmorzar anem al centre de la ciutat i visitem, durant tot el matí, el museu nacional de Nova Zelanda: Te Papa Museum. Està situat davant del mar i la visita és gratuïta. Hi ha moltes coses interessants per a veure però considero que no està gaire ben estructurat. Les exposicions són ben muntades però no hi ha una coherència entre elles. Per això no et pots fer una idea de la Història de Nova Zelanda. En aquesta part, diria que el museu d’Auckland està més ben treballat.

 Vista de Wellington des del Mt. Victoria

Volem dinar al Mount Victoria, una muntanya davant de la ciutat (semblant a Collserola per a Barcelona), però la Nicole es confon a l’hora de mirar el mapa i acabem en un cul de sac (Hay Street). Com que estem afamats dinem allà mateix. En acabat volem passejar pel centre de la ciutat, però ens costa moltíssim trobar un aparcament que no sigui de pagament. Aparquem a uns 35 minuts del centre, en una avinguda que ressegueix la costa anomenada Oriental Parade.

Wellington és la ciutat cultural per excel·lència de Nova Zelanda. Està plena de museus, de teatres, cinemes, botigues, pubs, galeries d’art… Per cert, un dels cinemes de la ciutat és on es van fer les tres estrenes mundials d’El Senyor dels Anells (sí, ja ho sé… sóc un friki! Per no comentar, que Wellington és la ciutat natal d’en Peter Jackson).

Cap a les 17h tornem a la furgoneta i busquem un bon lloc per a dormir. Finalment, després de donar unes quantes voltes, acabem en un barri costaner situat al sud de la ciutat anomenat Lyall Bay. Una de les característiques de la capital és que sempre acostuma a bufar un fort vent i aquell dia no va ser l’excepció.

Divendres 15 de juny. Iniciem el dia visitant el mirador que hi ha al capdamunt del Mount Victoria. En acabat visitem el Parlament de Nova Zelanda, el centre polític del país. En els primers temps del naixement del país sota la sobirania britànica la capital es va establir a Auckland, però cap a la segona meitat del segle XIX es va decidir traslladar el parlament, i la capitalitat, més al centre del país: Wellington. La ciutat es troba a la punta sud de la illa nord, en una península situada a l’estret que separa les dues illes. Això fa que constantment hi bufi un fort vent (li passa el mateix que Tarifa amb l’estret de Gibraltar). Tot i el fort vent la ciutat és força agradable, a diferència d’Auckland. No s’hi respira un ambient d’atabalament ni de maremàgnum, típic de les urbs. Sembla més aviat un poble gran. Wellington en sí, no es gaire gran, però s’alimenta d’una perifèria molt poblada.

 Facana del Parlament

Cap a la tarda busquem una lavanderia perquè ja no ens queda roba neta i en fer-se fosc tornem a dormir a Lyall Bay.

Dissabte 16 de juny. Ens llevem sota una forta pluja. La idea que teníem per a passar el dia era de fer una ruta d’El Senyor del Anells, començant per Wellington, on es trobaven els estudis i molts escenaris. Tanmateix el mal temps ens fa canviar els plans: decidim fer la ruta al revés per guanyar temps i esperar que el temps millori. Així que ens dirigim cap el cap Palliser, el punt més al sud de la illa nord. Allà pugem fins al capdamunt d’on es troba un bonic far, Cape Palliser lighthouse (123 Km).

 Cape Palliser Lighthouse

Al llarg de la costa ens anem trobant amb colònies de foques, cosa força habitual al país. El temps sembla que millora. Desfem el camí i visitem els Putangirua Pinnacles, situats al Aorangi Forest Park (25 Km). Hi ha una doble raó per anar aquest lloc. Primer, pel paisatge peculiar que creen les roques erosionades al llarg de milers d’anys. La segona raó és senzillament perquè va ser un dels escenaris d’El Senyor dels Anells. En aquesta rocosa vall es va rodar la part de la Dimholt Road: el camí que segueixen Aragorn, Gimli i Legolas per anar cap a la ciutat dels morts i reclutar un exèrcit que només ho pot fer l’hereu d’Isildur. Com a curiositat, els Putangirua Pinnacles també va ser un dels escenaris de l’opera prima d’en Peter Jackson: Tu madre se ha comido a mi perro.

 

Putangirua Pinnacles

Passem la nit al poble de Featherston (44 Km) on es troba l’escenari on es va filmar Lothlorien, el regne dels elfs, però es troba dins del jardí d’una casa rural que és, evidentment, propietat privada. La única manera d’accedir-hi és passant-hi la nit, ja que és un bed and breackfast (com una casa de turisme rural).

Diumenge 17 de juny. Seguim amb la ruta de la pel·lícula, i conduïm fins al Kaitoke Regional Park (18 Km) on es va construir i filmar Rivendell. Per variar, no queda res del que es va construir però s’hi ha posat una placa que mostra com es va fer la casa d’Elrond.

A la ciutat d’Upper Hutt visitem el parc anomenat Harcourt Park, escenari de dos parts de la pel·lícula: els jardins d’Isengard, on Gandalf i Saruman conversen quan el mag gris l’avisa de la possibilitat de que en Frodo té en realitat l’anell únic; i es va filmar també l’escena dels arbres dels orcs, quan en Saruman ordena als seus orcs que comencin a tallar els arbres d’Isengard per a fer armes. A la mateixa ciutat d’Upper Hutt es pot contemplar un dels molts rius utilitzats per filmar el riu Anduin situat davant del parc Poet’s Park. De tornada a Wellington passem per davant de la cantera que es va fer servir per a construir Helm’s Deep i Minas Tirith. Quan tornem a la capital encara ens queda temps per a posar la cirereta a la ruta: passejar pel camí on en Frodo, Sam, Pippin i Merry s’amaguen, sota les arrels d’un arbre, d’un dels Nazgûl. L’arbre es va plantar expressament per la pel·lícula i en finalitzar-se l’escena es va extreure altre cop. Tanmateix, el camí és inconfusible (a més de que hi ha una senyal que ho indica). Dormim a Lyall Bay.

Cami on es va filmar la fugida de La Comarca

Dilluns 18 de juny. Ja és hora de deixar Wellington per a visitar algunes parts de la illa nord. Tanmateix, abans de marxar em passo pel centre de la ciutat per a informar-me sobre visats. No és que tingués cap problema amb els visats a Nova Zelanda, si no que hi havia la possibilitat de que m’hagués de treure el visat per anar-me a Rússia. Sí, sí… no m’he trastocat. Per si no ho sabíeu l’Esbart aquest agost se’n va altre cop al país dels soviets, de les nines, de les muntanyes i de les ensaladilles (russes). En un principi, quan se’m va plantejar abans de venir a Nova Zelanda ho veia difícil però després de comentar-ho amb el Gerard (el monitor del cos de dansa, pels que no ho sàpiguen) via correu electrònic m’hi vaig decidir. Així que, si tot va bé, quan torni del país dels kiwis marxaré cap al país del vodka. Però per anar-hi necessito un visat i aquí és on retorno al fil inicial. Com que el passaport el tinc jo, tenia por de que no hagués de tramitar el passaport via ambaixada russa a Nova Zelanda. Finalment, però, s’ha pogut solucionar d’una manera més fàcil.

Aprofitant que estic al centre de Wellington em passo per una botiga de llibres de segona mà on compro El Clan de l’os cavernari de l’escriptora d’EUA, Jean M. Auel. La raó és que ja no tinc cap més llibre per a llegir. L’últim havia estat Harry Potter i el príncep “de la sang bruta” (perdoneu-me l’error en el títol però desconec la traducció que s’ha fet del llibre en castellà o català. El títol original és Harry Potter and the Half-Blood Prince).

Una de les coses que em fascina de Nova Zelanda és que a cada ciutat hi pots trobar botigues de roba i llibres de segona mà. És impressionant com tenen la cultura de reutilitzar molt més avançada que nosaltres, els quals normalment acostumem a llençar les coses que no ens fan més servei. Aquí el que fan és vendre-ho a aquestes botigues i, molta gent, es pot beneficiar d’objectes gairebé nous per uns preus molt baixos. A veure si n’aprenem!

Ara sí, sortim de Wellington per a dirigir-nos cap al nord tot resseguint la costa oest. Prop del poble d’Otaki ens desviem cap a l’interior per visitar l’Otaki Gorge dins del Tararua Forest Park (83 Km). Per variar, aquí també es van filmar algunes escenes de l’esmentat film: quan el Gandalf es despedeix d’en Frodo al bosc de La Comarca (The Shire). Caminem unes quantes hores pels voltants del parc i, després de dinar, anem fins a una explotació forestal on va ser l’escenari del bosc d’Osguiliath (37 Km).

A causa d’un error a l’hora de mirar el mapa, ens desviem passat la ciutat de Palmerston North cap a l’est, on arribem al poble de Woodville (88 Km). Com que ja és fosc i negre decidim passar la nit allà.

First Certificate Exams

Dimecres 6 de juny. Per aprofitar el temps que estic aquí, abans de deixar l’escola d’anglès a Auckland vaig decidir intentar passar el First Certificate. El problema era que el període d’exàmens era a principis de juny i jo ja no estaria a l’escola. Tot i això, les últimes dues setmanes a l’acadèmia em vaig canviar de curs per un d’específic per a fer aquests exàmens d’anglès de la Universitat de Cambridge. Un cop marxés de la ciutat m’havia d’espavilar pel meu compte per a estudiar i practicar, cosa que va resultar gairebé impossible. A més, sabent que a principis de juny estaria a l’illa sud vaig pagar per a fer els exàmens a Christchurch, ja que no volia haver d’anar expressament a Auckland. Així que, el dia dels exàmens s’acostaven. Concretament, després de trucar a la Dominion English School a Christchurch (l’acadèmia està a les dues ciutats) per acabar-ho de confirmar, les proves es farien el dia 9 i el 12 de juny. Només arribar a Christchurch vaig anar a l’escola on em van donar tots els papers necessaris i alguna informació suplementària que em calia saber. En acabat vaig buscar un lloc on poder estudiar adequadament: la biblioteca central de la ciutat em va anar com anell al dit. Un gran edifici al centre de la ciutat amb taules i endolls per a poder connectar el portàtil. No em calia res més.

Mentre la Nicole buscava feina per la ciutat, ja que ella té una visa anomenada Holiday Visa que li permet treballar, jo em vaig passar tot el sant dia tancat entre les parets de la biblioteca. El més fort és que no vaig parar ni per dinar, la única pausa va ser per anar al lavabo. Per què això? Doncs perquè havia de redactar tot un mes de diari pel bloc! Perquè després us queixeu…

Sobre les 20h tornàrem a la furgoneta on buscàrem un lloc per a sopar i dormir. Després de voltar una mica, aparcàrem la furgoneta en un tranquil carrer al nord de la ciutat. Ara sí es podria dir que fèiem vida de gitanos (amb tot el respecte per aquesta gent i la seva cultura).

Dijous 7 de juny. Em llevo i esmorzo ben d’hora perquè vull aprofitar al màxim el temps, ja que només em queden dos dies per a la primera part de l’examen, que consisteix en Listening (escoltar) i Speacking (parlar). A la biblioteca estudio sobretot per la part del Listening, ja que per la d’Speacking poca cosa podia fer. Per a estudiar em va anar molt bé el portàtil que el Roger em va deixar, ja que a Auckland vaig comprar un llibre especial per a l’examen ple d’exercicis pràctics i informació sobre l’estructura de cada part. Amb aquest llibre et venen dos CDs amb àudios per a practicar el Listening. Així que ja em veiem a mi a la biblioteca davant de l’ordinador, amb uns auriculars i anar escrivint al llibre mentre escolto les converses del CD. D’aquesta manera va passar tot el dia. Per a dinar, però, per a no perdre temps vaig comprar fish and chips (peix i patates fregides) a la plaça de la catedral. En acabar d’estudiar, sobre les 20h, la Nicole em recorda que havíem aparcat la furgoneta al pàrquing del Parc Botànic i que, aquest, tancava a les 17h. Com és evident, aquella nit sopàrem i dormírem al pàrquing dels Botanic Gardens.

Divendres 8 de juny. Segueix l’estudi. No em queden més diàlegs per escoltar als dos CDs i buscant per la biblioteca aconsegueixo unes cintes de casset, de quan Jesucrist va perdre l’espardenya, amb diàlegs per als exàmens de la Universitat de Cambridge. Com que el portàtil no pot llegir aquest format a la mateixa biblioteca em cedeixen un reproductor. A l’hora de dinar me’n vaig a un parc proper i menjo uns entrepans de txaca (baretes de cranc, ou dur, tonyina i maionesa) que m’havia preparat la nit anterior. Aquesta vegada dormim a un altre carrer, a uns 20 minuts a peu de la biblioteca (us podeu imaginar el que costa trobar un aparcament que no sigui de pagament o limitat en el temps a prop del centre, ja que Barcelona és molt pitjor).

Dissabte 9 de juny. Arriba el gran dia, la prova de foc per a comprovar si tinc el nivell suficient d’anglès com per a tenir el First Certificate (certificat bàsic d’anglès). Els exàmens són a l’edifici de l’acadèmia a Christchurch. Com que el Listening no em toca fins a les 13h, em passo el matí repassant a la biblioteca. Un quart d’hora abans em presento a l’exàmen per a presentar tota la documentació necessària. Amb puntualitat britànica comença la prova que dura uns 45 minuts. No em va gaire bé però tampoc és un desastre. És possible que hagi tret més d’un 60% (als països d’herència britànica, necessites tenir correcte com a mínim un 60% per aprovar un examen, a diferència d’Espanya que és un 50%).

A les 14:30h tinc el Speacking, que dura uns 10 minuts. Amb un altre estudiant et fan seure a una taula on una persona et va fent preguntes. Primer, et fan parlar sobre tu. Després et fan comentar unes imatges. Tot seguit, et fan preguntes sobre el que ha dit l’altra persona quan ha comentat les seves imatges. Finalment, et treuen un tema en que has de discutir amb l’altre estudiant. Aquesta part em va anar força malament, o almenys, és la sensació tinc.

En acabar l’examen em trobo un amic de l’escola que havia coincidit amb mi a Auckland però que ara està estudiant a Christchurch. Ens prenem unes cerveses i quedem per sortir una estona per la nit. Just acabar de sopar a la furgoneta me’n torno al centre de la ciutat on he quedat amb el meu amic suís. En un pub veiem un partit de rugby entre els All Blacks (l’equip de Nova Zelanda) i França, que es juga a Wellington. El resultat és d’escàndol. Els kiwis van donar una repassada impressionant als gabatxos, que gairebé es van quedar sense puntuar. Per primera vegada, m’ho vaig passar bé veient rugby ja que hi van haver algunes jugades dels All Blacks boníssimes. Tot i així, encara em segueixo perdent en alguns moments a causa de les normes. Per què i quan es xiulen els penals?!

Diumenge 10 de juny. Altre cop a la biblioteca però aquesta vegada m’hi poso més tard perquè senzillament obren tard; és diumenge. Ara m’he de preparar pel Reading (llegir), Writing (escriure) i Use of English (gramàtica) que els tinc al dia 12. La biblioteca tanca també més d’hora (16h) i aprofito per anar a comprar menjar amb la Nicole. Dormim al mateix lloc que els últims dos dies.

A la ciutat fa un fred que pela. Algunes nits arriba a fer tant de fred que quan ens llevem trobem totes les parets de la furgoneta plenes de gel, però no només per fora sinó que també per dins!

Dilluns 11 de juny. Més estudi a la biblioteca. Aquesta vegada dormim prop de la Universitat de Canterbury (la universitat de Christchurch) perquè les proves tindran lloc en un dels seus edificis. Com que els exàmens comencen a les 9h, prefereixo estar ja al lloc i no haver de córrer. Aquest dia la Nicole m’informa que ha decidit tornar-se’n a Alemanya abans de temps. No ha aconseguit trobar feina a la ciutat i la seva situació econòmica és critica (per no dir, que moltes coses les haig de pagar jo). S’ha de dir que no va esmersar-se gaire en buscar feina. Jo suposo que el problema que té és senzillament que s’anyora de casa, ja que moltes vegades m’està parlant dels amics i de les ganes que té de tornar-los a veure.

A partir d’aquest dia, a més, el seu caràcter va canviar rotundament. Per primera vegada en molts dies, se li podia veure un somriure. Increïble! Cosa que confirmava que el que necessitava era tornar a casa.

Dimarts 12 de juny. A les 9h comença la part del Reading que la faig sense problemes, ja que sempre se m’ha donat bé llegir i comprendre en anglès. A les 11h el Writing, que em va regular, i després de dinar, a les 14:30h, el Use of English. Aquesta última part va ser un desastre absolut… Per aquesta raó estic força convençut que no aprovaré el First Certificate, però almenys ho hauré intentat. Els resultats no surten fins a principis d’agost a la pàgina web de la Universtat de Cambridge.

Per a celebrar que ja he acabat els exàmens visito el Willowbank Wildlife Park, un dels millors llocs per a poder veure kiwis (els ocells, no pas la fruita) sense estar tancats en una gàbia. En aquest parc els kiwis estan en un enorme recinte amb unes llums infraroges especials que et permeten veure els kiwis sense molestar-los, ja que són aus nocturnes. Aprofito per a escriure quatre coses curioses sobre aquest ocell en perill d’extinció i que només es pot trobar a Nova Zelanda). Hi ha cinc espècies diferents de kiwis, i el més gran pot arribar a mesurar gairebé mig metre. Són ocells que no poden volar, com les gallines, i que s’alimenten d’insectes que capturen amb el seu allargat bec. Molta gent, en veure la imatge d’un kiwi, pensa que té un bec llarguíssim en relació al cos, però el més curiós és que és tot el contrari. Es tracta de l’au que té el bec més curt del món. Això com pot ser possible? Doncs senzillament, els científics consideren que el bec comença des de l’orifici nassal fina a la punta, i justament els kiwis són els únics ocells que tenen el furat del nas gairebé a la punta del bec. Aquesta diferència biològica respecte la resta d’aus és perquè així poden olorar millor el terra en busca d’insectes.

Una altra curiositat és que el kiwi és la au que pon els ous més grans del món, en proporció a la mida de l’animal. És a dir, que per la mida del kiwi els ous que pon són gegants. De fet, l’ou d’un kiwi ocupa el 30% de la seva massa. Impressionant! Hauríeu de veure una radiografia d’un kiwi amb un ou al seu interior, sembla mentida que pugui encabir l’ou a dins del seu cos i, el més difícil, treure’l. El temps de gestació d’un ou de kiwi és d’uns 10 mesos… més que el de l’home!

Total, que vaig poder gaudir de contemplar en viu els kiwis. Va ser una experiència meravellosa perquè són uns animals preciosos i molt divertits.

A més de veure kiwis, el parc té moltes espècies en perill d’extinció úniques a Nova Zelanda, com per exemple un rèptil, ara no em recordo com es diu, que el seu origen és abans de la creació dels grans dinosaures. Es considera que és un dels animals més antics del planeta i, es sospita que un dels que viu més anys. Per què se sospita? Doncs perquè viuen tants anys que encara no s’ha pogut testificar quan poden arribar a viure. Com diria aquell famós torero: amb dues paraules… Im-presionante!

Un altre animal interessant és la Kea, el lloro més gran del món i que curiosament és l’únic que habita només en climes alpins. Una de les keas se’m va posar a l’espatlla! Va ser molt divertit.

Abans de tot això, vaig veure un espectacle maori on al final em van fer ballar una haka. Quin fart de riure!

Més Senyor dels Anells, Invercangil, Dunedin i Mount Cook

Dimecres 30 de maig. Reemprenem la ruta però aquesta vegada acompanyats pel Kristian i el seu amic, ja que després de comentar-los on pensàvem anar es van apuntar ràpidament. La nostra idea era anar a un llac al nord-est de Te Anau on es van filmar diverses escenes d’El Senyor dels Anells. Després de recórrer un camí de grava durant uns 65 quilòmetres arribem als llacs Mavora. Allà contemplem l’escenari del Nen Hithoel (quan en Frodo i en Sam decideixen dividir la comunitat de l’anell i se’n van amb la barca èlfica), el Silverlode River (el riu on la comunitat de l’anell s’acomiada dels elfs a Lotholòrien) i una part del bosc de Fangorn. El paisatge és preciós. Passegem per la zona i no ens costa gaire imaginar-nos les escenes de la pel•lícula al voltant nostre. De fet, viatjar per Nova Zelanda és com viatjar per la Terra Mitjana. Constantment et trobes paisatges que et recorden la pel•lícula.

 Nen Hithoel (llac Mavora)

 Silverlode River (riu Mavora)
En acabat, ens acomiadem dels danesos i tornem cap a Te Anau on virem cap al sud on hi ha un altre escenari del famós film: els pantans dels morts i una part del riu Anduin (riu Waiau). Tot això es troba al voltant d’un altre gran ruta a peu anomenada Kepler Track.
Seguim la Southern Scenic Tourim Route, una carretera que ressegueix els límits del parc natural cap al sud. Quan es comença a fer fosc parem al llac Monowai per a sopar i dormir (107 Km).

Dijous 31 de maig. Camí cap al sud arribem a la preciosa badia de Te Waewae, al final del Fiordland National Park i donant vistes al mar de Tasmania. Després de 153 quilòmetres arribem a Invercangil, la ciutat més important situada més al sud de Nova Zelanda. De fet, la ciutat no té res d’especial, similar a moltes d’altres al país. Carrers rectangulars, cases de fusta similars a l’oest americà, etc. Passegem una mica pels carrers i tot seguit anem fins a Bluff, a uns 30 quilòmetres al sud. Bluff és la població més al sud de Nova Zelanda i la que comunica, via ferri, amb l’illa Stewart. El toc d’humor està en que jo estava convençut que Bluff era el punt més al sud de la illa sud i per això ens vam fer fotografies en un post on hi havia tot de direccions amb les distàncies d’altres punts del planeta. Més endavant, però, descobrírem que estàvem equivocats.

 El incorrecte punt mes al sud (Bluff)
A partir d’aquí anem resseguint la costa est cap al nord. Parem a una badia prop de la població de Waikawa a passar la nit anomenada Curio Bay (119 Km).

Divendres 1 de juny. A la Curio Bay visitem un bosc juràssic petrificat, és a dir, fossilitzat. Finalment ens plantem sobre el punt més al sud de la illa sud, situat al Stope Point on prenem unes fotografies (13 Km).

 Stope Point

En acabat visitem les catarates del Niagara (sí, sí… com ho llegiu. Hi ha una població a kiwilàndia que es diu Niagara i, per a fer la conya, a un salt d’aigua que no fa ni un metre li han dit posa aquest grandiloqüent nom). Abans, però, vam recollir a un anglès que feia autoestop i que es dirigia a un lloc prop de Dunedin anomenat Kaka Point (també té conya el nom). Contemplem uns quants salts d’aigua més (aquesta vegada, salts de veritat): McLean Falls i Purakaunui Falls. Cap al tard arribem a Dunedin (201 Km). Al segle XIX, Dunedin va esdevenir la ciutat més poblada de Nova Zelanda a causa de la febre de l’or però al llarg del temps va anar perdent població a mesura que Auckland en guanyava. Dunedin va ser colonitzada sobre el 1850 a través d’una companyia britànica però la majoria dels colons van ser d’origen escocès. Per això s’entén que bategessin la ciutat amb el nom de Dunedin (Edinmburg en galeic). Només cal passejar una mica per la ciutat per adonar-te del caràcter marcadament escocès que té. És la oposició directa amb Christchurch, poblada principalment per anglesos i que té un fleuma totalment anglesa.
Com que comença a ploure se’ns ocorreix que ja era hora que tornéssim a anar al cinema així que anem a veure Pirates of Carebbean 3. Com sempre en Johnny Deep el millor. La vaig trobar una mica massa forçada en relació a les altres. Trobo que hi ha massa de tot.
En acabat sopem i dormim davant la platja d’Ocean Grove.

Dissabte 2 de juny. La Nicole se n’adona que només li queden 21 euros al banc i, com és lògic, està deprimida. Després d’enviar mails als seus pares i a amics ens anem a visitar la península d’Otago on hi ha colònies d’albatros reial, pingüins d’ulls grocs, pingüins blaus, foques i lleons marins. No para de ploure així que no podem gaudir gaire de res. A més, descobrim que per a veure els animals s’ha de pagar forces diners, i les visites són molt curtes. Així que ens en tornem a Dunedin (50 Km anar i tornar) i passegem per la plaça central anomenada The Octagon (perquè serà?) amb edificis emblemàtics com el Civic Centre, St. Pauls Cathedral, First Church, Railway Station o la University of Otago (aquesta última em recorda una mica a Hodwars de Harry Potter). A més, visitàrem el carrer amb més pendent del món: Baldwin Street.

 Civic Centre i St. Pauls Cathedral (The Octagon)
Cap al tard, i encara plovent, deixen Dunedin i passem la nit a uns 28 quilòmetres. Concretament a Warrington.

Diumenge 3 de juny. Ens dirigim cap a Oamaru (96 Km) on hi ha una altra colònia de pingüins. Però també s’ha de pagar i el tour no comença fins a les 16h.

 Alerta pinguins!

No ens hi pensem més i seguim el camí cap al Mount Cook, la muntanya més alta de Nova Zelanda (uns 3.800 metres). Entremig del trajecte gaudim del paisatges que creen les preses del riu Maitaki i, a la població de Twizel, visitem un altre escenari d’El Senyor dels Anells. Aquesta vegada es tracta dels Pelennor Fields, on es produeix la batalla més llarga del llibre, davant de Minas Tirith, contra els exèrcits de Sauron.
Tot vorejant el llac Pukaki arribem al village que es troba al peu del Mount Cook (224 Km). Acampem a prop d’allà, a una zona d’acampada anomenada White Horse Hill Camping Ground. Fa moltíssim fred, com és natural. El paisatge és impressionant.

 Paissatge del Parc Natural (no es el Mt. Cook)

Dilluns 4 de juny. Caminem una mica per la zona on podem contemplar la magnificència de la imponent muntanya (Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) i la glacera més gran de Nova Zelanda, la Tasman Glacier. Caminem per uns bonics i petits llacs alpins anomenats Blue Lakes i de tornada al village ens prenem una bona dutxa (1 dòlar per cada 5 minuts). Després de dinar deixem la zona per a anar ja cap l’últim punt del nostre viatge per la illa sud: el Mount Potts (243 Km). La última part de la carretera és de grava. Abans d’arribar, però, ens aturem a dormir vora el llac Camp.

Dimarts 5 de juny. Plou tota la nit però pel matí sembla que el temps aguanta. Arribem al Mont Potts sobre mig matí i contemplem davant nostre Edoras, la capital de Rohan en El Senyor dels Anells. Bé, senzillament és la muntanya on es va construir Edoras i que té uns entorns genials. Després de les fotos frikis de rigor (almenys per la meva part, ja que a la Nicole no li fascina massa el tema) posàrem rumb final cap a Christchurch on a mi m’esperaria una nova etapa.

 Edoras

Milford Track

Dissabte 26 de maig. Em llevo a les 7h i desperto a en Niko a la seva habitació ja que no té despertador (es va deixar l’adaptador de corrent a l’hostel de Sidney perquè va haver de fer les maletes ràpid ja que perdia l’avió cap a Nova Zelanda. Un desastre…). Mig morts de son ens esperem davant del backpackers on una furgoneta ens ha de passar a recollir per a portar-nos fins al vaixell. A les 7:45h la furgoneta arriba i el Guillaume ja és a dins (dormia en un altre hostel). Passem a recollir el Kristian davant de l’oficina del Departament de Conservació (on dormia dins la furgoneta) i, tot seguit, el vehicle es dirigeix cap a Te Anau Downs, a uns 30 quilòmetres al nord de Te Anau. Es tracta del punt més nord on la carretera ressegueix el llac Te Anau (el més llarg de la illa sud) ja que després s’endinsa cap a l’interior. Allà pugem al vaixell on ens porta més al nord fins al final del llac, a la desembocadura del riu Clinton (44 Km). Sobre les 11h del matí hi arribem i comencem la travessa totalment eufòrics.

 Comenca la caminada
El primer objectiu és arribar a la cabana anomenada Mintaro Hut, a uns 21.5 quilòmetres. Normalment molta gent para el primer dia a una altra cabana més a prop (Clinton Hut) però que només és a una hora i mitja de camí. Nosaltres, com que som uns valents, decidírem prescindir de la primera i anar directament a la segona.
El dia és bo, sense cap indici de pluja, però mai se sap en aquesta zona dels fiords on el temps pot canviar en qüestió d’una hora (només cal fer esment de l’estadística de pluges: plou més de 200 dies l’any…). El començament del camí és planer i es fa fàcil caminar enmig del bosc humit i vorejant el riu Clinton que té un color verdós preciós.

 El riu Clinton
Al cap d’unes dues o tres hores de caminar sortim del bosc per adonar-nos que estem entrant en una vall totalment tancada amb unes muntanyes tan empinades que semblen muralles. Per les parets de la vall regalima l’aigua de tal manera que formen salts d’aigua de centenars de metres d’on no li veus el començament. Sembla talment que neix del no res.

 Les parets de la vall

A partir d’aquí el temps canvia radicalment, el blau del cel és substituït pel gris dels núvols de pluja i l’aigua comença a caure que dona gust. Les quatre o cinc hores que ens queden de camí fins arribar a la cabana de Mintaro Hut, les fem caminant sota una cortina d’aigua gelada que ens deixa a tots xops (sort de la bossa impermeable que vaig comprar a Nelson perquè si no totes les meves pertinences haurien quedat totalment molles).
A la cabana ens trobem un home força estrany amb una panxa força prominent i una barba fosca (de fet, s’assemblava a en Peter Jackson) que ens saluda tot i carregant una pila de llenya sota la pluja. Li demano si ens pot fer una fotografia i l’home accedeix sense problemes. Ara bé, el senyor comença a moure’s per a trobar l’angle adequat i pregunta com volem la fotografia, si així, si aixà… “Senyor, només pitgi el botó i ja està! No veu que estem totalment xops de dalt a baix i l’únic que volem és entrar a dins la cabana i canviar-nos la roba…”. Finalment, potser després d’uns cinc minuts, l’home es decideix a fer-nos la fotografia i, com es pot contemplar en la imatge, els nostres somriures són de psicòpata assassí amb una destral.

 La fatidica fotografia
Quan em canvio la roba comprovo que a causa de la pluja m’estic començant a escaldar a la zona de la ingle i a les aixelles. Sort d’en Niko que portava una pomada especial contra l’escaldamenta.
El panorama després de canviar-nos i tallar llenya pel foc era força divertit. A sobre de l’estufa de llenya estenerem tota la roba i ens arraulírem al voltant com a xais.

 La roba sobre l'estufa

Al darrere nostre estava tota l’estona el senyor estrany, que normalment quan entrava en la conversa era per dir alguna cosa que no tenia res a veure amb el que dèiem. El més curiós del cas és que quan li preguntàrem si havia arribat el mateix dia a la cabana ens va contestar que no, que havia arribat el dia anterior però com que plovia havia preferit quedar-se un dia més a la cabana. Fins aquí tot correcte. La punta de la qüestió sorgeix quan l’endemà reemprenem el camí i l’home ens diu que segurament no ens trobarem a la següent cabana ja que ell camina molt lent, i es pararà a una altra cabana que hi ha abans (bé, això de cabana és un dir. Una espècia de porxo). Però aquí no s’acaba tot! Després de la travessa ens enterem per una noia del hostel que aquell home estava a la Mintaro Hut dos dies abans que nosaltres hi arribéssim. La nostra conclusió és que aquell personatge viu allà igual que un ermità, i diu el mateix a tothom que hi arriba. Tot un misteri, sí senyor.
Reemprenent el fil de la travessa, que és el que importa, a la cabana passàrem un fred de collons (jo encara més perquè, com a gran artista de les confusions que sóc, vaig posar uns pantalons curts a la motxilla en comtes d’uns llargs. Així que ja em veieu a mi, amb tota la roba molla i només uns pantalons curts per a posar-me. La imatge va ser força patètica però divertida: amb uns mitjons llargs fins als genolls i assentat al terra davant de l’estufa). Sopàrem pasta (sense sal) amb una mica de formatge i saltxitxes de frankfurt.

 Cuinant el sopar
La vetllada davant de l’estufa va ser molt divertida amb converses brillants. Finalment anàrem a dormir tapats amb el sac de dormir fins el nas.

Diumenge 27 de maig. Plou durant tota la nit. Ens llevem sobre les 9h del matí, esmorzem pa amb melmelada i, amb tota la roba altre cop seca perquè ha estat tota la nit sobre l’estufa, seguim el camí. El següent objectiu és la cabana anomenada Dumping Hut, a uns 14 quilòmetres de distància. Es tracta de la pitjor part del recorregut ja que tot són fortes pendents, tant de pujar com de baixar (passem dels 400 metres sobre el nivell del mar a uns 1.069 en només uns 5 quilòmetres de camí). Quan arribem a la part més alta podem gaudir d’unes vistes paradisíaques amb les muntanyes nevades al voltant i les valls escarpades al fons.

 La part mes alta
Prop de la cabana ens desviàrem per un altre camí per anar a visitar el salt d’aigua més llarg de Nova Zelanda i el cinquè del món: les Southerland Falls (580 metres). El rugit de l’aigua al caure sembla el d’un reactor d’un avió i quan hi estàs a prop sembla que estigui plovent. És un espectacle de la naturalesa.

 Southerland Falls
Al cap d’unes cinc hores de camí arribem a la cabana on intentem fer foc. Aquesta vegada no estem xops ja que ha fet un molt bon dia, però hi ha l’inconvenient que la llenya està molla a causa de la nit anterior. Ens va costar molt esforç fer foc però finalment encenguérem l’estufa. A la Dumping Hut ens trobàrem amb la companyia de tres australians que estaven fent el camí pel sentit oposat. Després de sopar passàrem l’estona jugant al joc de cartes del mentider.

Dilluns 28 de maig. Reemprenem la marxa cap a les nou del matí després d’esmorzar. Hem d’estar al Sandfly Point sobre dos quarts de tres perquè ens passa a recollir una embarcació. L’últim creuer que fa un tour pel l’interior del fiord surt a les 3h, així que la nostra intenció és anar-hi també. Caminem uns 18 quilòmetres per un camí força pla i al cap d’unes cinc hores ja estem al final.

 Final de trajecte

Al Sandlfy Point esperem la zòdiac però fa mitja hora tard, cosa que ens fa perdre l’ocasió de fer el creure pel fiord. Però a més, descobrim el perquè del nom d’aquest lloc. Les maleïdes sandflies ens van estar menjant a picades durant tota l’estona que estarem allà esperant. En arribar a l’altra part del fiord l’amic d’en Kristian ens espera amb la furgoneta i tornem cap a Te Anau, cansats però feliços després d’aquesta increïble experiència.
En arribar a Te Anau estem famèlics i anem directament a comprar unes fish and chips (peix amb patates fregides. Menjar típic britànic) i ho devorem sense contemplacions. Passem a buscar a la Nicole a l’hostel i ens dirigim a l’hostel del Guillaume, on en Niko també s’hi acaba allotjant. Allà, quan la recepció tanca a les 20h, entrem i ens prenem una necessària dutxa. Després d’una estona de conversa al menjador del backpackers ens anem a dormir (la furgoneta està aparcada davant de l’hostel).

Dimarts 29 de maig. Esmorzem davant del llac Te Anau i aprofitem el dia per a comprar menjar i rentar la roba. Com que el dia sembla bo, amb en Niko, la Nicole, en Kristian i el seu amic decidim anar altre cop al Milford Sound per fer el creuer però després de 120 quilòmetres descobrim que hi ha una boira tant densa que no val la pena pagar els 55 dòlars que val el tour. Esperem a una cafeteria durant unes dues hores per a veure si canvia el temps però finalment, desencoratjats i desmotivats, tornem cap a Te Anau. En principi, la Nicole i jo tenim pensat marxar cap al següent punt del nostre viatge però finalment decidim estar-nos un dia més amb els nostres amics. Comprem cerveses i patates chips, i passem una agradable vetllada al backpackers. Cap al tard veiem la pel•lícula Lost in Translation i ens anem a dormir molt tard.